dimarts, 6 de novembre de 2012

Estranys

En algun lloc és molt probable que a The Western Canon, Harold Bloom diu que els grans llibres són aquells que un cop llegits ens deixen una sensació d’estranyesa que, tard o d’hora, ens empenyerà a rellegir-los. Sí i no, però d’acord, que ho diu Harold Bloom. Justament al final de El cànon occidental, obra que fa uns anys va aixecar molta polseguera (sobretot als Estats Units), Bloom va incloure una llista de centenars d’autors que, segons ell, cal llegir. No és la millor part del llibre (que, particularment, reservem pel prefaci, el capítol «Elegia del cànon» i el que dedica a Shakespeare) però, com la majoria de llistes, fa gràcia. A l’apartat D de la relació d’autors proposats, sota el títol Germany (no hauria estat millor classificar per llengües en lloc de per països?), apareixen, en ordre aleatori, Hugo von Hoffmannsthal, Rilke, Hermann Broch, Georg Trakl, Gottfried Benn (de debò, Harold?), Franz Kafka, Brecht, Schnitzler, Wedekind, Karl Kraus, Günter Eich (no el conec), Thomas Mann, Alfred Döblin, Hermann Hesse, Robert Musil, Joseph Roth, Paul Celan, Thomas Bernhard, Heinrich Böll, Ingeborg Bachmann, Hans Magnus Enzensberger, Walter Benjamin, Christa Wolf, Peter Handke, Max Frisch, Günter Grass (l’ex-SS defensat per Vargas Llosa), Friedrich Dürrenmatt (ni idea), Johannes Bobrowsky, (on són Perutz, Zweig, Polgar i Sebald?) i, ja hi hem arribat, Robert Walser.
Robert Walser (1878-1956). Suís. De bona família. Ingressa voluntàriament en un manicomi on s’estarà els darrers vint anys de la seva vida. Mor un 25 de desembre mentre passejava (les fotografies del seu cos inert sobre la neu i del seu barret una mica més enllà són tristament cèlebres). Va escriure una gran quantitat de microgrames en lletra gòtica que hi ha experts que encara desxifren. Coetzee, Canetti, Vila-Matas, Sontag, Kafka i Benjamin (que va escriure un assaig imprescindible sobre aquest autor) en parlen amb estusiasme. Fa poc he rellegit Jakob von Gunten (1909), un llibre canònicament estrany.
 

13 comentaris:

Allau ha dit...

David, de vegades un arbre em despista d'un altre, o de tot un bosc. Enquibir Grass, envoltat de tanta mala llet en els referents, em sembla pura ceguesa literària. Estic fins i tot disposat a defensar l'obra de Vargas, per molt antiàtic que se'm faci cada dia que passa.

Allau ha dit...

Evidentment, volia dir antipàtic.

David ha dit...

Grass, literàriament parlant, és molt més que un ex-SS defensat per Vargas Llosa (tot i que les obres de tots dos no m'hagin mai dit res), tens raó, Allau. I admeto la mala llet i també la meva possible ceguesa literària. Ja he dit molts cops que em costa separar l'escriptor de la persona i potser és un error. Tinc prejudicis, justament de signe contrari als que Grass exposa en un lamentable poema que va publicar no fa gaire.

Allau ha dit...

No tinc cap dubte que el poema devia de ser lamentable, però tampoc dubto que Grass ha escrit alguns bons textos a la seva vida. Aquest "parti pris" dels catalans pels jueus de qualsevol ofici o vàlua, davant dels no-jueus en general, algun dia s'haurà d'estudiar a les escoles de fenomens paranormals.

I que consti que aquesta tendència la visc a casa meva, però de forma més entenimentada.

David ha dit...

Jo tampoc he dubtat en cap moment que Grass pugui haver escrit bons textos, Allau. Es veu que Céline també en té, de bons.
I sobre això que dius dels catalans projueus me'ls hauràs de presentar, que precisament a mi em fa la sensació de tot el contrari.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Suposo que és difícil llegir sense el prejudici de les simpaties o antipatíes... no obstant això és un bon exercici fer-ho.

Enric H. March ha dit...

Fer llistes d'autors hauria de ser com fer arbres genealògics, perquè si ens en deixem algun l'arbre queda coix. En canvi, si hi ha algu sobrer sempre se'l pot deixar de banda sense descendència.

Jo, que no sóc sospitós d'antijueu, entenc l'Allau (i crec que no ho diu per tu, David). Si fem una anàlisi seriosa, hi ha coses que cauen pel seu propi pes sense necessitat de subratllar d'on provenen els autors. Però tots sabem que hi ha gent que fa bandera d'allò que no li pertoca. Els catalans tenim un estimable ascendent jueu, com el tenen els castellans. I mentre aquests han fet tot el possible per esborrar-ne tot rastre, potser alguns catalans tendeixen a una simpatia no justificada culturalment. Vull dir que una cosa és la simpatia personal cap a una cultura o una tendència i una altra ben diferent és l'emmirallament com a bandera.

David ha dit...

Certament, Teresa. Però és molt complicat fugir d’aquestes simpaties i antipaties, tant que trobo que el millor és reconèixer-les. Si parlem d’art, les fílies i fòbies que tinguem no perjudiquen a ningú, com a molt poden fer que ens perdem l’obra d’un autor, res més. Hi ha vida més enllà de l’art.

A mi les llistes m’encanten, totes. Permeten la crítica, la reflexió, ajuden a descobrir, defineixen bastant acuradament qui les fa... Els cànons literaris són com una mena de joc, subvertir-los és crear-ne de nous.
Jo també entenc l’Allau i respecto la seva opinió, que valoro molt, Enric. Em fa la sensació que això de subratllar procedències no ho faig mai. Tinc els interessos que tinc, com tothom, i ni me n’amago ni els anuncio públicament sense necessitat. Potser sí que hi ha qui no és capaç de ser mínimament crític amb allò que admira. Al cap i a la fi, això només és un blog, tampoc no cal haver de justificar tot el que s’hi escriu, sobretot si, com és el cas que ens ocupa, es tracta d’una mínima referència (comprovable) enmig del que pretenia ser un creuament de referències entre Bloom i Walser. I no crec que calgui justificar cap simpatia, repeteixo que això només és un blog.

GLÒRIA ha dit...

Durrrenmat era suís i s'ha de tenir en compte. Obres com "La visita" haurien de passar de tant en tant pels nostres teatres o una antiga pel·lícula com "El cebo" que, quan tenia dotze anys, em va fe esfereir.
Sobre Grass vaig tenir un gran disgust però més el degué tenir el gran gurú de les lletres germàbiques, el jueu Marcel Reich Ranicki.
I per què no es parla mai de l'estadunidenc rabiosament antisemits i apassionadament feixista Ezra Pound? Fou un dels millor poetas del segle passat i un dia d'aquests en parlaré sense complexos.
Una abraçada, david!

Enric H. March ha dit...

És clar que no cal justificar cap simpatia, David; només faltaria! A més , ja t'he dit que no és el teu cas ni el del teu bloc. Precisament, el teu bloc, o millor dit, els teus apunts, són exquisits; són píndoles que concentren amb molt bona lletra allò que fa bo el que comentes o el que recomanes, al marge de quina sigui la seva procedència. A més, en aquest cas saps que els meus gustos i les meves simpaties van paral·leles a les teves.

Només volia posar-me entre el que deia l'Allau i el que deies tu quan potser no ho hauria d'haver fet.

David ha dit...

Glòria: moltes gràcies per la informació sobre Dürrenmatt, és el que deia abans: les llistes ajuden a descobrir. Ezra Pound encaixa perfectament amb el que comentàvem; T. S. Eliot, en menor mesura, també. Llegiré amb molt interès el que escriuràs sobre Pound, com faig amb tot el que escrius, encara que de vegades no sàpiga gaire què comentar-te. Una abraçada!

Sóc conscient -i per això m'agraden tant els teus blogs- que els nostres gustos i simpaties són molt semblants, Enric. Gràcies pel que dius sobre el meu blog i, sincerament, t'agraeixo que hagis intervingut en l'intercanvi d'opinions que tenia amb l'Allau. Això és obert a tothom, no hi ha converses privades.

El missatger ha dit...

Walser... Estimo Walser. Em passa el mateix que amb Kafka. Abans que qualsevol admiració intel•lectual davant el seu immens talent hi ha un element d’afinitat electiva, parlant d’escriptors germànics. Després, valorant la qualitat, Walser em sembla un dels escriptors més tristos i al mateix temps deliciosos de la cultura europea, i Kafka em sembla directament l’escriptor que simbolitza el món europeu des de finals el XIX fins l’eclosió neoliberal als anys setanta del XX.
No puc aportar res a la vostra conversa sobre Grass perquè no l’he llegit i no és un autor que m’atregui inicialment. De Bloom he de dir que té una vessant polèmica divertida, però que a vegades publica absoluta brossa, com Genios, una indignitat a preu de caviar (gràcies a Déu la vaig llegir de la biblioteca), molt pitjor que qualsevol llibre escrit per un negre literari i firmat per Stephen King i gairebé tan deshonesta.
Vargas Llosa és un escriptor que em resulta especialment antipàtic, malgrat que com a escriptor el valoro per Conversaciones en La Catedral o per La guerra del fin del mundo.
Salut!

David ha dit...

Compartim admiració per Walser, Missatger. La seva prosa sembla ingènua i innòcua però, com bé dius, està impregnada d'una tristesa que commou.
Per mi Kafka continua descrivint el món actual, no crec que la seva literatura caduqui mai.
Pel que fa a Bloom, estic d'acord amb tu que a partir de l'èxit de El cànon occidental ha anat editant alguns llibres de vegades repetitius i sovint directament pesats (i pesants).
Salut!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA