dijous, 28 de juny de 2012

L’educació intel·lectual

De vegades hi ha actituds que en segons quines persones sobten més que en d’altres. L’agressivitat verbal i les desqualificacions personals sempre són desagradables, però prenen un to molt més trist quan surten de la boca d’intel·lectuals. Potser tot plegat sona massa ingenu, al cap i a la fi tenir una ment brillant no implica que s’hagi de ser educat, però...
M’explico: darrerament he llegit un parell d’articles i un llibre que exemplifiquen la introducció anterior. Els articles són: «Pour en finir avec le mot “Shoah”» de Henri Meschonnic i «Ce mot de “Shoah”» de Claude Lanzmann. El tema és apassionant i ho seria més si els intel·lectuals en qüestió no dediquessin mig escrit a desqualificar-se (sovint amb acusacions molt greus) l'un a l’altre. El llibre: l’interressantíssim Images malgré tout (en traducció al castellà) de Georges Didi-Huberman en què l’autor explica la reacció furibunda que va haver de patir a les pàgines de Le Monde per part de Gérard Wajcman i Élisabeth Pagnoux. El tema: la validesa documental i ètica de les quatre fotografies fetes per membres del Sonderkommando d’Auschwitz l’agost de 1944. En ambdós casos es tracta de qüestions tan serioses que no s’entén que baralles personals es barregin amb arguments i tesis d’una gran rellevància.
Són polèmiques de fa uns anys però que demostren que, malgrat els lamentables abraonaments que hem mencionat, a França hi ha espai per al debat intel·lectual de nivell. A Catalunya, l’ominpresència del poder polític ofega i empobreix; l’autocensura fa la resta. En aquest sentit, als francesos els tinc enveja, i no sé si és sana.

10 comentaris:

Lior ha dit...

La Xoà és massa viva i propera, encara, per poder-ne parlar exclusivament desde l'àmbit intel•lectual. De fet, entre els que si ho fan es tendeix a frivolitzar el tema obscenament.

No m'agrada gens parlar d'educació emocional, avui, perquè sembla tema de la secció d'autoajuda, però és clar que l'educació intel•lectual abarca un àmbit concret de l'educació, tant clar com que molta i molt bona educació intel•lectual no garanteixen el domini de l'àmbit emocional.

L'enveja per aquesta França també la tinc jo i em ve de quan vàrem fer el viatge de final de curs a... ehem... La Catalunya nord, i les floretes que hi deixaven anar els profes. Pensa que parlo de fa molta anys i que sortiem d'on sortiem. La meva flaca per Brel vé d'aquí, per exemple.
L'enveja mai no és sana, però, mira; el que no mata engreixa, també l'intel•lecte.

GLÒRIA ha dit...

Jo, de molt nena, ja tenia costum de mirar cap al nord i, com que vivia tocant a Girona i, per tant, no lluny de França, escoltava amb tota netedat Radio Montecarlo. Vaig copiar la pronúncia del locutor i una vegada, una professora em va preguntar on havia viscut de França. Vaig necessitar un castig humiliant per fer-me caure els llorers autoimposats. I anat al que tu dius, és cert que França gaudeix d'una gruixudària intel·lectual que es comença a notar, fins i tot, en les classes més treballadores que han rebut una bona primària, han llegit i s'han instruït a través de L'Humanité.

En fer esment, David, d'aquestes diatribes de jueus, he recordat el mal que va fer a la intel·lectualitat estadunidenca el Nobel concedit a Isaa Bashevis Singer en llengua jidis. Pel què vaig poder llegir, i tu segur que n'has llegit més, hi havia molt millors escriptors en aquesta llengua que varen ser ignorats.

Tema apassionant.
Una abraçada!

Evocacions ha dit...

Molt interessant la ressenya i el tema. Els dos temes. Catalunya ha d'alliberar-se del corsé. Respecte als "intel.lectuals" i la mala educació caldria diferenciar l'atac oral i l'atac escrit. El primer, potser es pot perdonar; el segon, no. L'insultador/a no és un intel.lectual; pot ser erudit, això sí.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Sí, malgrat les picabaralles, en altres llocs com França hi ha debat intel.lectual. Aquí estem ben morts, en aquest sentit, la correcció política i la banalitat del pensament fan la resta.

Miraculosa Miró ha dit...

L'enveja és enveja i prou. Mirat'ho com vulguis (diria jo). I l'autocensura, en segons quins temes, és una mala companyia.

David ha dit...

És cert que es frivolitza la Xoà (després de llegir els arguments de Meschonnic per rebutjar aquest terme, ja no sé com dir-ne de la destrucció dels jueus a Europa, en diria «el que va passar» si no fos perquè ningú no sabria a què em refereixo). Tanmateix, els qui intenten parlar-ne des de l’intel·lecte, haurien de donar bon exemple i, sovint, no ho fan. És allò de «amb mi» o «contra meu». I tens raó, Lior, que educació intel·lectual no comporta cap altra mena d’educació. No acostumo a envejar gaire coses dels francesos, precisament, però el bullici d’idees i de debats que sovint hi ha, fa dentetes, sí.

Una emissora com France Culture, per exemple, aquí seria impensable i algunes publicacions, també. Només cal veure la quantitat de llibreries que hi ha en qualsevol ciutat mitjana francesa i comparar-ho amb Barcelona. L’enveja fa empal·lidir.
Com tots els Nobel, el de Bashevis Singer també va aixecar certa polseguera. Crec que es va tractar d’un homenatge a una llengua en clar retrocés com era i és l’ídix (tampoc estic gaire segur del grau de validesa en català d’aquet terme per anomenar aquest idioma, per cert), i, tot i que d’escriptors en ídix n’hi havia de molt bons, Bashevis Singer era una mena de símbol que els agrupava a tots (un símbol amb un caràcter ben especial i una vida moguda).
Gràcies pels teus comentaris, Glòria. Ara que tindré més temps lliure, intentaré passar pel teu blog i per tots els dels qui tan amablement dieu la vostra en aquest. Una abraçada!

Es pot ser un intel·lectual i un maleducat? Aquesta seria la pregunta, clar. La resposta, crec, que és un sí rotund. Steiner em sembla que hi estaria d’acord. A Catalunya, la menjadora ha fet i fa molt mal. Salut, Albert.

I no és pas perquè no hi hagi gent vàlida, Teresa, prou que ho saps. N’hi ha i molta. Però és clar, primer és la política.

Sí, Miraculosa, això de posar adjectius a l’enveja, sona a excusa, oi? I no descobreixo res si dic que l’autocensura és el triomf definitiu de la censura.

Per acabar aquesta rècula de respostes, voldria humilment recordar el nom d'un blogaire que va morir fa poc. Es tracta d'en Brian del blog Sense presses. No el vaig conèixer personalment però vam intercanviar comentaris en els nostres respectius blogs i la seva mort em va saber molt de greu.

Enric H. March ha dit...

M'has deixat sense saber quina és la controvèrsia entre tots dos intel·lectuals! :)

Vivim en un estat forjat a base d'obscurantisme, amb una darrera dictadura i una trista transició finals que ens ha tocat viure en directe i de la qual en patim les conseqüències.

Hi ha manca d'educació intel·lectual, entre moltes d'altres educacions. En canvi, hi ha molta ignorància acompanyada de supèrbia.

A vegades tinc la sensació que està tot per fer, i que en algunes coses hem anat enrere.

"ídix" és tan poc normatiu com "xoà". Ara com ara, funciona la transliteració internacional: "jiddisch", "shoah". De tota manera, pots fer servir la transcripció que vulguis sempre i quan siguis coherent.

David ha dit...

La controvèrsia, Enric, es va centrar en si la paraula Xoà és adequada per designar la destrucció dels jueus europeus (ara faig servir la manera que té Raul Hilberg per referir-se a aquests fets). Meschonnic acusava Lanzmann de popularitzar el mot Xoà (a partir de la seva pel·lícula) quan el significat d’aquesta paraula en hebreu és «catàstrofe natural» i de «natural» no en va tenir res. Si t’interessa, aquí ho explico més extensament.
Sobre la teva descripció de com ens trobem, no hi puc afegir gaire cosa. Que estigui tot per fer, però, no seria pas tan negatiu si els encarregats de posar-s’hi no fossin tan ineptes.
Sobre ídix i xoà, els faig servir perquè em sembla el més proper a la pronúncia i ortografia catalana, ara reconec que potser grinyolen una mica.

Lior ha dit...

Entenc que la qüestió de fons és el grinyol moral, per raons que entenc i comparteixo, de la paraula Xoà. Jo acceptaré la proposta de Raul Hilberg i de qui volgueu; podeu proposar un debat sobre el tema, jo n'acataré la proposta que es decideixi. Quan parlem de la seva grafía, es tracta d'aturar-nos-hi un moment, d'una certa consciència, d'una especial atenció o consideració, com amb D"u.
Amb la paraula Xoà pel mig qualsevol debat resulta frívol, però no m'agrada la Xfòbia. Si l'IEC encara no ha fet la seva feina vol dir que nosaltres li portem la davantera; que espavili!
Destrucció dels jueus europeus?
S'han de tenir en compte els no europeus? Pregunto.
Jiddisch!!?? Per favor!!
Shoah? Senyor paciència...
Xoà; En qualsevol sentit que li volgueu donar.

David ha dit...

El debat seria molt interessant, Lior, el problema és que Holocaust i Xoà han arrelat tant que costa de creure que, per molt que s’expliqui que ni un terme ni l’altre són prou acurats, es puguin substituir algun dia per una paraula o expressió millor. Passa el mateix amb mots com antisemitisme que han volgut dir sempre antijudaisme. Per raons morals crec que els termes emprats pels nazis (Solució final, per exemple) haurien de ser rebutjats, també. Extermini redueix les víctimes a paràsits o insectes. La proposta de Hilberg sembla correcta, però tens raó que deixa de banda poblacions no europees que també van patir la persecució nazi. Per posar el dit a l’ull als negacionistes (cosa que sempre ve de gust), no em desagrada l’expressió el que va passar, però, és clar, és massa genèric. Canetti i d’altres van proposar i emprar el terme hurban, sense èxit. O sigui que així estem.
El terme ídix s’adapta a l’ortografia catalana, però entenc que s’aparta molt de com es s’escriu en la majoria de llengües.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA