dimecres, 16 de febrer de 2011

Antics contra moderns 15

El millor que li pot passar a una font és que sembli una font. Si una font no sembla una font, tenim un problema. Doncs bé, des de fa uns quants anys observem una proliferació curiosa de fonts disfressades de no-fonts. Només una ment extraordinàriament àgil o recargolada és capaç d’endevinar que dels trossos de ferro amorfs i rovellats que abunden als nostres parcs i carrers en pot arribar a rajar res. Però això només és el principi perquè, després de la identificació, a la ment extraordinàriament àgil o recargolada se li presenta una nova dificultat, sovint, insalvable: què cal fer per aconseguir que ragi aigua d’aquella cosa? Hi ha res que s’hagi d’accionar? Hi ha res a prémer? Cal esperar una estona i prou? Cal picar de mans? Cal clavar-hi puntades de peu? Quantes, exactament?
Després de molt rumiar-hi, hem arribat a la conclusió que aquests dissenys cada cop més estrambòtics tenen una explicació ben sostenible: com que cal estalviar aigua, s’ha de dificultar tant com es pugui la detecció d’una font i dels mecanismes que la facin funcionar. Tanmateix, voldríem suggerir ―humilment, això sempre― que, si es tracta de no malbaratar aigua, potser millor que no hi hagi fonts i punt. Així estalviarem aigua i temps alhora. D’on no n’hi ha, no en raja, diuen.

15 comentaris:

novesflors ha dit...

Més fotut encara és arribar amb set a una font, oh, quina alegria!, obrir l'aixeta (si és antiga), aconseguir posar-la en funcionament (si és moderna) i comprovar que no té aigua, que no hi raja res... No us ha passat mai?

Aris ha dit...

Abans, a l'eixample de BArcelona, hi havia quasi una font per cantonada...ara ja no, les han anat treient. Suposo que antigament, la gent baixava dels pisos a buscar aigua, no tothom deuria tenir aigua corrent o potser les botigues l'aprofitaven...de nen podia sempre trobar una font. Ara, els el que tu dius, estan seques.

Salvador ha dit...

Pitjor és quan trobes la font, la pots engegar, raja aigua i llavors te'n adones d'un rètol que diu: Aigua No Potable.

Brian ha dit...

Fonts que no semblen fonts (i no raja aigua), bancs que no semblen bancs (i no serveixen per descansar), semàfors que no es sap cap on miren... El mobiliari urbà i suburbà (el del metro) donaria per fer una antologia del malbaratament i el despropòsit. Efectivament, d'on no n'hi ha, no en raja. Però ens costa calés.

El missatger ha dit...

Cap font pot igualar-se a l’admirable concreció dels usos del Manneken pis. Un nen pixant és la culminació de segles dissenyant fonts. Desprès ja no es pot avançar més: un nen pixant i llestos.
Salut!

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

El teu comentari sobre les fonts 'modernes' és pertinent. Les 'places dures' participen d'aquest desgavell urbà. La majoria són d'un mal gust que esgarrifa. Sembla que modernitat i mal gust sovint van lligats. No me'n sé avenir.

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

Si no avises abans em penso que l'andromina de la dreta és el caixer automàtic d'un aparcament. També sembla un faristol amb microfon incorporat i botonet off/on per activar i desactivar el so.
La fotografia de l'esquerra no planteja masses dubtes: És una font.

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

...per cert, aviat haurem de comparar el vell estadi d'Upton Park amb la cafetera olímpica on ens volen col·locar els del comitè olimpic de Londres i el London City Town
...però això, company,"ara no toca"i ja serà objecte d'atenció a les grades i als blocs del poble Hammer.

Miraculosa Miró ha dit...

És clar, has triat la font "moderna" més lletja que has pogut trobar, feta amb materials poc nobles, bruta i deixada. A més a més, sense sentit de la proporció ni de res que convidi a mirar-la ambulls d'artista.

David ha dit...

Doncs, sí, Novesflors, m'ha passat. I en aquell moment, tant me fa si la font va disfressada de no-font o no, maleeixo absolutament qualsevol representant de qualsevol admistració, en tingui culpa o no.

Sí, Aris. Cada cop se'n veuen menys, si més no a Barcelona. Deu ser que fan la competència als bars.

De vegades, Salvador, t'adones que no és potable un cop l'has tastat perquè de rètol no n'hi ha cap o si n'hi ha no es pot llegir què hi diu.

El món del mobiliari urbà és delirant, com molt bé dius, Brian. Sobre aquests bancs/cadires que abunden tant darrerament se'n podria ecriure un tractat.

Què vols que et digui, Missatger... a mi em faria cosa beure aigua del Manneken pis... dec ser molt finolis...

"Modernitat i mal gust van lligats", dius, Teresa. Hi estic totalment d'acord (hi ha excepcions, és clar). Això que en diuen "places dures" és un dels invents més fastigosos que recordo. Provar de justificar estèticament uns parcs que no serveixen per a res és immoral.

Tens raó, Àngel. I, siguem sincers, el disseny de la font antiga tampoc no és res de l'altre món (de fet, és bastant lletja), però, és clar, una font pot ser una necessitat urgent i, per tant, ha de quedar ben clar què és i com funciona. (Seguiré el tractament del "tema Upton Park", Àngel... de barrabassades no només se'n fan aquí.)

M'hi vaig topar tot passejant, Miraculosa. I n'he vist de molt pitjors. La de l'altra fotografia també està bruta i deixada (com tot el que et puguis trobar on visc). Jo només demano una font que no faci mal als ulls i que no m'exigeixi un màster per a poder treure'n aigua i la de l'esquerra ja em va bé.

GLÒRIA ha dit...

David,
Què us passa amb les places dures? Jo penso que n'hi ha d'haver de totes i, algunes de les dures, des de temps ben antics, m'agraden molt...o potser no parlem del mateix?
Quan a les dues font, trio el disseny modern perquè em suggereix un aspecte més higiènic. L'antigor de l'altra disseny em fa pensar en aigua contaminada. I tot plegat ves a saber...
Una abraçada!

David ha dit...

Glòria, per plaça dura entenc un espai encimentat, amb quatre arbres tísics, uns quants bancs, unes quantes cadires (cadires en un parc?) situades aleatòriament, fonts que no semblen fonts i rètols per tot arreu sobre el que no s'hi pot fer. La descripció està feta basant-me en fets reals, t'ho asseguro.
Ara, reconec que no m'acaba de satisfer gens com m'ha quedat aquest Antics contra moderns. El to s'assembla massa al del monologuista que es creu graciós i les fotografies no encaixen del tot amb el que volia dir. Què hi farem...

GLÒRIA ha dit...

Gràcies per l'aclariment, David.

Hasbarats ha dit...

Et confesso que, en aquesta ocasió, la comparació m'ha deprimit.

Una font no és ni pot ser una andròmina de disseny ni un objecte híbrid de "mobiliari urbà". Una font és un símbol, és una prova de civilització, d'hospitalitat, de cultura.

Fa segles van caure els xipresos que convidaven els viatgers, qua acollien els caminants. Oferir aigua als assadegats... Hospitalitat, afecte, compassió. Civilització.

La vella font que ens mostres es creuava en el nostre camí tornant de l'escola. I omplia les galledes de la gent humil que no disposava d'aigua corrent a casa. Els gossos del carrer sobrevivien escurant el seu fons i el seu degoteig, les porteres hi muntaven assemblees abans de fregar les seves voreres.

Eren altres temps. Temps difícils. Però els homes i les bèsties encara podíem abeurar.

David ha dit...

El teu comentari, Hasbarat, em referma en la idea que tots aquests dissenys moderns que trobem arreu difícilment seran capaços de generar els records que tot allò considerat "obsolet" o "passat de moda" és capaç de suscitar.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA