dimarts, 2 de juliol de 2013

Josep Maria Lladó i la república de casa meva

Cada casa és un món. I els mons van plens de mites, idealitzacions, imatges, prejudicis i llegendes. A casa meva hi havia una llegenda i a sobre idealitzada: l'escola republicana, és a dir allà on les meves àvies van aprendre a escriure i llegir en català. «Sense ni un duro van fer unes escoles com mai s'és vist.» Pot ser. Continuem. Ara, imatges. La meva imatge de la república és Josep Maria Lladó (1910-1996), un homenet pulcre, elegant, sorneguer i culte. Recordo que quan jo era molt jove, en Lladó de vegades parlava per la ràdio i la meva mare, que se l'escoltava amb molta atenció, sempre acabava dient: «De catalans així ja no en queden: hem perdut el sentit de l'humor i tot». En el meu món, doncs, Lladó és la república i els valors de civilitat, bon humor i educació (per cert, ¿algú podria reeditar-ne les obres i mirar si les memòries que va escriure es poden publicar?). En el meu món, també, als antípodes de Lladó hi habita Carles Sentís (1911-2011): la mediocritat de la Catalunya possibilista posterior, la que té com a dogma fer la viu-viu, la del sí però no i la del no però sí; una Catalunya que, finalment, sembla que es comença a esberlar. Sort que cada casa és un món.

5 comentaris:

Enric H. March ha dit...

Sempre hem estat un país d'esperit contradictori i possibilista, malgrat les excepcions. Ja veurem a mans de qui caurà aquest esberlament. No hi sé reconèixer cap excel·lència.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Certament, l'àmbit familiar és un món, una mica com el que va retratar Saint-Exupéry a El Petit Príncep.
Quant als valors d'aquells homes i dones de la República van quedar ben esclafats amb la Guerra Civil...
A veure ara com ens aniran les coses. Jo tinc confiança.

David ha dit...

Compartim escepticisme, Enric, encara que tampoc dissimularé la il·lusió que tot plegat em fa sentir. Certament, ja veurem: poca cosa més es pot dir.

I com se n'ha ressentit el país del mig milió que van haver de marxar i de l'actitud de molts dels que es van quedar, oi? La meva confiança depèn de si em fixo o no en els polítics: quan no ho faig, en tinc bastanta.

El missatger ha dit...

Creus que val la pena reeditar-ho? Què em recomanes com a targeta de visita?

David ha dit...

El que més m'interessaria veure publicat són les seves memòries, que es veu que anava escrivint els darrers anys de la seva vida.
De la resta de la seva obra, sense que m'ho hagi llegit tot, crec que "Los ismos" (potser en podríem trobar la versió catalana) és prou interessant. La resta té caràcter anecdòtic, però pot ser interessant com a reflex de l'època.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA