dimecres, 4 de juliol de 2012

Dir o no dir, aquesta és la qüestió

L’any 2008, la Real Academia Española (l’IEC dels castellanoparlants) va publicar un estudi en què es podia llegir, entre d’altres coses, que hi ha alguns joves, dels seus, que diàriament fan servir dues-centes quaranta paraules (és molt poc). Sorprèn, però, que exclusivament fessin referència a la pobresa de vocabulari de la gent jove i que valoressin més la quantitat que la qualitat. Perquè dues-centes quaranta paraules ben dites al dia no haurien de preocupar ningú, ans al contrari. I em pregunto: com es deu calcular quantes paraules diu una persona diàriament? Es graven? S’apunten?
Si pretenguéssim fugir dels llocs comuns i del parlar per parlar, quantes paraules diríem al dia? I si del nostre vocabulari n’eliminéssim mots tan desgastats com amistat, amor, felicitat, i pau? Per què puc dir taula quatre-centes vegades al dia i, cap problema, aguantarà com si fos de marbre, i, en canvi, si dic t’estimo uns quants cops sembla (però només ho sembla) que perdi valor després de cada pronunciació? Hem de refiar-nos més del silenci i de la mirada per arribar allà on alguns mots no acaben d’arribar? O ens hem de conformar amb dir interiorment? I tanmateix necessitem sentir-nos pronunciar i sentir que algú pronuncia.  
D’en Damien Jurado ja n’havíem parlat; de l’amistat en majúscules, per exemple, no, però avui calia.

10 comentaris:

Lior ha dit...

Es que, a vegades, el parlar per parlar i els llocs comuns són una forma de fer amistat, de transmetre amor, felicitat i pau. Els silencis i les mirades, i el tacte, són part de l'expresió de les paraules.
I per tot plegat fa falta dir, i sentir-se dir, sóc aquí/t'estimo, i saber-se'n a traves dels silencis, les mirades, el tacte i sí, el parlar per parlar i els llocs comuns.
Una paraula amb una abraçada, amb una mirada, pot ser un t'estimo/sóc aquí. Cent taules són això: cent taules.
Que són cent t'estimo en un dia?
Cent taules.

David ha dit...

Tens tota la raó, Lior. Hi a moltes ocasions en què el parlar per parlar va molt més enllà del que sembla. Segurament és una manera de preservar allò que, si es diu molt, fa por que perdi força.

novesflors ha dit...

Tota pedra fa camí. No ens serveix només parlar però parlar també ens serveix.

GLÒRIA ha dit...

Doncs jo em recordo d'aquell manament que deia "No diràs el nom de Déu en va" i ho lligo amb les paraules d'amor que s'han de reservar i no fer-ne abús perquè tenen els seus moments, les seves atmosferes i no convé desgastar-les i convertir-les en mots tan corrents com els altres.
Tu ho has dit, una taula és de marbre, mai no es gasta. I això ho dic jo, compte amb l'amor que tampoc es desgasta però, de vegades, fuig.
Una abraçada!

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Parlar amb mots o amb gestos, tot parla, fins i tot el silenci. Però tens raó: acostumem a parlar per parlar, a vegades per treure l'angoixa, a vegades fins i tot perquè no sabem què dir! Una entrada que fa meditar, aquesta teva, vaja, com totes, ja que no escrius en va...

Lior ha dit...

Una associació amb el teu apunt al final del meu.

Anònim ha dit...

Parlen més els silencis que les paraules, oi tant. Sempre que sabem llegir la llargada dels punts i a part i entre quins paràgrafs del nostre discurs, ens mantenim en silenci. Son molt indicatius del que portem al pap i no esn atrevim a dir. Ens passem mitja vida desxifrant aquest moments, i alguns ho fan millors que ´d altres. També sé que les paraules més repetides també parlen si en llegim el seu revers, les paraules menys pronunciades.

Els poemes i els seus germans multidisciplinars petits, les cançons, miren de dir coses que conmoguin als oients, però sovint son el mateix "small talking" que mirem de tenir amb la gent de l´ascensor o a la cua del metge. Al final, si em permetu la provocaió, a les nostres cirscumstancies vitals hi encaixen tant els versos de Bisbal com els de Leonard Cohen, depèn de la vergonya que et faci reconeixer-ho. Jo encara no m´he permès caure tan baix, es clar, però començo a escoltar cantautors post Paul Simon o Cat Stevens, es a dir, escoltar els cantautors de la meva quinta o més joves, que potser tenen poques coses a dir-me.Intento no tenir manies, i per això he escoltat el Demien Jurado. Intento distinguir els que canten per cantar dels que canten per triomfar. Miro d´obviar la sofisticació musical tan cara a la gent q hem estudiat jazz. I al final veus que l´actitud, i no pas la pose, ho son tot. L´actitud del que dius és el que guanya el cor de la gent; que al seu torn, és la forma més honesta de triomfa. Apunta' t un tanto, Damien Jurado. Gràcies David !

David ha dit...

I escriure, oi, Novesflors? Escriure, amb la reflexió que comporta, (cosa que el parlar no permet gaire), ajuda molt sovint a aproximar-nos més a allò que sentim i a expressar-ho d’una manera una mica més satisfactòria.

Em sembla, Glòria, que amb els mots molt usats passa com amb les imatges, la proliferació de les quals redueix l’impacte inicial moltíssim i ens acaba insensibilitzant. Però, clar, triar el mot just per cada ocasió és molt difícil. Una abraçada gens fugissera!

Tu ho saps molt bé: la poesia de vegades expressa més a través del que no diu que del que diu. I moltes gràcies, Teresa, venint de tu això sí que és un elogi.

Ja l’he vist, Lior i ja t’hi he deixat un comentari. Unes associacions magnífiques, tant li fa si som capaços de saber explicar-les o no.

M’ha agradat molt el teu comentari, Anònim. Sobretot perquè introdueix un altre element que ens pot ajudar a expressar el que no sabem dir mitjançant paraules i que és la música.
Ara, la provocació d’escriure en la mateixa línia els noms de Bisbal i Cohen quasi em fa caure de la cadira. Entenc què vols dir, és clar, però, bé, diguéssim que sóc molt vergonyós per acabar reconeixent el que proposes (i, de fet, no sé què diuen les cançons de Bisbal, per tant no puc fer la comparació).
I el final del teu comentari resumeix perfectament el que em fa triar en el món de la música i en molts altres: l’actitud. L’honestedat és la clau. Els gustos personals vénen després. I en Jurado n’és un exemple magnífic, d’això que diem. Gràcies a tu!

jordi3funk ha dit...

Hola, l´anònim era jo, en Jordi; és que ahir el teu blog no em deixava publicar amb el meu compte de google. Estem d´acord, David. Lo del Bisbal és una manera de dir que alguns som tan sentimentals que ens conmouen fins i tot els llocs comuns, vet-ho aquí. Però no és obligatori!

David ha dit...

Ja m'ho va semblar que eres tu, Jordi, però no volia posar la pota.
Depèn de l'estat d'ànim en què ens trobem, estic d'acord que fins i tot el tòpic més tòpic pot acabar commovent-nos.
Salut!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA