dissabte, 5 de juny de 2010

Antics contra moderns 11


He de confessar que la meva bicicleta s'assembla bastant més a la segona i que si hagués d'anar amb l'antiga, al primer revolt ja m'hauria trencat coll i barres. Però l'estètica és l'estètica.

11 comentaris:

Sadurní Vergés ha dit...

Hola David. La primera té l'aroma de les coses clàssiques, ben conservades. La segona segurament és molt més pràctica, però no té res que cridi l'antenció.

Salut, company!
S.

Miraculosa Miró ha dit...

Aquesta bicicleta antiga senpre tindrà un disseny modern. La de la dreta és un enginy urbà tirant a lleig (ei, que la primera que vaig tenir de joveneta s'hi assemblava, me la van robar i no me n'he refet mai!). Ara bé, com que en aquest tema sempre diferim, he de dir que actualment es fan dissenys de bicicletes per a professionals d'aquest esport realment bonics i tècnicament ben pensats. Conjugar la tècnica i l'estètica és...

Hasbarats ha dit...

Jo me la clavaria abans del primer revolt. Perquè, com es puja dalt d'aquest giny? La moderna no m'agrada, deu ser pràctica i plegable però no té ànima. Em quedo amb les dels anys seixanta i setanta. Pura nostàlgia!

David ha dit...

Evidentment, ho veig com tu, Sadurní. La segona representa la inevitable vulgaritat de la producció en cadena, suposo.

Acostumem a diferir, Miraculosa (en aquest tema, com bé puntualitzes). Reconec que acostumo a posar imatges que juguin una mica al meu favor i és cert que hi ha bicicletes actuals ben maques, però com l'antiga...

Molt bona pregunta, Hasbarat. M'imagino que s'hi deu pujar amb una escaleta, no ho sé. Això de l'ànima deu ser com l'aura de què parlava Walter Benjamin, oi?

Salutacions a tots tres!

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

entre les biclcletes del món d'ahir i les del món d'avui, deixeu-me que reivindiqui l'aura (benjaminiana, comme il faut) de les meves dues bicicletes de carretera. Una Pinarello Asolo del 88, vermella i de crom lleuger amb forquilla cromada i que actualment l'he reconvertida en un estri quotidià per anar per la vila amunt i avall. L'altra bici és una Pinarello Angliru negra en alumini i carboni que la reservo per les sortides agonisitiques del cap de setmana imaginant els meus petits Tours de França de pa-sucat-amb-oli.
El que compta, però, és l'aura. I en aquests termes, no hi ha més cera que la que crema, totes les bicis evolucionen però mantenen un mateix motor que és el del ciclista usuari que la propulsa.
O sigui que afegim un altre element d'intersecció who's there? + seaview submarine en aquesta sobtada bicicleta "àurica".

i si les vols coneixer...

http://www.lartdelabicicleta.blogspot.com

i, quedi clar, entre anglofils: recuperem el TI RALEIGH CREDA , l'equip ciclista angloholandes dels setanta equipat amb la mítica bici RALEIGH de Nottingham

David ha dit...

Caram, Àngel, estic parlant amb un expert! He visitat "l'art de la bicicleta" i m'has deixat impressionat, Déu n'hi do! Per cert, he observat que els maillots dels 60-70 eren molt més elegants que els d'ara! I em sumo a la reivindicació de la figura d'en Poulidor com a etern i sublim segon!
He buscat imatges de les Raleigh i han refermat la meva anglofília.
Salut!

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

és que fins i tot el logotip de les Raleigh és colossal!

ara ens toca reivindicar els ciclistes british (podem incloure escocesos) i també els irlandesos....

vinga:

el gran Tom Simpson, mort en plena escalada al Mont Ventoux.

el gregari de foc: Barry Hoban (temps d'Ocaña)

Obree i Borfman (recordmans de l'hora)

Robert Millar (escalador impresionant amb doble vida... des de pocs anys es va sotmetre a un canvi de sexe)

Sean Kelly, l'rlandes de les clàssiques

David Millar la darrera esperança.

Bradkey Wiggins: atenció al boy, aquest ja va mostrar la dentadura al darrer tour, puja bé i contrarellotge està entre els millors. Serà el meu hjome a seguir en el proper Tour, prenem nota!

i el nostre sprinter sorpresa del 2009;
Mark Cavendish

David ha dit...

Dels que anomenes recordo el Robert Millar (quin escalador, és cert!), el Sean Kelly, el David Millar i el Cavendish. I ens falta un ciclista irlandès paradigma de l'elegància, en Stephen Roche, a qui encara veig desmaiat a l'arribada d'una etapa brutal del Tour del 1987.

Hasbarats ha dit...

No pretenia tant! Era una versió sense pedrigree. Percepció petanera.

GEMMA ha dit...

Jaja! Doncs com suposo que tots et volem sencer, si canvies d'opinió i et decideixes per la primera, avisa'ns que t'ajudarem a fer-la anar. Salut!

David ha dit...

Sí, potser he exagerat una mica amb l'aura, Hasbarat... De vegades m'excedeixo...

Moltes gràcies, Gemma. No patiu que la primera només la vull per mirar-me-la. Bon vespre!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA