dimarts, 9 de juliol de 2013

Cinema mut

Seven Chances (1925) no és una de les pel·lícules més cèlebres de Buster Keaton. De fet, forma part dels títols menors d'aquest actor (aquí, a més, director) nord-americà. L'argument és simple: un tímid i cada cop més arruïnat agent financer (James Shannon, interpretat per Keaton) rebrà una herència molt generosa del seu avi, amb una condició: que el noi es casi el dia del seu aniversari a les set de la tarda. I, sí, el pobre James s'assabenta de tot plegat el dia del seu aniversari, exactament unes hores abans que venci el termini. Després de ser rebutjat per set noies, el soci de Shannon paga un anunci al diari vespertí: «Milionari cerca esposa». La foto de Shannon, al costat del titular. El caos està assegurat: centenars d'embogides aspirants a núvia persegueixen Shannon per la ciutat. Al final (és a dir, a les set), tot acabarà bé, és clar.
I per acabar, una reflexió (absurda, si voleu): mentre mirava Seven Chances no he pogut evitar de pensar que absolutament totes les persones que apareixien a la pantalla són mortes. Certament, no és la millor manera de veure una comèdia.
 

15 comentaris:

Allau ha dit...

Per continuar amb el teu mal rotllo: fa dos dies vaig mirar "The General" i no la vaig trobar tan emocionant com fa quinze anys. Vés a saber.

Allau ha dit...

Sempre em miro les comèdies mudes amb similar i depriment esperit. No ens les mereixem.

David ha dit...

L'hauré de tornar a veure aviat, potser em passa el mateix que a tu. El cinema trobo que té el poder encantador de fer oblidar que aquelles persones que es van movent per allà són reals. Quan caiem de cavall, s'acaba la comèdia i comença la realitat, sovint, però, és a l'inrevés, em temo. Salut, Allau.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Les pel.lícules mudes són molt poètiques, tot es resol en gestos, mirades... I encomanen una certa malenconia, és cert.

David ha dit...

No sé on vaig llegir que hi va haver alguns actors que van haver de deixar el cinema quan aquest va esdevenir sonor. Es veu que no sabien com combinar la paraula amb el gest.

Júlia ha dit...

la gent de la sèrie 'Embrujada', que sempre tornen a donar de tant en tant també està gairebé tota difunta i és més moderna, què hi farem...

Júlia ha dit...

El problema va ser que no tenien una veu adient i el tema del doblatge es va fer més endavant, havien d'actuar amb la seva veu, això va ser el que va contribuir a que molts no se'n sortissin.

David ha dit...

Sí, Júlia, no cal remuntar-nos al cinema mut per pensar en els que ja no hi són. I tens raó, jo sabia que alguns no s'havien adaptat al cinema sonor i no recordava que era perquè no tenien veus "apropiades".

El missatger ha dit...

L’actuació expressionista del mut m’agrada molt. Tenen una força majúscula. Com a prova només cal presentar la Joana d’Arc de Dreyer.
La poètica del blanc i negre i l’absència de diàlegs és molt gran, el que ens porta tot sovint a una reflexió sobre la vida i sobre la condició de les aparences.
Els grans humoristes del cinema mut (almenys Keaton i Chaplin, a Lloyd no l’he seguit gaire) em funcionen molt bé.

Lior ha dit...

Primer de tot gràcies pel teu Jo, jueu de Borges. Ben actual, desgraciadament.
No rasco bola de cinema mut i del poc que conec m'agrada més Keaton que Chaplin; a veure si ens feu alguna mena de llista-orientació-recomanació.
Aquesta presència de la mort en moments que aparentment "no toquen" és per la quarentena. Segur que quan en tenies trenta gairebé no et passava i de ben segur no et passaba com ara. No és que una pel·lícula estigués protagonitzada per actors ja morts; tota la pel·lícula era de temps antediluvians. Fa pocs dies he tornat a veure Picnic, del cinquanta-cinc, i la idea diguem-ne extra cinematogràfica que em venia al cap era que tampoc tenia tants anys... Sembla mentida que amb més de trenta anys més del primer cop que la vaig veure, avui em sembli més propera que aleshores.
Per cert, diuen que un home de quaranta anys és un de vint-i-cinc que no enten que li ha passat. Ho vas veient, oi?... |-)

David ha dit...

És un tipus de cinema, Missatger, que m'atrau molt. El vessant còmic és el que conec més i no em cansa mai. A més, com que el blanc i negre em té el cor robat, doncs oli en un llum. Salut!

No m'ho has d'agrair, Lior. Tot el mèrit és de Borges que, en aquest tema, certament, s'expressava inequívocament.
Sobre això de la llista de cinema mut, m'has donat una bona idea: algun dia l'escriuré (crec que avui mateix m'hi posaré; les llistes em tornem boig).
I l'epifania que dius que és típica de la quarantena, tens raó que potser no l'hauria tinguda de jove (encara que en aquests temes, vés a saber per què, sempre hi he pensat bastant).
I, sí, sóc un home de quaranta anys que, no tan sols no entén què li ha passat, sinó que cada cop entén menys coses.

novesflors ha dit...

… i quan en tingues 60 ja hauràs assumit el que et va passant… :)

David ha dit...

I escoltaré les explicacions que el meu fill tindrà per tot, oi?

Enric H. March ha dit...

Em costa mirar pel·lícules de cinema mut amb la mateixa actitud que el cinema sonor. Em fa l'efecte com si fossin dues maneres diferents de fer cinema. La veritat és que hi torno poc, al cinema mut. Sobretot per preservar aquell esperit infantil i innocent amb què les mirava abans, tot i que el gruix més important d'aquest cinema el vaig veure amb 20 anys. Senyal que als 20 anys s'és encara molt jove.

David ha dit...

Jo les primeres pel·lícules mudes les vaig veure a casa del meu avi, que ens en passava (amb el projector i el rotlle i tot) d'en Chaplin i de l'Stan i el Laurel. Em continuen agradant igual. No sé si és innocència, potser sí.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA