dimarts, 25 de juny de 2013

Grant McLennan

De Robert Forster ja en vam parlar. Grant Mc Lennan era l'altre. Tots dos eren els Go-Betweens, el millor grup australià de pop de la història (i de competència n'hi ha, creieu-me). Dos amics de Brisbane que durant poc menys de trenta anys van compondre tantes cançons inoblidables que no sé per on començar. Però centrem-nos en McLennan. Va morir als quaranta-vuit anys, d'un atac de cor. Era un dissabte a la tarda, concretament el 6 de maig de 2006. McLennan era un apassionat del cinema francès dels anys seixanta i un lector empedreït. Era un home melancòlic. Adorava el Bob Dylan d'entre 1964-1966 (lògic). McLennan tenia un do especial per la melodia. Estava subscrit a The New York Review of Books. No era gens pretensiós, es veu.
Un dia hauria de dir alguna cosa sobres els Go-Betweens, però em temo que no sabré com fer-ho.
 

dilluns, 17 de juny de 2013

Nord enllà

El 21 d'abril de 1971, un vaixell de guerra danès va arribar al port de Reykjavík. No hi va anar a fer el que normalment fan els vaixells de guerra, la qual cosa explica que fos rebut per milers de persones que onejaven banderetes islandeses i daneses. Tota aquella gentada havia anat a rebre dos manuscrits medievals: el Flateyjarbók (finals del s. xiv) i el Codex Regius (s. xiii). El perquè de tanta eufòria és difícil d'explicar i a sobre ho intentarem resumir: durant el Renaixement (sí, a Islàndia també n'hi va haver) tota una sèrie d'estudiosos d'aquest país petit van descobrir una gran quantitat de manuscrits medievals escrits en la seva llengua i, com que en aquella època Islàndia era una colònia de Dinamarca, van enviar els manuscrits a Copenhaguen pensant que allà serien publicats més fàcilment i resulta (aquí és on he resumit més) que ja no els van tornar a veure. 
Posteriorment, sobretot a partir del s. xix, de demandes de retorn dels papers n'hi va haver moltes, les més significatives i vehements a partir de la independència d'Islàndia (1944), és clar, i és que, tot i que els manuscrits se centren en les sagues nòrdiques (que tant fascinaven Borges) i quasi exclusivament en reis noruecs, van acabar simbolitzant l'essència de cultura islandesa (en paraules del ministre de cultura i educació, Gylfi Gíslason, que va rebre el vaixell i els manuscrits el 1971). Anacronismes, essencialismes i interessos colonials a banda, els diversos governs islandesos i danesos van acabar arribant a un acord (certament els va costar) que, tot i no satisfer del tot ningú, va tancar, si més no momentàniament, una polèmica de molts anys. Com es veu, la batalla al voltant de textos constitutius també ha ocupat, i no fa pas gaire, el temps de la gent neta, noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç que hi ha nord enllà.

diumenge, 9 de juny de 2013

La fotografia de Gisèle Freund i Susan Sontag

Una de les conseqüències més evidents de l’extensió absoluta de la fotografia digital és que, de tant com es prem el disparador de la càmera, s'està perdent la capacitat de mirar. El turista ja no és l’únic paradigma d'aquesta inundació de píxels que sovint té a veure una autocontemplació tan desmesurada com superficial. Correm el perill que la memòria de la càmera acabi substituint la nostra. I és que «la fotografia, entesa com a acumulació imparable d'imatges, és un succedani que substitueix el món autèntic amb una pseudoveritat.» Això ho va escriure Gisèle Freund (1908-2000), que de fer fotos en sabia una mica, en un llibre amè i revelador (perdoneu la broma, és per rebaixar el to apocalíptic habitual) titulat Le monde et ma caméra (1970).
Una altra dona d'una força i lucidesa impressionants, que també va dedicar molts anys a estudiar la fotografia, va ser Susan Sontag (1933-2004). A Regarding the Pain of Others (2003), escriu sobre com la profusió d'imatges de guerres ens acaba insensibilitzant a tots davant del dolor dels altres. Sontag, a més a més, desmunta el mite de moltes imatges icòniques del s. xx, que no són altra cosa que el resultat de manipulacions barroeres.
Per acabar, tornem a Freund que conclou el seu llibre afirmant que la imatge és molt més que un simple mitjà de comunicació: a través de la càmera el fotògraf s'expressa a si mateix completament. Al fotògraf no li correspon crear formes, sinó reproduir-ne. En la jerarquia dels artistes, els fotògrafs s'assemblen als traductors. I un bon traductor ha de saber escriure.
Al magnífic blog the daily avalanche hi trobareu l’entrada que a mi m’hauria agradat escriure sobre aquest tema.

dimecres, 5 de juny de 2013

L'ensenyament d'Ivan Klíma

Tot rellegint la transcripció de la conferència Sobre la propaganda que l'escriptor txec Ivan Klíma va fer a Barcelona el 10 de març de 2008, em trobo amb l'explicació perfecta del perquè de la trista situació de l'ensenyament a casa nostra: «No sense una certa malícia es podria afirmar que per a tot governant, per a tot règim, és preferible que als caps dels seus súbdits —actualment s'anomenen «ciutadans»— hi regni una certa boirina. Més concretament, al cap d'un súbdit hi ha d'haver únicament la quantitat d'informació necessària per reafirmar el poder d'aquells que estan en cada moment en el govern.» Algú pot dir que això passa a tot arreu, i tindrà raó, però en alguns països poden encapçalar una anàlisi com aquesta amb un «no sense una certa malícia»; aquí, no.
De Klíma, en català, podeu llegir la novel·la Amor i brossa, la conferència que tot just he esmentat i els magnífics assajos que trobareu a L'esperit de Praga.
 

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA