dimarts, 15 de juny de 2010

La porta

«És que sóc de lletres» o «és que sóc de ciències» són dues frases que acostumen a pronunciar-se després d'haver fet el ridícul deixant en evidència llacunes imperdonables. Com si les lletres i les ciències fossin dos mons irreconciliables, es compartimentalitza la realitat, cosa que deu ser molt agraïda pels especialistes, però que ens allunya d'una concepció global del saber. Vegem-ne un exemple pràctic. L'astrofísic anglès Arthur Stanley Eddington (1882-1944), responsable de difondre i d'explicar la Teoria de la relativitat d'Einstein al món anglosaxó, es troba davant la porta oberta de la seva habitació i pensa el següent (ho explica Walter Benjamin en una carta que va escriure a Gershom Scholem, avui fa setanta-dos anys i tres dies):
«Em trobo al llindar, a punt d'entrar a la meva cambra. És una empresa complicada. Primerament, he d'enfrontar-me amb l'atmosfera, que prem cada centímetre quadrat del meu cos amb la força d'un quilogram. A més, he d'intentar aterrar sobre un tauló que viatja al voltant del sol a una velocitat de trenta quilòmetres per segon; basta una fracció de segon de retard perquè el tauló es trobi ja a milles de distància [...] El tauló no posseeix tampoc una substància ferma. Trepitjar-lo vol dir trepitjar un eixam de mosques. No hi passaré i el travessaré? [...] Veritablement, és més fàcil que un camell passi per l'ull d'una agulla que no pas que un físic travessi el llindar d'una porta.»
Aquest fragment és Kafka quasi en estat pur. Lletres i ciències.

18 comentaris:

GEMMA ha dit...

La reflexió que fa jo la veig de coneixement científic, encara que també podriem considerar que està escrita en prosa poètica. La unió estaria aquí?... o per on vas?... excuse-me!

Bon dia de dimecres.

Clidice ha dit...

m'ha fet pensar en el llibre Teoria de l'estriptease aleatori de Josep Perelló i els seus poemes basats en el principi d'incertesa de Heisenberg. Sóc una de lletres que adora i s'emociona amb les ciències, és greu doctor? ;)

El text m'ha semblat genial :)

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

realment el mestre Walter, amb aquest text, inscriu a la seva densa obra un insòlit registre d'humor cientific-literari d'alt voltatge. Una bona manera de celebrar les noces d'or i argent entre la ciència i la lletra.

Bona, bona!

David ha dit...

Hola, Gemma! Bé, el que volia dir és que el que escriu Eddington sobre la incapacitat de moure ni tan sols un dit (si pren consciència de tot el que pot arribar a implicar) em recorda alguns relats de Kafka en què els personatges que hi apareixen es mouen en cercles però mai no avancen. La unió estaria en què tots dos arriben a la mateixa conclusió des de camins, aparentment, diferents.

No conec el llibre que anomenes, Clidice, però fa tota la pinta d'estar molt bé. Jo, de ciència, molt poca... m'hauria d'esforçar per solucionar-ho, ho sé.

Els textos d'en Benjamin són una mina per treure'n idees estimulants com aquesta. Salut, Àngel!

jaka ha dit...

Un post magnific!!!

Fins aviat, :D

David ha dit...

Moltes gràcies, jaka. El mèrit és d'Eddington.

Anònim ha dit...

Ciències i lletres no són incompatibles. Però sembla que ens ho vulguin fer veure així. Al batxillerat ja ens fan escollir per quina branca ens decantem. Es creen rivalitats entre les dues classes. Ens pensem que els coneixements que adquirim d'una matèria en compensen la manca d'altres. Però ni de bon tros. Sóc del social. I em sento ignorant, no només amb les ciències, sinó també amb les lletres. I em fa vergonya. Saber una mica més d'un àmbit no justifica la falta d'interès per l'altre. Centrar-se en un aspecte no vol dir que en siguem experts i que la resta no importi.
Poques vegades s'arriba a l'equilibri. Però el teu post demostra que és possible. Gràcies!! =)


Laura

David ha dit...

Tens tota la raó, Laura. Aquesta divisió es fomenta a l'escola, on costa molt que els alumnes acabin tenint una visió global del que significa conèixer, perquè el sistema ja compartimentalitza des del principi. I tots som ignorants, aquesta és la gràcia. El més important és reconèixer-ho.
Gràcies a tu!

novesflors ha dit...

En un món com el nostre, comprenc l'especialització professional, però no trobe cap motiu pel qual un professional de ciències no es puga emocionar llegint (o escrivint) un poema, posem per cas (és només un exemple), de la mateixa manera que tampoc no hi ha cap motiu pel qual un professional de les lletres no s'haja d'interessar pels avanços de la ciència, tot i que siga a nivell divulgatiu.

Grans obres d'art, en pintura i escultura, per exemple, han tingut en compte la geometria. Crec que la bellesa de la geometria és innegable. Fa un temps, vaig dedicar uns quants posts del meu blog anterior (un blog literari) a la bellesa de les matemàtiques.

http://noves-flors.blogspot.com/2008/10/la-bellesa-de-les-matemtiques-i.html

David ha dit...

L'especialització la comprenc més en l'àmbit científic que no pas en el de les lletres, però, tot i així, estic molt d'acord amb el que exposes.
El post de què parles és una bona mostra de la quantitat d'obres meravelloses que existeixen gràcies a la conjunció ciència-art.
Moltes gràcies pel comentari!

digue'm ariadna ha dit...

... L'especialització tancada en si mateixa, incapaç d'aixecar el cap i mirar als seus costats, negant la visió global, crec que oblida un tret que es s'acaba evidenciant, tard o d'hora, en qualsevol àrea del coneixement: la interrelació...

David ha dit...

És que és això, Ariadna, sobretot pel que fa al que anomenem lletres. Com es pot especialitzar algú en un àmbit que no es pot tractar de manera asèptica o objectiva?
Salutacions!

novesflors ha dit...

Home, jo sóc de les que no m'agrada l'especialització (i menys encara a certes edats, això és evident) però potser convindreu amb mi (o no) que en temps de Ramon Llull hom podia ser un savi en el sentit més global de la paraula, però a mesura que anem recaptant més i més informació no hi ha més remei que recórrer a l'especialització perquè la nostra ment és limitada, i la nostra capacitat de treball, també. I això no significa tancar-se exclusivament en la teua parcel·la de treball com si portares orelleres, és clar que la interrelació amb les altres parcel·les del saber és necessària.
Pel que fa a la no objectivitat de les lletres, certament no les mesurem matemàticament però també és veritat que tot és relatiu, vull dir que de vegades interpretem el món d'una manera científica i ningú ens assegura que estiguem en l'opció certa, com va passar en els estudis de la Física clàssica, que tothom creia indubtables fins que va arribar Einstein i hi va donar un tomb i, en conseqüencia, hom va haver de reinterpretar-ho tot.

David ha dit...

Tens raó: el món d'un Ramon Llull no estava tant compartimentalitzat perquè, aparentment, les coses eren més senzilles, encara que, segurament, el que els preocupava era el mateix que a nosaltres. I estic totalment d'acord amb tu amb la incorrecta equivalència ciència = interpretació objectiva del món. En molts casos sembla que la ciència s'hagi convertit en una nova religió a la qual es demana que ho expliqui tot.
Gràcies per enriquir tant el post amb els teus comentaris!

Roberto R Bravo ha dit...

Es que no hay "parcelas" del conocimiento. Casi todos los avances en el pensamiento (la ciencia incluida) provienen de la libre interrelación de ideas, trasposiciones, conexiones inesperadas para quienes tienen una imagen parcelada del conocimiento. Hay también una interesante sugerencia en el relato que presentas: la idea de la puerta como límite entre mundos o fragmentos del mundo. La vía al mismo tiempo franqueable y vedada entre el aquí y el más allá, entre un esto y ahora cognoscible y acaso conocido, y aquello al margen de nuestra percepción inmediata, otro mundo cercano -acaso similar- y a la vez ajeno. Gracias.

David ha dit...

Exacte, Roberto! És que tancar el coneixement humà en compartiments és tan reduccionista com absurd. En el fons la parcel·lització del coneixement afavoreix l'autoestima dels qui es consideren experts en alguna cosa però dubto que serveixi per a res més. Tenir clar la dimensió global del coneixement ens faria més humils a tots plegats.
La imatge del llindar de la porta com a abisme o límit entre allò conegut i allò per conèixer és bastant recorrent però té molta força.
I moltes gràcies a tu pel comentari!

viu i llegeix ha dit...

arribo tard al teu blog, descobert de fa poc, però aquest tema ciències-lletres el tinc sempre al cap ja que tot sovint m'hi trobo

En vaig fer un post ara fa un any en el meu blog de llibres.

http://viuillegeix.wordpress.com/2009/11/09/lletres-i-ciencies-antagonistes/

servidora és de ciències, però això no m'ha suposat cap limitació a l'hora d'endinsar-me en el món de les lletres.
Com a exemple de poetes reconeguts que es guanyen la vida amb les lletres tenim en David Jou ( físic teòric) i en Joan Margarit ( arquitecte).

Tan de bó no haguessim de sentir mai més "es que sóc de ciències" o és que sóc de lletres" com a escut de la ignorància

David ha dit...

Gràcies pel comentari! T'agraeixo especialment que comentis en aquesta entrada encara que sigui una mica antiga. Sembla que quan passa un cert temps ja ningú no comenta els posts antics.
Acabo de llegir el comentari del teu excel·lent blog i és exactament el que jo volia dir! Sóc del que en diuen "de lletres" però també sóc conscient de les meves immenses llacunes en el camp de coneixements científics i em saben greu.
D'artistes provinents del camp de les ciències n'hi ha a cabassos, cosa que, és clar, hauria d'eliminar qualsevol diferència entre aquests dos àmbits.
Salutacions!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA