divendres, 9 de setembre de 2011

Soterranis

No ho afirmo perquè dubto, però em fa la sensació que el millor, per evitar que albirin fragments d’un horror impossible d’assimilar, és ensenyar als nens a respectar els animals, però no a venerar-los. Pot semblar cínic, però no vol ser-ho. Els humans i els animals som en dos bàndols diferents. No he dit contraris. Això s’ha traduït, ben sovint, en tragèdies ―que sempre han patit els més dèbils― de proporcions còsmiques. Es veu que els humans som incapaços de deixar que la naturalesa segueixi el seu curs. Però és que la naturalesa tampoc no ens acarona gaire sovint.
La civilització ―o sigui, l’escisió― es construeix sobre la sang de milions de víctimes. I la dels animals ocupa el darrer escalafó. Claudio Magris ho expressa molt millor que jo: «Al soterrani més inferior, fonament de tot l’edifici que al pis superior ofereix un concert de Mozart o un quadre de Rembrandt, habita el dolor de l’animal, corre la sang de l’escorxador». Llavors, no hi ha alternativa? El que no hi ha és una solució perfecta. Perquè la devoció ecologista em sembla exagerada, però qualsevol mena de maltractament a un animal és obscena i fastigosa. Respecte, doncs. Que no es nota gens que som animals racionals.

11 comentaris:

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Crec que un dels grans errors dels humans en general és no saber quin lloc ocupem i aleshores tan aviat entronitzem una cosa com l'altra, ens passem d'un extrem a l'altre. La via del mig, la tercera via sembla l'assenyada, la més harmònica. Però, què difícil transitar-hi!

Lior ha dit...

Tot plegat gira a l'entorn de dos paràmetres: sensibilitat i mesura. Hi ha qui no mata un mosquit i qui tant li fa matar tota la fauna mundial. I per alimentar, amb carn, una societat industrialitzada, tampoc no hi ha mesura que no sigui industrial. I la mort industrialitzada, amb pocs matisos, no pot evitar ser obscena i fastigosa, ni pot evitar un grau, encara que sigui mínim, de maltractament. Només us queda fer com en Foer i fer-vos vegetarians o menjar carn de caça o escorxador controlats, sistema que no podrà alimentar la població mundial (a base de carn) ni en fantasies.
Vull recordar que, al nostre país, hi ha comarques senceres sense fonts d'aigua potable per culpa dels purins.
S'ha acabat anar amb el canti a la font d'aigua fresca. I tot per la dèria de menjar carn, no com una menja de festa, sinó per menjar com els rics. Aigua per carn! Quin fàstic!
I consti que això ho diu un vegetarià no gens amant dels animals, sinó de la sensibilitat i la mesura. Del nostre entorn i el seu manteniment. I de l'aigua fresca que ja no tornarà a rajar de tantes fonts (no cal que repeteixi per culpa de qui).
En fi, que la carn, com diu en Moz, és un merder

digue'm ariadna ha dit...

... i no només pels animals. El respecte, sovint més oblidat del que creiem i del que hauria de ser, permet la convivència, evita tragèdies i fa que aquest soterrani ni sigui tan fosc, ni s'ompli de sang, ni...

Lior ha dit...

Fa tants anys que no puc anar a la font amb el càntir que ja no sé ni com s'escriu. :-S

David ha dit...

Tens raó, Teresa. Com en tot, l’equilibri és el més difícil d’aconseguir; caure en els extrems, el més fàcil.
Que mengem massa carn és una evidència. La indústria “del menjar” considera que la naturalesa és un obstacle i, per tant, fa tot el que pot per superar-la i es converteix en la primera causa de l’escalfament global. El llibre d’en Foer posa el lector que menja carn contra la paret (d’una manera suau i honesta, però sense contemplacions).
Jo, sincerament, no sé què fer. Intento ser tan poc cínic com puc en tot i em temo que continuar menjant carn després del que he llegit no seria gaire conseqüent. Per altra banda, el proselitisme i fanatisme d’alguns vegetarians tampoc no em convenç. Però és que no hi ha terme mig, em temo. Vull dir que no es pot ser una mica vegetarià. I també penso que és la meva obligació saber què li dono al meu fill.
No sabia que fossis vegetarià, Lior. M’interessa aquesta facció dins dels vegetarians que desconeixia que existís: “un vegetarià no gens amant dels animals”. I subscric totalment que bescanviar aigua per carn, a casa nostra ha destrossat algunes comarques. I, és clar, en Moz t’havia de donar la raó... qui si no...

I és clar, Ariadna! El que passa és que sobre el respecte entre humans n’hem parlat molt per aquí. I el llibre d’en Foer m’ha fet pensar en l’obscenitat del tracte que reben milions d’animals a la majoria de granges.

Lior ha dit...

Un apunt. Aquesta coletilla que els no vegetarians us feu venir bé, sistemàticament, després de reconèixer certa raó a l'opció vegetariana, us l'haurieu de repensar. Tots els ismes s'hi presten i tenen, per part dels seus detractors, les seves corresponents coletillas. L'independentisme, per exemple, per dir-ne un que compartim. Si aquest fos una opció política realment normalitzada, ens estalviariem uns quants idealistes totalitaris dels que creuen que la independència i la república socialista vindran del bracet, per posar un exemple, a parer meu, demencial. Els quatre (4) gats vegans que es dediquen a fer pintades i tota la pesca són, generalment, jovenets que podrien fer el mateix amb l'independentisme o amb altres ismes, doncs. Una fase passatgera.
Així doncs, més que plantejar-te si fer-te vegetarià (t'aviso, en aquest país encara és molt incòmode) o no, es tracta de començar a menjar amb una mica de consciència, d'aquesta que t'ha obert en Safron. Els esquimals caçen aquestes foques que els animalistes s'estimen tant, però no és aquesta caça concreta la que posa en perill la supervivència de les foques. O de les balenes o els micos o el que sigui, quan parlem d'una caça, per entendre'ns, com la que practiquen els mateixos animals, part d'un ecosistema. La qúestió és; La carn que tu et menjes és part d'un ecosistema sostenible?
Dit tot això sense, literalíssimament, la més mínima intenció proselitista. Enten, però, que són pràcticament trenta anys, mili a Ceuta inclosa, de vegetarià.
Un apunt llarg. Les meves disculpes.

David ha dit...

Tens tota la raó, Lior: no pretenia desprestigiar l’opció vegetariana quan he fet referència als radicalismes; no m’he explicat bé. És una decisió que s’ha de prendre sense tenir en compte cap altra cosa que no sigui la pròpia consciència.I el que dius sobre l’independentisme és molt pertinent.
Ja estic situat a la fase de començar a menjar amb consciència (de fet, em sembla que hi he estat sempre, però ara una mica més). Tampoc no és que aquest llibre m’hagi fet caure del cavall, simplement és que no havia llegit mai res sobre aquest tema i m’he horroritzat i alarmat alhora. He sentit a dir (i he dit) molts cops allò de “Ui, si sabéssim el que això porta no ens ho menjaríem. Més val no saber-ho” que deu ser del més estúpid que es pot dir. I també he mig pressentit el patiment dels animals, però m'he forçat a no pensar-hi (si tendim a oblidar el patiment de persones, que no hem de fer amb els animals!). No ens adonem que no fer res ja és fer alguna cosa.
T’agraeixo molt l’apunt llarg, Lior, no t’has de disculpar de res!
(Mili a Ceuta? Si a la mili et feien un home, fer-la a Ceuta ja devia ser el súmmum!)

Lior ha dit...

Estic d'acord amb la segona part del teu comentari. Com que veig que t'ho estàs prenent seriosament, deixa'm donar-te algun consell (tot i que no m'agradi gens donar consells), cas d'optar per començar a menjar més vegetarià. Nota que no dic fer-te vegetarià, que tampoc és cap religió, sinó més aviat un seguit de mitzvot de diferents nivells d'importància:
Ni se t'acudeixi fer canvis de la nit al dia, comença a conèixer i provar les alternatives, a convinar la teva dieta habitual amb d'altres.
Vius en un món que ni s'horroritza ni s'alarma per gaires coses, es probable que el teu entorn, parcialment almenys, sigui així; vigila no tornar-te vegeto-asceta, que menjar "diferent" de l'entorn sigui com ser d'un equip o d'un partit diferent i prou.
L'humor. Que no et falti mai, perquè el necesitaràs.
Com menys aliments-tabú i menys aliments sagrats, millor; Jo no prenc llet de soja ni amb embut. L'arròs integral no recordo ni quin gust te; semi-integral o blanc, i vas que xutes! A casa no hi falta pepsi-twist ni suc multifruites de concentrat, artificial, naturalment! Ni hagen-dazs! etc,etc... Els vegans integristes em fotrien fora del paradís... i jo encantat!
Ah! I un llibre que t'anirà de perles vegetariano-catalanes; 202 receptes històriques i tradicionals catalanes sense peix ni carn o com ser vegetarià i no deixar de ser català en l'intent, d'en Germà Coenders i Gallart. Editorial Súnion
I encara que la meva pel·lícula preferida sigui Els morts, ara comencen Sex and the city, la pel·lícula, amb la torracollons de la Carrie, però amb la Samantha Fox que em pirra. O sigui que Xalom! No t'ho han dit mai que s'ha de menjar de tot? :-)))
Bon profit! (que és una cosa que la gent ben educada no diu mai...)

El missatger ha dit...

Bon dia, David.
Adorno també reflexiona una idea similar a la d’en Magris: als pisos superiors columnates neoclàssiques, als soterrani una sala de tortures.
Jo sóc dels vegetarians però facció “estranys”, tipus vegà: ni coca-coles, ni menjar industrial, menjar a poder ser ecològic, etc. Així que ja tens dos lectors del teu blog vegetarians però sota formes lleugerament diferents: el primer tabú que s’ha de trencar és que tot el vegetarianisme és igual.
El segon que s’ha de tenir clar si es vol passar a aquesta dieta és que gairebé ningú es posa malalt amb una dieta vegetariana. Vull dir que excepte casos molt específics, la dieta vegetariana és com a mínim tan saludable i nutritiva com la carnívora. Conec gent que ho ha sigut tota la vida, que no ha tastat la carn ni el peix, i ha arribat amb salut a la vellesa.
I tercer, com molt bé diu en Lior, tingues present que tota la nostra societat està pensada per a ser carnívor, i trobaràs problemes on no t’ho esperes, des de sortides a dinar o sopar en grup fins a reunions familiars. També en Lior t’ha donat el millor consell: sentit de l’humor, naturalitat, i dialogar sense predicar. Per la meva banda solament explico les meves raons quan me les pregunten: reacció i no acció.
I el millor de tot: menjar amb consciència de les implicacions amagades en cada aliment. Aquesta crec és la clau.
Mil disculpes per l'extensió del comentari.
Salut!

Lior ha dit...

Ehem... Samantha Jones :_)

David ha dit...

Moltes gràcies pel comentari, Lior. M’agrada aquesta manera que tens de prendre-t’ho, sense estridències i amb humor. Buscaré el llibre que esmentes perquè no tenia cap intenció de deixar de ser català. I hauràs de reconèixer que si això de Sex and the city és cert, és un guilty pleasure com una casa de pagès! Ja deia jo que la Samantha Fox no em lligava amb aquesta sèrie. Podria intentar fer alguna associació entre la conversa de la carn i el teu lapsus, però ho deixaren córrer, que encara em podrien dir masclista.

Bona tarda, Missatger. S’assembla tot molt al fragment sobre l’Àngelus Novus de Benjamin de què vam parlar no fa gaire.
Trobo perfecte això d’explicar-ne les raons tan sols quan te les pregunten. Si tothom actués així amb tot, ens estalviaríem molts sermons. I és cert que això de la suposada mala salut dels vegetarians (pal·lidesa, etc) és un tòpic ben comú.
T’agraeixo molt el comentari.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA