Una de les coses més apassionants de llegir
biografies de molts dels personatges que han tingut un pes polític històric important
és descobrir els moments decisius —i molt sovint atzarosos— en què la persona
en qüestió passa de ser algú gairebé irrellevant a una figura de pes incontestable
(sovint, literalment). Una primera reacció pot ser creure que si quan encara no
havien arribat al poder algú els hagués explicat el que acabarien esdevenint no
s’ho haurien cregut. Però ens equivoquem: es tracta de personalitats obsessives
que, tot i tenir alguns moments de dubte, estaven convençuts que, tard o d’hora,
el seu moment arribaria.
És el cas de Lenin, per exemple. Mesos
abans de convertir-se en l’home més poderós de Rússia, Lenin s’amagava en una
cabana al fons d'un bosc inhòspit amb l’única companyia del seu amic Grigori Zinóviev
(evidentment assassinat per Stalin anys més tard). Passava fred i gana; estava brut
i esgotat, i s’havia barallat amb gairebé tothom, socialista o no. Podia
semblar que la revolució era ben
lluny. Ell, però, escrivia pamflets nit i dia.
El que va passar fins que va arribar al
poder ho expliquen els llibres d’història. Tot i així, sempre fa l’efecte que
es deixen alguna cosa important.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada