El 28 de setembre de 2002, Josep Palau i Fabre va escriure un article a l’Avui. L’1 d’abril de 2004, Ricard Salvat també en va escriure un al mateix diari. Els guardo. De fet, són quasi pastats. El primer es titulava «Teatre Nacional de Catalunya?» i el segon, «TNC: 23 anys de terra cremada». Ambdós escriptors es planyien que el Teatre Nacional de Catalunya no es fes el que se suposa que ha de fer un teatre nacional, això és: ajudar a popularitzar i revisar un repertori que, un cop sigui conegut pel màxim nombre d’espectadors, generi tota una sèrie de debats sobre el que aquestes obres signifiquen per la societat que les ofereix, les rep i que, fins i tot, les recicla. Que el teatre català no té el repertori de l’anglès, el francès o l’espanyol? I és clar. Però en té. Tant Palau i Fabre com Salvat donen noms: Joan Ferrandis, Francesc Fontanelles, Joan Ramis, Jaume Tió, Francesc Vicens, Josep Robrenyo, Pitarra, Josep Pous i Pagès, Josep Carner, Ferran i Carles Soldevila, Carme Monturiol, Maria Lluïsa Algarra, Salvador Espriu, Joan Oliver, Mercè Rodoreda, Manuel de Pedrolo, Maria Aurèlia Capmany, Rafael Tasis, Odó Hurtado, Joan Brossa, Eugeni d’Ors, Blai Bonet, Rusiñol... (La llista d’en Salvat inclou en Palau i Fabre, també.)
Al seu article, l’autor de Poemes de l’alquimista escriu: «La funció del teatre és la de servir de mirall, en una forma o altra, a la societat; desvetllant-la, fustigant-la, exaltant-la, etc.» Parlar de funcions i d’art alhora em posa una mica nerviós però, com que en Palau i Fabre, de teatre i de moltes altres coses en sabia immensament més que jo, acceptarem la seva definició. I, si l’acceptem, el TNC hauria de tancar.
I ara unes quantes xifres (que es veu que tot escrit seriós n’ha d’incloure):
Temporada 2001/2002 (coincideix amb l’article d’en Palau i Fabra). El TNC va oferir (amb pagament previ d’entrada ―cara―, és clar) setze espectacles, dels quals cinc van ser a la Sala Gran. Dels setze, sis van ser d’autors catalans i de les cinc obres a a Sala Gran, només una (La filla del mar) era d’un autor català.
Temporada 2003/2004 (coincideix amb l’article d’en Salvat). El TNC va oferir (els preus van ser una mica més cars) vint-i-dos espectacles. Dotze van ser d’autors catalans. A la Sala Gran es van fer set obres, dues d’autors catalans (Guimerà va repetir i l’altre espectacle van ser uns concerts de Joan Isaac).
Temporada 2010/2011 (ja acabo). Divuit espectacles, onze d’autors catalans. Sis a la Sala Gran, dos d’autors catalans (calia celebrar el centenari d’en Maragall; l’altre és un espectacle relacionat amb l’òpera).
En Salvat diu que el TNC volia seguir el model de la Comédie Française. Molt bé. Vaig al web de la Comédie Française i hi trobo (saison 2011-2012): Molière, Duras, Racine, Saint-Exupéry, més Racine, Marivaux, més Molière, Feydeau, més Racine i d’altres noms que no conec, però que semblen francesos. Sí, també hi ha Txèkhov, Goldoni i Brecht.
Aquí la comèdia ja fa anys que dura.
.jpg)
4 comentaris:
Això no deixa de ser un reflex de l'estat del país. I també d'aquesta dèria cosmopolita, terme que, des de la lectura (ja comentada i recomanada per aquí per un servidor) de El parany cosmopolita, ja no em fa falta ni decorar-lo amb adjectius (naturalment) despectius.
Es mouen, els del ram teatral, a la mateixa velocitat quan senten el so de les tisorada presupostària que davant la falta, per dir-ho d'alguna manera, d'ànima catalana al teatre nacional?
Més informació sobre El parany cosmopolita
aquí i aquí
Doncs parlant de les deficiències del nostre teatre nacional, la causa de les causes de la qual deu ser l'autoodi; no trobeu que l'autoodi català i el jueu tenen mecanismes mentals (en els socials hi admeto més diversitat) gairebé idèntics?
Bravo. Vaig tenir el privilegi (i m'ho passava molt bé) de tenir en Salvat com a professor (impartia diverses assignatures a Història de l'Art). Llegint el teu text he recordat les nombroses vegades que havia fet referència a aquest tema a classe. No he seguit la programació del Nacional recentment però veig que la cosa segueix igual.
Ja fa temps que me’n parles, d’aquest llibre, Lior. Pel que en comentes tu i els articles que enllaces, en Sebastià respon amb contundència a tota aquesta onada de “ciutadans del món” que ens miren als altres (als que diem que som catalans, bàsicament) com si fóssim habitants de Júpiter. Tard o d’hora, l’hauré de llegir!
A mi la programació del TNC no em sembla pas malament, l’únic problema és que no encaixa amb la N de nacional.
Sobre l’autoodi, trobo que l’encertes de totes totes. De factors que expliquin aquestes semblances n’hi deu haver molts, però, ara mateix se m’acut, improvisadament, que els pobles que estan sotmesos acaben creient que alguna part de culpa deuen tenir per trobar-se com es troben. És el mateix que passa a les persones maltractades. És clar que el patiment del poble jueu ha estat immensament més gran que el del català. El més curiós és que des del nacionalisme espanyol més exacerbat tradicionalment també han associat els catalans amb els jueus. Per ells, és clar, ambdós termes són despectius.
Quina sort, Ferran! Haver tingut en Salvat de professor és, com dius, un privilegi. Per cert, aquí hi trobareu una ressenya excel•lent sobre una faceta poc coneguda d’aquest dramaturg.
Publica un comentari a l'entrada