dijous, 1 de setembre de 2011

L'home que es va perdre

Cinc mil infants xinesos apareixen de cop i volta a Mèxic. Tots els ocupants del Palau de la Presidència suec es desperten, un bon matí, al mig del Caucàs. Algú roba La masia de Miró i, poc després, es troben sis rèpliques clavades a l’original. El protagonista de tot plegat és Lluís Frederic Picàbia, un home que s’avorreix. Un bon dia perd un objecte valuós. A partir d’aleshores, no se li acut cap altra cosa que començar a perdre tot el que pot i més per, així, sentir l’emoció i la incertesa alhora d’intentar recuperar tot allò que extravia. La cosa se li escapa de les mans, sobretot quan apareixen dos socis ben peculiars: el general xinès Puh Nien-xà i un nord-americà anomenat Miller que sembla que hagi sortit directament de El Mestre i Margarida.
L’home que es va perdre (1929) és un llibre que conté moltes sorpreses. Amors apassionats, princeses orientals, viatges als llocs més insospitats del planeta, missions secretes… La prosa de Trabal és planera i alhora rica i elegant. Literatura de l’absurd? Pot ser. Banal? Ni de bon tros tant com sembla. Aquesta novel·la breu de Francesc Trabal (el nom del qual sempre que se cita ―o sigui, quasi mai― s’associa al de Pere Calders i Quim Monzó) pertany al tipus de literatura «de segona línia», com molts la qualificarien, que tant entusiasmava Borges, per exemple. L’home que es va perdre és al mateix nivell que algunes obres delirants de Chesterton, especialment The Club of Queer Trades i The Man Who Was Thursday. Realitat, fantasia, la lluita absurda contra el pas del temps i contra la rutina. L’home que es va perdre té vuitanta-dos anys, però és un llibre ben actual i, sobretot, digníssim.
I l’argument definitiu: una obra en què el barber del tsar és català i es diu Jaume Sans no pot decebre.

6 comentaris:

Lior ha dit...

Si al post anterior parlavem dels humanistes que hauriem de (re)conèixer, ara hauriem de fer el mateix amb escriptors com en Trabal, que, per dir un tòpic, si fóssin francesos o anglesos o ...

Quadern de mots ha dit...

Literatura de l’absurd? M’has intrigat i al mateix temps m’has despertat la curiositat. Miraré si el trobo.

Lior ha dit...

Atenció lectors de Jaume Cabré.
El seu últim llibre, Jo confesso, conté errors en el primer i segon capítol, que són els que he llegit abans de tornar-lo, fins que l'editorial asseguri que són els únics (i publiqui una fe d'errates) o bé haurem d'esperar una segona edició. A la pàgina 24 (si no ho recordo malament) hi ha una frase tallada i al primer capítol hi ha un altre error. Això quan el llibre ja m'havia enganxat!

Anècdota personal, ja em disculpareu: Mentre esperava per canviar-lo he trobat el relat de Giani Stuparich L'illa. Un pare amb càncer demana al seu fill que l'acompanyi a l'illa del títol, i que vaig comprar just abans que al meu pare li diagnostiquéssin el seu de càncer, raó per la qual no m'havia posat a llegir-lo fins aquesta setmana. I tot just acabar-lo (literalment) de llegir en castellà, trobo la versió catalana que, natuaralment (traducció de la Casasses), entra, malgrat tot, molt millor que la espanyola.

David ha dit...

És ben bé això, Lior: si algunes de les novel·les d’en Trabal les hagués escrit algun artista centreeuropeu, ara tot d’editorials en parlarien com a “clàssic desconegut”. Som així de desmemoriats i desagraïts, els catalans.
D’en Cabré no n’he llegit mai res, però de ben segur que el teu advertiment servirà a algú que el segueixi. I L’illa és un llibre impressionant (que també vaig llegir en castellà, perquè llavors encara no estava traduït al català). Si hi afegim les circumstàncies personals que expliques, aquesta novel·la pren un sentit encara més profund, segur.

M’alegro que t’hagi encuriosit, Quadern de mots. D'en Trabal n’estic rellegint algunes novel·les i descobrint-ne d’altres i crec que val la pena reivindicar-lo.

Àngel 'Soulbizarre-Tati' ha dit...

Celebro que reivindiquis Trabal i el seu home que es va perdre. Un relat de primera. En llengua anglesa hauria estat condecorat. Coses del nostre país i de les seves dependències. Trabal es va anticipar a molta gent i els anys d'aquest llibre -els anys quaranta!- encara el fan més i més gran. Si Sabadell fos York i el Vallès Occidental, Yorkshire, ai!!!!
Em va agradar molt, conservo l'exemplar de Quaderns Crema amb les taques de llibre vell que li atorguen el color dels "grans reserves".

David ha dit...

No esperava menys d'un anglòfil com tu, Àngel! I és que aquesta novel·la de Trabal recorda sovint l'humor britànic: elegant i delirant alhora. Salut!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA