dimecres, 11 de juliol de 2012

Una missa per la ciutat d’Arràs

Des que el 7 de juliol de 1814 Walter Scott se’l va inventar, el gènere de la novel·la històrica (no farem la gracieta de dir que qualsevol novel·la n’és, d’històrica) ha passat per tota mena d’alts i baixos. D’uns anys ençà, sembla que torna a estar de moda, la qual cosa significa, com sempre, que al costat d’obres dignes hi trobarem una munió de subproductes infumables que tot arreplegant un càtar, una catedral fosca i humida, i molta intriga (si pot ser esotèrica) han acabat ocupant els primers llocs de les llistes de vendes. Però mentre ningú no oblidi que abans de l’adjectiu històrica hem fet servir el substantiu novel·la, cap problema; i si venen, millor per a ells.
L’èxit actual d’aquest tipus d’obres contrasta amb el paper que han exercit en algun països i en algunes èpoques. Ens referim a la missió de confondre la censura tant com fos possible. Es tractava de transportar al passat situacions que en recordaven d’altres que no era convenient descriure gaire explícitament. Una missa per la ciutat d’Arràs (1971) de l’escriptor polonès Andrezj Szczypiorski (1928-2000) és un exemple excel·lent d’això que comentem.
La novel·la se situa a la primavera de 1458 en una ciutat del nord de França, Arràs, on la pesta desencadena tota una sèrie d’excesos inimaginables, talment es tractés de la fi del món. Durant les dues dècades posteriors, el mossèn de la ciutat, amb la intenció de redimir els seus habitants i, segons diu, d’interpretar-ne el desig de llibertat, no fa res més que atiar l’odi contra els més dèbils i alguns poderosos. Converteix la ciutat en un infern on les execucions, les purgues, els pendiments col·lectius, els saquejos indiscriminats, els pogroms, i les fogueres se succeeixen endimoniadament. Un cop acabada la novel·la (no arriba a les dues-centes pàgines en la traducció catalana), l’autor ens l'explica als qui no som polonesos: Varsòvia, setembre de 1968-novembre de 1970.

Francisco Goya. Las camas de la muerte (Els llits de la mort), (1810-1814).

3 comentaris:

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

En el Quixot, Cervantes ja utilitza les novel.les de cavalleries com a l'argument que engalipa el seu protagonista a imitar-les... Però el Quixot, com totes les grans obres, té diversos nivells de lectura que van des de l'entreteniment fins a la reflexió filosòfica passat per la faula moral.
El problema d'ara és que la majoria de novel.les es queden en el nivell de l'entreteniment, ben legítim, és clar, però culturalment pobre.

El missatger ha dit...

Bon dia, David.
He de reconèixer que la novel•la històrica com a gènere és dels que menys conec, ja que sempre l’he vist com massa conformista pel meu gust. Un altre prejudici que he de trencar. Ens passem mitja vida creant-nos prejudicis i mitja superant-los.
Gràcies pels comentaris de l’altre dia, David.
Salut!

David ha dit...

És això, Teresa. Si un llibre no val la pena rellegir-lo (i és el que passa amb la immensa majoria d'aquestes novel·les històriques tan de moda), és que, segurament, es tracta d'aquest entreteniment (legítim, com dius) i poca cosa més.

Bon vespre Missatger,
Ui, de prejudicis d'aquests me'n sobren... Tampoc no és un dels gèneres que més m'atrauen, la novel·la històrica.
Reitero la felicitació sobre el que dius en els teus dos darrers posts. Em vas deixar ben impressionat!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA