dimarts, 20 de setembre de 2011

Memòria

Recordar vol dir seleccionar. De vegades aquesta selecció és conscient, però en la majoria de casos, no. I és que la memòria és ingovernable. Per això la literatura també n'és, d'ingovernable. La memòria és informació, però no en el sentit que es dóna avui en dia a aquesta paraula, que ha esdevingut sinònim de desmemòria. Mai no hi havia hagut tants arxius, biblioteques i museus, mai no s’havia parlat tant de la memòria històrica (existeix la memòria ahistòrica?). Però hi ha tanta informació, que no n’hi ha. «Informació» és visitar Sant Google i veure els telenotícies.
La memòria és record, emoció i, sobretot, oblit perquè si ho recordéssim tot, no podríem viure. Borges i Proust ho sabien i, més cap aquí, Jesús Moncada, per exemple, també. Per això a tots tres els agradaven els diccionaris.

13 comentaris:

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

La memòria, em refereixo a la personal, en realitat és recreació. D'aquí ve que sigui selectiva i en alguns casos salvífica i tot. Ara bé: recordar per a què? Hi ha d'haver honestedat, en la memòria, sinó resulta una mentida més.

Clidice ha dit...

Recordar, manta vegades també, és mentir, com diu la Teresa. No hi ha res més comú per als humans que recordar adaptant el record als interessos.

David ha dit...

Recreació que iguala memòria a literatura. És per això que és tan important la literatura que sorgeix de grans catàstrofes, ja que sovint va més enllà del testimoniatge directe. I com que en tot hi ha d'haver honestedat, en això també, és clar. Salutacions, Teresa.

Lligat a això que dius, Clidice (que és totalment cert), hi ha un aspecte que em fascina que és la capacitat que tenim els humans per mitificar el nostre passat. Em refereixo, per exemple, a la quantitat ingent d'històries personals que van passant de generació en generació dins d'una mateixa família i que no tenen res a veure amb la realitat, però que continuem explicant com si res. En alguns casos, fins i tot vam ser testimonis de fets que després narrem de manera mitificadora. La família fa d'humanitat en miniatura.
No sé si m'explico o és que després de rellegir Bruno Schulz per enèssim cop, ja no sé ni què em dic.

GEMMA ha dit...

David, tu sempre tan reflexiu, una nova aportació interessant, com sempre.

Saps? M'agradaria poder retindre més components intel.lectuals, sempre he cregut que jo retinc més de manera sensitiva.

Bon dia de dimecres!

Lior ha dit...

La memòria, Teresa i Clídice, ens la juga massa vegades contra la nostra voluntat per creure que, quasi sistemàticament, la mitifiquem o mentim. Així doncs, un record, per fals que sigui, ens pot comformar tant com un de real. I ben sovint ho fa, un pensament, una idea, que ens hem anat fent sobre nosaltres mateixos; per falsa que sigui l'hem convertida, a base de repetir-nos-la, en real, en part del nostre programari. Ja haviem parlat per aquí dels prejudicis, que per irracionals i infundamentats que siguin, costa tant de desempellegar-se'n... si es que ho aconseguim! I la memòria, David, també és llast.


Deixeu-me que us expliqui una anecdota que, naturalment, no te res a veure amb el tema, però que us farà riure una estona. Estic llegint Cartes d'independència a la vora d'una tassa de te, de la Simó i la Gabancho, i la Simó explica això, que diu que diuen que és certíssima (la transcric):
Algú va escriure, en castellà:"Podemos discutir que si el castellano que si el catalán, peron el ingles no lo podemos tocar", i la va sotmetre al traductor automàtic castellà-català (no deu ser el traductor de google), sense adonar-se que havia escrit "ingles", sense accent; el resultat va ser aquest:"Podem discutir que si el castellà que si el català, però no ens podem tocar l'engonal". :-...)))

Clidice ha dit...

Molt bona Lior! la realitat és que hem de convenir que hi ha traductors automàtics amb una intel·ligència pregona :D

GLÒRIA ha dit...

Potser sí, David, que tendim a l'automitificació explicant coses que són certes barrejades amb altres que són pura ficció. De fet, si no tenim memòria, no som i quan ens en servim narrant els fets de les nostres vides, tal vegada, estem afermant la nostra existència a la terra en un intent desesperat de ser.

David ha dit...

Bona nit, Gemma! Doncs això de retenir sensitivament també deu tenir a veure amb la memòria. Els sentits tenen memòria i no és pas menys important que la intel·lectual.

La memòria pot ser llast, sí, Lior. I que el record sigui més o menys fidel a la realitat deu tenir la seva importància. És molt semblant al que succeeix amb les nacions: totes tenen mites i símbols que les conformen i que no són pas negatius intrínsecament. Ara: és important saber diferenciar mite de realitat.
De traduccions d’aquestes n’hi ha a dojo. Algunes són divertides i d’altres transformen un text en un trencaclosques impossible d’entendre. El voraviu sí que ens l’estan tocant de fa molt, als catalanoparlants.

Glòria, em fas pensar en el cas de Joseph Roth que tenia fama d’inventar-se absolutament tot el que deia, sobretot si tenia a veure amb la seva biografia. Ell mateix s’acabava creient el que explicava. Es va construir un passat a la seva mida. Quan Hitler va arribar al poder, Roth, que era a França, va ser notícia en alguns diaris francesos perquè va anunciar que, com a protesta, retornarva totes les condecoracions que havia aconseguit durant la Primera Guerra Mundial lluitant amb l’exèrcit austro-hongarès. Va resultar que no en tenia cap, de condecoració, cosa que ell mai no va admetre. Era conscient que allò era una invenció? Suposo que tan sols n’era conscient en certs moments. Aquells moments de sinceritat en què ens mirem al mirall.

Lior ha dit...

El que dic és que, per les pròpies limitacions de la memòria, diferenciar la reconstrucció d'una realitat de la d'una falsedat no sempre és possible; és un límit que patim. És lògic, doncs, que la reconstrucció d'una irealitat sigui, a efectes pràctics, igual a la feta sobre una de realitat.

Miraculosa Miró ha dit...

Bé, David i companyia, aquí les meves paraules de referència pel que fa a la memòria i l'oblit:

"La memoria es una facultad muy oportunista y se adapta admirablemente a las posibilidades. Goethe dice que la memoria llega justo a donde llega nuestro interés".


Franz Kafka
____________________

"El màxim problema de la vida és la memòria, i la memòria és fluixa, ridícula. Tot el que s’anomena la cultura, els coneixements, la intel·ligència, es basa en la memòria. Però la memòria a penes existeix. [...] És per això que han triomfat els joves, perquè no en tenen."


Josep Pla
____________________
"La memoria es muy graciosa, ¿verdad? ¿No están de acuerdo? Yo tampoco. Jamás me ha divertido la memoria, y a medida que voy haciéndome mayor, menos graciosos me parecen sus chistes. Es posible que la memoria no cambie, pero conforme van pasando los días, cada vez tiene menos cosas que registrar. Me parece que mi memoria está en forma. Lo único que pasa es que mi vida me parece cada vez menos memorable. ¿Te acuerdas de dónde dejaste aquellas llaves? ¿Y por qué tendría que acordarme? ¿Te acuerdas de aquel día en la bañera? ¿Te lavaste también los dedos de los pies? (Qué aburrido es echar una meada, sobre todo después de las primeras mil veces. Fiú, qué rollo, ¿no?) Ya no consigo recordar ni la mitad de las cosas que hago. Pero tampoco hago gran cosa."

El protagonista de "Money" de Martin Amis
____________________

Ja l’any quaranta dels meus anys
jeu fosc a dues carboneres,
ribotat. El munt d’encenalls
se l’han partit la marmanyera
memoria, la mentidera,
i l’oblit, el drapaire mut.
L’una en farà curtes fogueres,
l’altre, caliu d’inquietud.

Gabriel Ferrater

David ha dit...

Són unes limitacions ben curioses, com demostren les experiències magdalenoses d’en Proust. Sí, Lior: hi ha un espai borrós en què, efectivament, la realitat es confón amb la ficció, o sigui, amb la memòria. Això si hi ha alguna cosa que es pugui definir com a realitat.

Kafka i Goethe es refereixen a una memòria self-service, oi? Tots dos sabien que tot plegat encara és més complex que això.
Amb en Pla, amb tots els respectes, no hi estic gaire d’acord. Entenc el que vol dir, però a mi la memòria em sembla la cosa més meravellosa que tenim, encara que, a moments, es pugui definir com a ridícula o fluixa.
El fragment de n’Amis té gràcia, trobo. Però sense memòria no podria escriure ni això.
I el poema d’en Ferrater, d’aquí a dos anys me l’hauré de fer inscriure en algun lloc, no fos cas que l’oblidés.
Moltes gràcies pels textos, Miraculosa! Quin luxe: és com si Kafka, Pla, Amis i Ferrater conversessin sobre la memòria! I tots al meu blog! :)

Raviel Beut-rom ha dit...

A vegades tenir memòria et fa passar per intel·ligent, quant simplement saps coses; a vegada tenir memòria era la única manera per ser intel·ligent, per un monjo de l'alta edat mitjana, amb poques desenes de llibres en la biblioteca del seu monastir, i sense res per prendre apunts...

David ha dit...

Tens tota la raó, Raviel: ser capaç de memoritzar la llista de telèfons de Nova York és un prodigi, però no vol pas dir que qui ho pugui fer sigui intel·ligent. El que dius dels monjos medievals i la memòria em fa pensar en el descrèdit que memoritzar té avui en dia a l'escola. Hem passat de memoritzar llistes i llistes del tot inútils a oblidar que en l'estudi la memòria hi té una participació primordial. Salut i gràcies pel comentari.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA