diumenge, 7 d’agost de 2011

De Marx a Brodsky

Que durant els primers trenta-sis anys de la teva vida t'hagin fet fora de la universitat, hagis estat a la presó, hagis fet de vigilant en un camp de treball, després, de periodista, i més endavant, de traficant al mercat negre i de guia del Parc Puixkin no vol pas dir que hagis de ser un bon escriptor. Serguei Dovlàtov (1941-1990) va passar per tot això i va ser, a més a més, un dels millors narradors russos del segle XX. En català no en teníem constància fins que LaBreu Edicions en va publicar La zona i La maleta.
Quan Dovlàtov va marxar de l’URSS tot el que es va endur va cabre dins d’una maleta. Bé; tot, no. Es va endur els records d’uns anys que va saber reflectir en els seus relats de manera magistral. La prosa de Dovlàtov és consisa, clara, oral. Sovint és irònic, però es tracta d’una ironia dolorosa, perquè és fruit del desencís que senten la majoria dels seus personatges. Dovlàtov no s’enganya; quan es refereix als camps de treball soviètics escriu: «Segons Soljenitsin, el camp és l’infern. Jo crec, en canvi, que l’infern som nosaltres».


Entre La zona i La maleta sumen 321 pàgines (descomptant les 11 del pròleg magnífic que Ricard San Vicente escriu per presentar La zona). No en sobra ni una. De fet, no sobra ni una paraula en cap dels dos llibres. Tanmateix, voldria destacar els dos darrers relats de La zona. Fan mal.



15 comentaris:

Miraculosa Miró ha dit...

Dilluns aniré a la llibreria. En aquests moments, tinc una pila de llibres per llegir que no me n'il·lusiona cap. Gràcies, David!

David ha dit...

La maleta és menys cru que La zona. Tria el que creguis que et ve més de gust segons com et sentis, però tots dos són una meravella. A disposar, Miraculosa!

El missatger ha dit...

Tot just estic acabant La zona. Escriptor, immens, majúscul, sensacional. D’aquells que transmeten un acostament honest a la veritat en cada plana –cosa que no vol dir que el que escriguin sigui la veritat, almenys la veritat única.
Tens tota la raó: no li sobra ni una paraula.
Salut!

ricard ha dit...

Prenc nota de la teva recomanació. Segurament, l'autor té raó quan diu que l'infern som nosaltres, tot i que Sartre afirmava que eren els altres...

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

He llegit La maleta, que em va agradar molt, tot i que no és pas un llibre 'amable'... Miraré de llegir La zona.

GLÒRIA ha dit...

Un altra escriptor que no coneixia i del que en prenc nota. La teva entrada em fa sentir que els llibres d'aquest home han de ser tristos i penso que la majoria de bons llibres ho són.
Contenta de tornar-te a llegir!

David ha dit...

Si he d’escollir entre Dovlàtov i Sartre, ho tinc molt clar, Ricard. Escriure des del despatxet és una cosa ben diferent que escriure amb l’experiència que va acumular ―sovint a desgrat seu, és clar― en Dovlàtov. La qual cosa no vol dir que per ser un gran escriptor calgui tenir una vida tan agitada, com demostren Kafka i molts altres. Salutacions!

No, d’amable no n’és, en Dovlàtov. Encara que a La zona (que és un llibre més fosc que La maleta) hi ha alguns episodis divertidíssims. Salutacions, Teresa!

Hi ha moments de tristor, sí, Glòria. Però també hi ha unes ganes bojes de trobar, encara que sigui ingènuament, motius d’alegria. «Anar on vols: vet aquí la felicitat», escriu a La maleta. I té raó, em sembla. Content de retrobar-te, Glòria!

digue'm ariadna ha dit...

... Segurament no seré objectiva. És difícil ser-ho quan t'has "begut" els seus llibres d'un glop, sense trencadisses, ni cogombres. Però no ho puc evitar. M'agrada Dovlàtov i la seva manera de parlar. L'imagino sentat, amb un got a la mà i parlant i parlant a través de les pàgines i de les lletres, amb una veu greu i aspra i dolça i humana, capaç de veure inferns i dimonis i continuar en el mateix lloc. Però no sóc gens objectiva, ho sé... Has llegit El compromiso?...

David ha dit...

L'objectivitat en aquest cas, i en molts altres, no té gaire sentit. Comparteixo el teu gust per Dovlàtov, Ariadna.
L'únic que n'he llegit són aquestes dues obres publicades per Labreu Edicions. No conec el llibre que esmentes que, suposo, que deu valer molt la pena, oi?

Hasbarats ha dit...

No l'he llegit i m'has fet venir moltes ganes de fer-lo passar al davant de tot el que tinc pendent de llegir.

Per qüestions personals i professionals, més enllà de la literatura, em sembla un personatge fascinant. La frase que cites «Anar on vols: vet aquí la felicitat», sumada a una en què -cito segons la meva pèssima memòria- afirmava que "el millor del capitalisme és la llibertat" l'ha dut a ser el centre dels prejudicis dels vells-rancis-escleròtics dogmàtics que es fan dir intel·lectuals d'esquerres. Afirma aquesta púrria que Dovlàtov era superficial perquè no tenia ideologia; és a dir, l'acusaven del mateix que adduien els capons i els grimpadors del vòmit soviètic, segons els quals cal escriure sobre una sèrie de temes d'una manera determinada, gairebé sempre mediocre, mesquina, curta de gambals, fastigosament supeditada al poder, a la impostura i al dogma. La caterva maquillada hereva d'aquella que va destruir els creadors només iniciar-se la mal dita "revolució" encara ara s'atreveix a afirmar que la frase "Anar on vols: vet aquí la felicitat", és una mostra d'aburgesament i de menfotisme, quan és un autèntic Manifest Revolucionari. El més breu, el més cert, el més eficaç. El més humà.

David ha dit...

Aquests fanàtics que cites són els que voldrien sotmetre l’art a les seves idees. Plató ja va encetar aquest camí fastigós, el que passa és que ell era una contradicció vivent perquè la qualitat artística dels seus escrits contradeia la seva voluntat d’expulsar els poetes de la ciutat model que tenia al cap. En canvi, els dogmàtics que tan bé descrius no saben ni escriure. I són avorridíssims.
Acusar Dovlàtov de superficial és ser imbècil, no ho sé expressar d’una altra manera. De fet, a La zona hi ha un altre fragment que encaixa perfectament amb el teu comentari: «Ha pensat mai que l’art soviètic s’acosta a la màgia? Que recorda la pintura ritual i de culte dels antics? Si pintes un bisó en una roca, a la nit menjaràs calent. Els funcionaris de l’art soviètic raonen de la mateixa manera. Si es representa una cosa positiva, tothom estarà bé. Però si és negativa, serà al contrari. Si es pinta una producció stakhanovista, tothom treballaré bé. Etcètera.»
La frase «Anar on vols: vet aquí la felicitat» és tan simple i lúcida que fa mal.

viu i llegeix ha dit...

no el coneixia i va de pet al sac de recomanacions. Gràcies

David ha dit...

Gràcies a tu! Espero que t'agradi.

L'artista abans conegut com Subal Quinina ha dit...

Benvolgut David, fent "egosurfing editorial" he anata a petar al teu blog, just ara que acabem de publicar "El compromís". És molt emocionant llegir el que has escrit, i ho és també llegir tots aquests comentaris tan amables dels teus lectors. Des de LaBreu et volem donar les gràcies i et saludem ben efusivament.

Salut i vodka!

David ha dit...

El que us ha d'estar agraït sóc jo per la feina extraordinària que feu. Admiro moltíssim la vostra valentia i compromís per oferir literatura de gran qualitat. Salut, vodka i endavant!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA