dijous, 11 d’agost de 2011

Dilemes existencials

Sempre m’he preguntat en quin idioma cantaríem si tingués un grup (tranquils, no passarà ni una cosa ni l’altra). El que tinc clar és que faríem pop de tres o quatre acords (no en sé ajuntar gaires més), amb moltes harmonies vocals (la qual cosa, amb aquesta veuota que Déu ha tingut la gràcia de concedir-me, em desplaçaria directament a la posició de mànager o de compositor a l’ombra, que sempre queda bé); que cap cançó nostra no depassaria els tres minuts i trenta segons, i que si algun periodista despistat cometès l’error d’entrevistar-nos parlaríem més d’altres grups que de nosaltres. Però tornem a l’idioma. L’anglès és molt temptador, no pas per allò d’arribar al màxim nombre de gent perquè llavors cantaríem en xinès, sinó perquè els Teenage Fanclub canten en anglès. Que, ben mirat, seria tan absurd com escriure en polonès perquè en Bruno Schulz ho feia així. Per tant, em sembla que ens decantaríem pel català. I, més, després de veure com de bé se’n surt l’Euros Childs en gal·lès.


I fins aquí el pensament profund del dia. Deu ser l'estiu.

36 comentaris:

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

En llengua d'Oc cantaven els trovadors provençals, sembla que si es canta amb el cor s'hagi de cantar amb la llengua del cor... A traduir sempre hi som a temps, aquest és el destí natural de les llengües, tal com jo ho veig...

Lior ha dit...

Espero que si, malgrat tot, acabes formant un grup, el teu català sigui més refinadet (menys agrícola, ja em perdonaràs el prejudici) que el dels Pets, per posar un exemple d'algú que canta (?) amb la patata a la boca.

Que ens plantejem en quina llengua cantariem si ens hi dediquessim, diu molt del tipus de país on vivim...

Jo també tinc fantasies cantaires:
La meva veu seria d'una plasticitat tal, que amalgamaria veus, en diferents graus segons em convingués, com les de Jaume Aragall, John Mark Ainsley (amb cabell encara!), Kurt Elling, Perry Como, Yorgos Dalaras (poso el video amb en Frangoulis perquè el tipet el tindria com ell, i la veu també D"unhidoret), Frank Sinatra (parem atenció a la lletra!), per citar-ne alguns dels elementals.

Això sí, de banda res de res; amb una veu com la meva necessito (he canviat el condicional pel present...) una orquestra multidisciplinar, per adaptar-la, segons el dia que tingui, a la meva conveniència de super estrella de la cançó.

GLÒRIA ha dit...

Jo d'entrada cantaria en català sense descartar cançons en altres idiomes. Em penso en una sala fosca i tocant el piano mentre jugo amb el meu jazz de primer curs.
No calen pensament profunds per fer-nos somiar, mon cher David!

Joanot Matorell ha dit...

Hola company,
he passat per aquest blog i sembla força interesant.
Jo s´ens dubte cantaria en anglés, perquè les cançons cantades en altres idiomes semblen que quedin millor, no ho sé si us haureu fixat en una cançó qualsevol famosa en anglés que traduida a l´espanyol és una porqueria.
Serà veritat aixó que diu tothom,que l´anglés es inprecindible i en aquests temps que corren ja no és una cosa superflua.

Hasbarats ha dit...

Jo cantaria en català sense cap mena de dubte.
"Ara bé...", si la cosa reixís faria versions en anglès i, per descomptat, cantaria cançons que m'agradessin en llengües diverses, incloses viperines i mortes (però amb una "xuleta" perquè la memòria ja no és aquell prodigi de la meva joventut).

Té raó en Joanot Martorell (un honor, Senyor!); moltes cançons que ens van marcar tenien unes lletres infectes que nosaltres no enteníem perquè estaven en estranger.

Les meves fantasies cantaires són una mica més modestes que les del Gran Lior. Hauria de tenir un repertori amb una octava i una mica més sortint per la part baixa del pentagrama, secció rogallosa. El meu català seria lleugerament rural sense espardenya a la boca i -per descomptat!- sense aquella dicció dels pelacanyes que imiten l'accent anglès.
El meu tipet seria més tipus Helmut Khol i amb una banda de tres músics en tindria prou.
Com la Glòria, tocaria en una sala fosca, però afegiria un vas de whisky a pèl i algun canapé. Poder fumar seria una condició sine qua non del contracte.

(Si algun dia fes un concert amb Lior exigiria que a ell li servissin una orxata i unes torradetes de pa de sègol amb objectes macrobiòtics).

Lior ha dit...

Benvolgut Capità, gràcies per la deferència macrobiòtica.
Si us abstinguéssiu de whisky i canapes una temporadeta, potser el vostre tipet Helmut Khol (és obvi que teniu el galió- o potser us moveu en catamarà?- atracat de fa massa temps) s'afinaria un micona |-b
No cal dir que serà un honor tenir-vos de teloner. La Miraculosa podria... tocar la pandereta?

David ha dit...

Ho veig igual, Teresa. N’hi ha que en lloc d’amb el cor, canten amb la butxaca. I, encara que sembli impossible, encara hi ha qui canta en llengua d’Oc, esperem que per molts anys!

Home, Lior, els Pets no són precisament sants de la meva devoció (encara que en Gavaldà em cau bé), però això de rebutjar-los per agrícoles... Sort que admets que és un prejudici. I no estic d’acord amb això que dius del país, perquè fixa’t que el dubte no és entre català i espanyol, si no entre català i anglès i aquest dubte tant el pot tenir un grup català com un de noruec.
Sobre les fantasies: et veig una mica crooner lírico-jazzístic, oi? I m’ha sorprès no trobar-hi en Morrisey per aquí... Que no t’agradaven els seus galls?
M’ha agradat la idea de banda que es vagi adaptant al teu humor del dia. T’imagino a Las Vegas, estimat Lior!

Ep, Glòria, la sala fosca, el piano, el jazz i suposo que l’inevitable fum m’agraden! Una Nina Simone a la catalana estaria molt bé! I tens raó sobre això dels pensaments, estimada Glòria, però és que ser malaltíssament autocrític fa que aquests apunts tan “profunds” em semblin una mica massa banals... Coses meves...

Benvolgut senyor Martorell, tot un honor, com diu l’amic Hasbarat! De versions d’aquestes que dieu als anys seixanta se’n van fer moltes i la majoria, per mi, grinyolaven d’allò més. Observeu, tanmateix,
una versió en català
més que digna d’una gran cançó d’en Buddy Holly.


Caram, Hasbarat, veig que les sales fosques serien els llocs on més rendiment trauríem tots de les nostres capacitats musicals. El tipet tipus Helmut Khol no hauria de ser cap impediment, sobretot si ens fixem en l’èxit de personatges com Elton John o Meat Loaf. Però entre el whisky i l’orxata no hi hauria pas la possibilitat d’aconseguir alguna cerveseta per a un servidor, oi? És que el whisky em fa tossir i fer cares estranyes i l’orxata m’empalaga. Ara, segur que en Lior s’hi avé, al menú vegetarià.

David ha dit...

Ei, Lior! En Cliff Bennett!!! Aquest m'agrada molt! I no tenia el gust de conèixer la senyoreta Sandy!

Lior ha dit...

En Gavaldà és a la llengua catalana el que en Paco Martinez Sória a l'espanyol. No és la variant dialectal, és l'espardenyot a la boca, que diu el Capità, és com en Roure (tv3) en empordanès.
Tenia en ment més els dubtes lingüístics entre el català i l'espanyol, tot i que no sóm l'unic país que dubta, no entre la seva llengua i l'anglès, sinó entre la pròpia i la d'imposició, en aquest àmbit. (Jo tiraria per l'anglès perquè hi tinc menys accent que en espanyol...)
Crooner lírico-jazzístic? Crooner, cantant líric, etc. a conveniència meva i del meu fidel i entregat públic. Home, devociono en Mozz (de fet els meus fans farien el mateix amb mi...), però sóc concient de les seves limitacions vocals.
A Las Vegas, al Carnegie Hall, Royal Albert Hall, etc. I al Palau i al Liceu, és clar!

Miraculosa Miró ha dit...

Ai, Lior, Lior! Si mai en ma vida ens veiem de cara, tancaré la boca i no em sentiràs dir res. Ho apuntaré tot en una Moleskine que em compraré ara mateix per aital ocasió. Veus, t'ho he notat, tens prejudicis per la Parla del Camp de Tarragona, i pensa que aqueix de Constantí parla bastant abarcelonat! D'altra banda, els Pets no són sants de la meva devoció.

Jo cantaria en català. No podria fer cap incursió al castellà perquè necessitaria un logopeda i a hores d'ara ja no m'ho arreglarien (sempre he pensat en com s'ho fa el Francino per parlar aquell castellà tan versemblant! o va a classes de dicció o a casa seva de petit parlaven en castellà xxDD).

Com que el meu ídol és l'Édith Piaf, ja em veig dalt de l'escenari amb el vestit negre d'escot carrat, sobrietat de llum i de colors... i mirant de dir les erres de manera impecable (ja assajo quan vaig amb cotxe, ja!). També provaria amb una de més desenfadada tot portant una cigarreta a la mà que fes fum.

Valtros no ho sé, però jo ja ho he provat!

Lior, jo serviria per tocar les castanyoles. Amb la pandereta encara no m'hi he atrevit mai. Fa uns anys me'n vaig comprar unes però a la segona lliçó, els de casa em van suggerir que deixés l'afició. I vaig seguir el consell.

Ah, ja veig que tots ens decantem cap escenaris poc lluminosos. Què ho deu fer? :-)))

Miraculosa Miró ha dit...

Lior, ja veig per què em fas tocar la pandereta. Amb el meu aspecte "mongil" o "amonjat" (monja seglar, diem-n'hi), no m'hi veus ballant com aqueixa xica, no?
I, fixat'hi que el Capità també deu tenir un català rural. Potser ens sortiràs xava tu? O d'un normatiu tal que et llogaran els del Consorci? (només faltaria que hi treballesis i ja he begut oli!) :-)))

J.Mateu ha dit...

Idioma? Avui he sopat amb un amic i la seva xicota polonesa; hem descobert afinitats semàntiques i curiositats culturals, malgrat no parlar ella català ni nosaltres polonès. Tot i que ho hem fet en anglès (que en Sacsejallança em perdoni) no ens hem entés pas perquè fessim servir aquell idioma, ens hem entés perquè hem volgut.
Jo cantaria (les musses no ho permetin) en català i qui vulgui ja farà per entendre'm; no és pas qüestió de classisme, més aviat de complicitat.

Hasbarats ha dit...

Cervesa concedida, David. I a més et convido a tantes com vulguis malgrat relacionar-me amb Elton John i Meat Loaf. T'ho perdono perquè normalment ets un bon noi, no com altres que confonen la variant dialectal empordanesa.

A veure, Lior, el detall de la pandereta m'ha convençut encara que potser hauríem de consultar amb la Miraculosa si s'hi avé. El vídeo de Morrissey, impagable -m'ha recordat aquella senyora índia que es passa els dies fent abraçades a milers de persones-, però jo no puc ser el teu teloner perquè tinc una reputació i un caché.

Ja veig que no tinc més remei que revelar la meva identitat vertadera. Ho faré mostrant-vos unes imatges d'un concert que vaig donar fa alguns anys entre amics. Veient-me jove ja sabreu com sóc ara, que tampoc no cal fustigar-se. Abans de contemplar el vídeo, uns aclariments del tot necessaris :

1.- Els nois que em fan els coros no s'hi dedicaven professionalment. Eren en Messi i l'Uri, uns amics que van haver de substituir a corre cuita les noies que havien d'acompanyar-me per un malentès amb la pandereta. Per això, com podreu observar, fan veuetes una mica forçades, sobretot l'Uri al minut 4.25. Veureu que un mascle super alfa se'l mira amb expressió de "vols veure com et parteixo la cara" fins que jo torno a cantar i amanseixo la fera.
2.- Alguns d'aquests amics del conjunt amb els anys van posar seny i ara són homes de bé amb hipoteca pagada i pla de pensions que compleixen amb els seus deures religiosos. Algun fins i tot forma part d'Hasbarats.
3.- Jo aquell dia no em trobava gaire bé perquè era vegetarià i ja se sap que aquesta característica dietètica és contra natura i afebleix la gent, especialment els genis. Resumint : havia pres quatre tasses de te verd del Bhutan i unes píndoles marrons que aquell dia corrien pel recinte i se'm van posar una mica malament.
4.- Malgrat tot em vaig sobreposar combinant professionalitat i entusiasme fins el punt de dissimular amb una gràcia indescriptible que havia perdut la guitarra. El públic ni se'n va adonar.

AQUEST sóc jo. I si no us ho creieu, no us ho creieu.

Al ha dit...

Ja em permetreu un apunt.

Fa 25 anys que toco en grups que canten en anglés i només en anglès. Va començar com una qüestió sonora, igual que buscàvem Fenders Twin-reverb o Vox AC-30, fèiem lletres en anglès o trèiem versions en anglès. No m'imagino a Chuck Berry o als Pretty Things cantan en cap altre llengua, oi Babys?

Potser és que sóc un apassionat del so més que de la música (entesa en notes) o del missatge. Sonòleg, no músic, que deia un paio...

Ara però, començo a sentir la necessitat de sumar al so un missatge. I mai m'havia plantejat tant seriosament la possibilitat de utilitzar el català.

Us vull aclarir que sort que he tingut un ofici diferent al artístic sinó m'hagués mort de fam.

David ha dit...

Mai de la vida se m’hauria acudit comparar en Gavaldà amb en Martínez Soria, Lior, per favor! Ja veig que en aquest tema no ens entendrem. I si tornes a anomenar en Roura en aquest blog, no respondré dels meus actes!
Sobre les limitacions vocals d’en Mozz, crec que són la seva gràcia. A mi és un personatge que em fa riure. Amb els Smiths, sobretot, va escriure cançons excepcionals, però trobo que té un sentit del ridícul ben diferent del meu. Aquesta postura de torturat, de vegades em fa sentir vergonya aliena.
Mira, jo al Liceu, diga’m classista, no hi posaria els peus mai!

Jo crec que al Francino, en el fons, li agradaria ser espanyol i per això ho fa tan bé. És com la Barceló.
Quina classe i quines erres, les de la Piaf, oi? Comprovo que el cotxe és un dels lloc preferits per deixar anar la nostra ànima cantaire. Tan estrany i graciós que és aturar-se en un semàfor i comprovar que el o la del cotxe del costat està en un estat de trànsit (mai més ben dit) bramant aquella cançó que tan bé es pensa que canta. És que som com nens...
Els escenaris poc lluminosos suposo que tenen a veure amb la nostra timidesa innata.
No sé pas quin accent deu tenir en Lior. No me l’imagino xava però si el d’en Gavaldà no li agrada, n’espero un accent digne del gran Pompeu!

Com? I la noia no t’ha etzibat un d’aquells “habladme en castellano, que el inglés no lo entiendo”? Caram! I no s’ha molestat quan tu i el teu amic us parlàveu en català? Si que són estranys, nord enllà. Seriosament: «Ens hem entès perquè hem volgut», vet aquí el resum de tot plegat. Només voluntat.(I en Sacsejallança ho perdona tot.) Salut, Jesús!

Reconec que esmentar Elton John i Meat Loaf pot ofendre, jo només tractava de suavitzar l’efecte “tipet Helmut Kohl”.
No calia que justifiquessis tant que aquest ets tu, Joe Hasbarat, aquí tenim per costum creure’ns tot el que escriguis. I pels moviments epilèptics ja m’ho ha semblat que el te verd hi tenia alguna cosa a veure. Ara, el Messi i l’Uri com a coristes tenien delicte, eh? Sort que el públic també devia haver pres molt de te verd perquè és per pujar a l’escenari i convidar amablement els teus amiguets a deixar-ho córrer.
Ara que hi penso, jo els moviments aquests del final (de 7.01 a 7.53) els faig quan surt el Roura per la tele. Només m’aturo quan acaba la seva brillant crònica.

És clar que te’l permetem, l’apunt, AI! I sabent que ets l’únic que realment fa música de per aquí, encara més! Coneixent la teva afició per grups d’això que en diuen música garatge (afició que comparteixo de totes totes), trobo ben lògic que toqueu en anglès. Ara, des que vaig descobrir Els Trons
(segur que ja els coneixes), he comprovat que no hi ha estils que no es puguin adaptar a qualsevol llengua. I ja m’imagino que no t’has fet ric amb la música, però segur que ben poques coses t’han ajudat a passar-t’ho tan bé, oi? Salut!

Lior ha dit...

Oh quin gran goig quina joooia, quan els amics s’estiiimen…

Quina polseguera! Anem a pams.

Miraculosa, servidor és debot de les varietats dialectals del català i de totes les llengües del món mundial; sóc poc amant de les uniformitats. Dic en el meu comentari: No és la variant dialectal, és l'espardenyot a la boca, i ho repeteixo; que jo sóc mig de la Plana de Vic, on la llengua te aquella cantarella dolça que, ai! costa tant poc endossar-li l’espardenyot. Agafeu el bus del Sagalés Barcelona-Vic.
Deu ser perquè en Gavaldà s’ha enxavat que no el tenia situat. I perquè ni el segueixo ni m’agrada ni... que em treu de polleguera, collona! Per exemple, m’encanta l’Andreu Carranza que és dels teus varals dialectals, oi? No em diguis que tinc prejudicis; el que jo tinc és criteri estètic. A més a més, amb la mama de l’eixample i el papa de la plana, jo tinc la meva pròpia variant dialectal. Xinxeu-vos d’enveja :-b

Està bé posar el yesterday per recordar-vos aquesta edat venerable que torna la gent amant de les il•luminacions tènues...

Al final m’has captat. Estava per demanar-li a la mare que et fes un vestidet de ganxet com el Sandy Sarjeant, la xica go-go, però si no t’hi veus...

Que em perdones el malentès?

Capità, ara ja ho entenem tot, haurem de ser encara més considerats amb vós.
Quedi clar, això sí, que els efectes del vostre passat en aquest desdoblament de personalitat que patiu els de hasbarats, són fruit de les drogues psicotròpiques, no de la dieta vegetariana.

David, doncs ja veus que a mi sí se m’acut fer comparacions-semblances lingüístiques (que és del que anava la cosa). I penso que l’he clavat. Aquests tios són l’anti chic oral , el nostrat i el dels veïns.
Eppa! Que no posaries mai els peus al Liceu!? Això sí que és un prejudici!
T’explicaré una anecdota del primer cop que hi vaig anar. Havia quedat amb uns amics entrenats, no com jo, en això de la lírica, i em van fer creure que s’hi havia d’anar ben trajat. Total que em vaig gastar un munt de quartos del meu micro sou en un vestit, que encara conservo, pel meu primer Liceu. I el meu gran dia me’ls trobo vestits arrgladets però informals per acabar espategant... al galliner! No cal dir, això sí, qui era el més elegant de tot el cinquè pis.
No tornaré a dir la paraula R. al teu bloc. Però et tinc guardats de fa dies uns detallets que em vaig oblidar, que D”u em perdoni, pel post Guilty confessions:
ROSSA BLONDIE
WAH YEAH!

Trobo que per ser tot plegat fruit del pensament profund (teu) d’un dia d’estiu, no està gens malament.

Un cordial i arretrancat Xalom!

David ha dit...

Lior, m’encanta això: «No em diguis que tinc prejudicis; el que jo tinc és criteri estètic.» Ho escriuré a l’entrada del meu pis. Pel que fa al Liceu, et dic el mateix: és un criteri estètic. Sobre la teva estrena elegant, vas fer el que calia. L’elegància no es pot perdre mai, fins i tot si vas al Liceu.
Home! Blondie no pot ser un Guilty Pleasure! O potser sí... Ara estic una mica confós... Deixa’m mirar una cosa... Sí, és un Guilty Pleasure, perquè no en tinc cap disc.
Hauré de tenir més pensaments profunds com aquest, veig que tots portem un artista dins; encara que potser millor que no surti mai (amb l’excepció d’en Joe Hasbarat, per qui ja hem fet tard).
De Xaloms, tots els que tu vulguis i més!

Àngel 'Soulbizarre-Tati' ha dit...

a mi l'anglès escoltat i ballat m'agrada i molt, amb tots els accents...però posats a cantar em veig amb una Telecaster, en català i sense accentuar-lo en anglès. No m'agrada el que fan alguns cantants de casa nostra o de les Espanyes quan canten amb un deix anglès en una canço en català o castellà.

Paraula d'anglòfil!

Bon pop de falç!

David ha dit...

Ep, venint d'un anglòfil, aquest decisió té molt de mèrit, Àngel. Vés per on, jo t'imaginava més amb una Rickenbacker!

Àngel 'Soulbizarre-Tati' ha dit...

...si em recordes la Rickenbacker em poso trist...anys enrera tenia una meravellosa Rick 330 de sis cordes, negra i blanca...la vaig vendre en temps de precàrietat... no pots imaginar com hi penso!

La Telecaster és una bona opció, més modesta, però molt versatil i tot terreny (Weller, Wilko Johnson, milers de bluesmen, Steve Cropper, Mike Bloomfield...). N'estic esperant una per passat l'estiu.

Mai és tard i, si faig bondat, un dia tornaré a la plorada Rick.

David ha dit...

Les Telecasters són precioses, també, cap problema, doncs. El mestre Steve Cropper és qui m'ha fet gaudir més amb aquesta guitarra.
Segur que tornarà, la plorada Rick!

jordi3funk ha dit...

Hola, jo cantaria en català, però em conec i sé que (segons de qui parlés o de què) la faria en castellà o en anglès. Es la sort de ser trilingüe. No us penseu que sóc un cosmopolita qualsevol. Jo vull la llibertat del meu pais i l´espero amb ansia, sobretot despres de veure declaraciosn i gestos arel del partit d´ahir Dit això, confesso que he escrit cançons en català, de jove, quan el rock acatlà era cosa de frkis, una generació perduda entre en Llach i Sopa de Cabra. Es la meva llengua natural i amb la que somnio. Però també ho he fet en espanyol, en part a causa d´una teenager de mirada esllanguida que em va robar el cor.En part pq el meu vesabi és del Burgos més recalcitant (tan recalcitant que es va passar mitja vida dient que era d´origen basc, valgui la pardoxa). També n´hi vaig fer una en anglès, que podeu escoltar al meu myspace, si voleu. I tres poemes en català, camí de santiago, que a la xiqueta no li van causar la mateixa impressió que una altra que li vaig fer, havent trencat peres: una cançoneta mig en anglès i en brasiler (el seu pais d´adopció, atès que allà va coneixer l´amor carnal i aquí no sap si ser estimada en català o en español). Tot el que us dic és ben cert, com cert és que el sr Gavaldà és un exel.lent lletrista, els pets un grup fantàstic i l´accent del camp de Tarragona amb que ens obsequia és una meravella de la dialectologia catalana. No fotem, pelacanyes!

David ha dit...

Hola Jordi. Jo, la sort de ser trilingüe, la valoraria si una de les tres llengües en qüestió l’hagués escollit jo, d’aprendre-la, però, vaja... A banda d’això, cadascú pot cantar i escriure en la llengua que li vingui de gust, només faltaria; el que passa és que hi ha opcions que semblen més naturals que d’altres. Ara, que si hi apareixen qüestions de cors robats, no seré jo qui censuri el canvi d’idioma!
Parlar de música amb un músic intimida una mica, però a mi en Gavaldà i companyia em semblen el millor que va sortir d’allò que en van dir “rock català” (tampoc no és un gran afalac). Tot i així, no m’entusiasmen. Ara, amb en Gavaldà compartim gustos musicals, això sí. Com més anomena els artistes que li agraden, més bé em cau.
I a mi, com a enamorat fins al moll de l’os d’aquest idioma nostre, em fascinen tots els accents que tenim la sort de poder conservar encara. Salut!

jordi3funk ha dit...

David, ens entenem. La primera onada de rock català te molt d´impostura, però no pitjor que la majoria de grups de movida madrileña o en general, el que sona avui per les radios (icat FM, radio 3). El pop és això, en bona part: un te un grup de pop per alimentar l´ego, ser famòs al seu poble, lligar, tenir alguna ocupació per matar el temps... Després hi ha els artistes, els que no saben fer altra cosa. Els coneixareu facilment peruqè, bons o dolents en el seu art, son incombustibles. Els Pets en son: porten més anys que matusalen en el negoci, i això com a mínim demostra prou fe com per tenir-los el degut respecte. No son cap llumenera com a llestristes ni com arreglistes, però tampoc crec els Pets volguessin anar gaire més enllà del que saben fer. D´això jo en dic honestedat. Fer el que un sap fer. Perdoneu q ara personalitzi: jo als 19 anys era poc honest, musicalment. Mentre els nostres amics tocaven música mod o heavy, nosaltres feiem tocàvem temes de 10 minuts amb acords de jazz i soos intreminables, amb lletres o massa épiques o massa nyonyes, i vam fer coses tn extravagents com barrejar graless amb el polisix de Roland (mitic sintetitzador dels 80).
Tornant als Pets, més enllà de l´accent vigatà impostat de´n Gavaldà (que crec que exagera permeditadament) opino que estan per davant dels companys de generació: sopa de cabra, lax and busto, ja no diguem allò tan infumable del Sangtrait-el millor de qual és el nom.Sau mereix un capitol apart: el cantat era un paio atractiu, amb dots com a cantant i com actor, un rara avis que es va equivocar de pais ;) El sr Sala em sembla mediocre com a músic -espero que no em llegeixi ara un alumne de guitarra de 13 anys que el te idolatrat fins al punt d´anar-li a fer una antrevista d´aquí uns dies. Però un s´ha de treure el barret davant de temes tan "mediocres" que han venut milions de discos i reconeixer que e´Pop és això: com dir més amb menys amb quatre acords i tocar alguan resort amagat del públic i engabxar-se a la ment com un xiclet. Chapeau.

El grup gal.lès que has posat és extraordinari. Extraordinari sobretot per la músicalitat de la llengua de Cymru, on vaig estiuejar fa tres anys i em va semblar un mracle que la llengua de Tolkien existís realment. I on vaig coneixer una cantant galesa, Lleewuen Stefan, que us recomano totalment. Una cantant formada a EEUU en jazz i opera, que ha renunciat als royalties de llengües infinitament més fortes, i que en canvi s´ha entregat a la llengua del rei Artur perquè es la que, en les teves paraules, li resulta "natural".
Em fi; el tema d´aquest post dona per molts digressions i totes les que heu deixat anar son prou interessants. Si hi ha mes comentaris, us prometo xplicar-vos el que em va confessar fa 3 anys,e nmig del carrer, el meu paisà i cantant de la Brigada sobre la seva sobtada conversió de l'anglès al català.Salut!

David ha dit...

Estem d’acord sobre el que dius dels artistes de rock català i m’agrada que els comparis amb els de la movida madrilenya, perquè des d’allà (però també des d’aquí) s’han mitificat una sèrie de grups d’aquella ciutat que, per ser suaus, qualificarem de mediocres. Fas una bona anàlisi (crec) dels grups més coneguts del rock català. Ara, no em negaràs que de Sangtraït i Sau a Antònia Font i La Brigada hem millorat bastant.
D’honestos, ja m’ho crec que ho són, els Pets. Si més no, ho semblen.
O sigui que et dedicaves a una mena de jazz-rock-simfònico-progressiu? No et pensis, jo també vaig tenir la meva època marciana. Sort que em va durar poc.
I jo no sé si el pop té a veure amb vendre milions de discos. Vull dir que hi ha de tot, però, en general, el pop honest no ven gaire discos. La venda massiva depèn de molts factors que ben poc sovint tenen a veure amb la música. Hi ha grups que fan la música més accessible del món i que no són supervendes.
Jo també he estat a Gal•les i em va encantar. No hi vaig sentir gaire gal•lès, malauradament. Per això trobo tan important que músics com l’Euros Childs, que es va fer un nom en el món anglosaxó amb els Gorky’s Zygotic Myncy, canti en gal•lès bastant sovint. I no conec la cantant que anomenes, però ho solventaré ràpidament.
No sé si hi haurà més comentaris (els lectors de blogs tenen el mal costum de comentar quasi exclusivament la darrera entrada, es veu) però, tanmateix, em moro de curiositat per saber què et va dir el cantant de La Brigada, sobretot perquè és un grup que m’encanta. Salut, Jordi!

jordi3funk ha dit...

David, celebro que mencionis Antonia Font! Jo també crec que son l´esperança blanca del pop nostrat. Bé, de fet, ja son uns clàssics i el prestigi (inclús entre els meu cunyat d´Alaclá dd´Henares) els converteix en una mena de "bolet" que només podia sortir de Ses Illes. Poètics, surrealistes, genials. I a més les guitarres fan acords de bossa nova o de funk- per entendre´ns, l´Oliver ha degut mamar moltes jams sessions amb alguns ilustres turistes de Mallorca, em sembla que va estudiar a Berkley (que algun blocaire em corregeixi).
Els Manel també son mencionables, però a certa distancia dels genis mallorquins. Tanmeteix, amb el seu nou disc, de factura impecable, donen excatament allò que els fans manelistes volen, i això és un preill per evolucionar; pel meu gust repeteixin massa la formula, esperem que siguin capaços de superar el seu genial disc num 1 peruqè sino només viuren de temps passats uns quants anys.
I ja que has aguantat estoicaent el meu rollet setciències (o set-notes) t´xplico allò del cantant de la Brigada. En Pere sempre ha estat molt anglòfil, això explica que estigui darrera del festival Faraday. El recordo fa 10 anys, vagament vestit de mod, cantant en anglès. I jo, que també tinc el first certificte però sempre he pensat que un català que canta en anglès és un ésser que no te res a dir pensava de l´amic Pere "what an ashhole"(no traduïu literalment, sisplau) .
Deu anys després me´l trobo a la plaça de la vila. Som coneguts, més que amics, prou com peruqè aturi la seva bici i es pari a explicar-me algunes coses. Jo el punxu amb el tema de l´idioma. Però vet aquí que ja no canta en anglès. D´això en deune fer 4 anyst, aleshores la seva banda es feia dir The Light Brigade. Resulta que en Pere va veuure la llum catalanòfila. Ja no volia cantar en anglès. Va ser un bolo a la Sala Sidecar. Va cantar el darrer tema. Va mirar-se la gent i li va semblar que el seu nivell d´anglès era el responsable de la cara de babaus. Que no sássbentaven del que en Pere els volia dir, vaja. I així va ser, per propia decisió i sense pressions o modes, com quan un fruit està prou madur. I curiosament així ha estat per tota mena de "modernillos"(Mishima, la mateixa "La Brigada") que s´han passat al català perquè ...Bé, per què no?
P.D. no vull deixar passar ´ocasió per mencionar un gran grup de BCN que abans de l´explosió de grups indies catalans i en català (saber aquí si hi ha altres opcions seria un altre debat) ja van posar pel meu gust el llistó prou alt. Parlo dels "Glissando". Que vol dir "lliscant" entre dues notes amb un instrument de corda Lliscant cap a la normalització del català en el pop és el que va fer aquest grupet amb temes tan especials com "cel.lulosa" o "porexpan". Escolteu-los, pop naïf i lletres que enllcen amb el pop galàctic de finals dels setanta de la moguda Laietana (efectivament, Davi, vaig ser un jove bebedor de la cosa progressiva...però quan pegasus ja s´havia desfet i es tornava a trobar! per en Max Suney tb me n´ha dit de bones, sobre el panorama musical jeje).
P.D. 2 Ara sí, David. Es hora d´anar a tafanejar altres posts del teu Blog. Un Blog magnific, si em permets: peculiar, heterodoxe i ilustrat (en els dos sentits de l´adjectiu)

David ha dit...

Ni idea d’on va estudiar n’Oliver, però estem d’acord que són un bolet meravellós. El cantant d’Oliva trencada (més folkies i també de ses Illes) diu que els Antònia Font ja són com els Beatles balears, o sigui, una influència quasi indefugible.
Els Manel no m’entusiasmen i no n’acabo d’entendre tanta propaganda, però trobo bé que tinguin èxit. I és cert que corren el risc de repetir-se, però, bé, això els deu passar a tots els grups.
I no trobo que els teus comentaris siguin “rotllets de setciències”, m’entusiasma parlar de música. De fet, cada cop em sembla més clar que hauria de dedicar el blog tan sols a la música, em costa moltíssim escriure sobre literatura.
Sobre en Pere, ja havia sentit en alguna entrevista que, de més jove, havia flirtejat amb el modernisme i, bé, no cal ser gaire espavilat per notar-ho quan parla dels grups que li agradaven i del que li agraden. El pas al català que expliques és una mena de “caiguda del cavall” (enlloc no diu que fos un cavall, però mira...) lingüística, oi? Entenc perfectament la sensació que devia tenir en Pere aquell dia. El públic és català, ell també, i l’únic que no ho és és la llengua que tria per a comunicar les seves cançons. Sona estrany, és clar.
Als Glissando ja els coneixia. Les cançons no em desagradaven, però (i ara em sortirà la vena de malalt de la fonètica, ho sento) l’accent de la cantant era tant, però tant xava que em costava d’entendre el que deia.
T’agraeixo els elogis al meu,blog, Jordi. Només et puc dir que faig el que puc. De vegades em satisfà el que hi escric i de vegades, no.
Per cert, ja que hi som, si ja has deixat de banda el progressisme musical, quin tipus de música escoltes ara? I quan fas música, cap on et decantes?

jordi3funk ha dit...

Hola David,

Vagi per endevant que les meves faltes ortogràfiques (o gràfiques en general) no son tals, sino fruït de certa dislèxia. Sóc de mena esberat (també un fan d´Hasbarats, però això ja és una altra història). i ara amb la cris i siguent empresari, la cosa va a més. Dit això i veient el nivel excels dels comentaris del teu blog, miraré de repassar el que escric abans de publicar.
El que dius d´en Pere és ben cert. Era absurd sostenir aquesta impostura de cantar en anglès quan amb els músisc garles en catlà i la majoria del públic també. Això explica també l´éxit dels Manel: l´emergència natural d´un fenomen musical que el que fa es alimentar espiritualment en la seva llengua la generació dels 20 als 30 anys. I dic espritualment perquè , com Clapton, crec que la música pop és el darrer baluard de l´espirtualitat popular d´occident, tot i que l´éxit de la trobada de la joventut indiquen que ja tene competència, i no em sembla gens malament.
La de Glissando és força xava, tens raó. Ningú és perfecte. Haurem de fumigar BCN amb algun preparat osonoce que es difongui per l´aire o per l´aigua de l' aixeta. Seguim parlant, de música ...i de quadradets ;).

jordi3funk ha dit...

Responent a la darrera pregunta, toc en un quartet de música celta reformulada. Vull dir que no podrem tocar com els irlandesos, ni hi pretenem. Per això deixem que darrera de les fantàstioques melodies tradicionals bretones, escoceses, etc flueixi allò que hem mamat els components: rock, jazz, funk. Per cert, sense adonar-nos passen coses curioses, com per exemple coertir un reel irlandès en un tumbaó cubao. El perill és no semblar un griup de buen rollito tipus Macaco. Ho evitem tant com podem, però sense fer-ne escarafalls. El públic és com és. I sembla que es moguin més si senten uan mica de toc llatí quan toquem les nostres coses atlàntiques. Altres celtes ja han posat funky a la seva música. So, why not? Demà toquem a Canyelles del Garraf. Atenció a la Roser Loscos, violonista impressionant de Agramunt que tenim de substituta (la titular es va tallar amb el ganivet tallant pernil de jabugo fa un mes, un menjar molt poc druïdic).

David ha dit...

No has de justificar cap falta, Jordi, ni ortogràfica ni de cap mena. Estic tan agraït que comenteu que només faltaria que em dediqués a fixar-me en faltes! I si ets fan de Hasbarats encara menys!
Home, l’associació que fas entre la música pop i la trobada de fa poc a Madrid té molt de sentit. Justament, si només ens fixàvem amb les mostres d’entusiasme del públic congregat, semblava talment que es tractés d’un concert de rock, més que no pas d’una altra cosa.
Això del xavisme em sembla que ni fumigant ho arreglem, noi. Jo ja no sé si és fet expressament o què passa.
Música celta reformulada? I amb tocs llatins, jazz i funk? Déu n’hi do! Que vagi molt bé el concert de Canyelles i tots els altres que feu! Si algun cop veniu a Sant Feliu de Llobregat, avisa’m! I ànims per la violinista titular! Tens raó, amb pocions màgiques no hi ha perill de tallar-se. Salut!

jordi3funk ha dit...

Hola David, el bolo a Canyelles va anar prou bé, tenint en compte que fem cançons instrumentals i al davant teníem gent menjannt entrepans de llom i amb ganes de sentir lady gaga , ja m´entens. Però afortunadament la gent fa un silenci místic quan arribem a les balades- deu ser que encara tenen ànima...i que no ho debem fer malament. Va ser un encert incloure un tema d´un profe de guitarra celta que vaig tenir fa anys, el bretó Soig Siberil (qui ja barrejava harmonies methenianes amb melodies celtes fa 15 anys).
A l´hora de dinar , entre sassaig i assaig, vaig haver de sentir coses bastant lamentables sobre el papa i l´eslglesia caólica de poart dels meus músics, 10 i 15 anys mes joves que jo(ja saps, que si la "visita és immoral" que si tants calers gastats en nom d´una religió, etc) Com si les multinacionals o els partits politics no fessin el mateix: intentra seduir les nostres ànimes. Com si tot el patrimoni arutectonic cristià , que tant ens agrada de veure (esgeslies, catedrals) no fos sino resultat d´un cert marketing. Però es veu que l´esglesia no pot comportar-se com una empresa, que és de fet el que és. En fi, sort que ens uneix la música. Jo no sóc fas creient, però em dolen els arguments tan poc elbaorats del jovent no creient (ateu, se´n diu)contra l´Esglesi Catlonica. Més lamentables em sembla que el meu fill no sàpiga qui és Adam i Eva.

Canvi de terç: és possible que toquem a Sant Feliu el dia 23. Curiòs, oi? El lloc és un tal Gringos´s Pub. Paguen just però els hi tinc estima: va ser on vam estrenar-nos com a grup, concretament el dia de Saint Patrick d´enguany (no hi series pas, allà?)

David ha dit...

Hola Jordi. Home, si feu música instrumental, encara té més mèrit que la gent us faci cas (sobretot si esperen versions de Lady Gaga). Segur que ho feu molt bé.
Entenc perfectament el que dius sobre l’església catòlica i la religió en general. No cal ser creient per estar-hi d’acord. S’assembla als qui es posen a riure si els dius que llegeixes la Bíblia. Però si, a banda del que cadascú cregui, és un monument literari incomparable! Precisament, l’altre dia estava escrivint sobre això: sobre la voluntat que hi ha d’eliminar qualsevol aspecte relacionat amb la religió a les nostres escoles. Crec que si els nostres fills estudiessin Història de la religió (no em refereixo a fer catequesi, ja m’entens) això els ajudaria a comprendre la història de la humanitat i, especialment, la història de l’art. Però, és clar, dir això queda “retrògad” i “reaccionari”, quan els retrògads i els reaccionaris són els que ens volen tan ignorants com sigui possible. M’alegro de coincidir amb tu en aquest tema, Jordi.
Sobre el possible concert a St. Feliu, conec el pub en qüestió. No hi vaig ser per Saint Patrick, no per manca de ganes sinó perquè des que ha nascut el meu fill (té un any) la meva vida nocturna ja no és el que era. Tanmateix, si es confirma que hi toqueu, intentaré de venir a veure-us i encara podrem prendre una cervesa junts. Salut!

jordi3funk ha dit...

Esplèndid; ja t´ho confirmaré, ganes en tenim però la veritat és que haurien d´afluixar una mica, jo tocaria gratis però la Roser és una deixeble de Didier Lokwood a Paris i em resulta violent demanar-li q toqui per les birres (de fet, només veu aigua mineral). Si al final hi toquem, el teu nounat et deixa i de be de gust, t´hi passes... serà un plaer continuar la conversa virtual darrera les tauletes del Gringo´s . Estigues disposat a resistir escenes lamentables, com ara clients "perfil Pogues" amb la samarreta Guiness.

David ha dit...

Perfecte, Jordi. Ja me n’informaràs. Ep, durant una època no escoltava res més que els Pogues, jo. Eren poc subtils però tenien la seva gràcia. Salut!

jordi3funk ha dit...

Els pOgues? deu ni dó! És la "linea" céltica punk, més aviat. La que no seguim els keltonics. Però els marrecs del grup potser un dia fan un cop d´estat ;)

David ha dit...

Aquest jovent...

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA