Claudio Magris: «Comprar un llibre perquè se’n parla molt o molta gent el compra és de llepa, de diligent i timorat primer de la classe que només llegeix els llibres que aconsella l’autoritat escolar, renunciant a la recerca, al nas, a l’atzar, a l’aventura.»
L’equació actual entre èxit i valor és falsa. També ho és la que hi ha entre poc èxit i valor. A la història hi ha hagut best-sellers de l’alçada de Robinson Crusoe o Werther, i Dickens és un dels exemples més evidents que qualitat literària i èxit poden anar junts. Per tant, ¿hi ha alguna diferència entre el «llepa, diligent i timorat» del segle XIX que adquiria les obres de Dickens per estar a la moda i l’actual que es compra El codi Da Vinci per la mateixa raó? Segurament cap. Ara, el primer tenia a casa una obra literària de primera magnitud i el segon una «pretensiosa pizza» que ni tan sols prova d'entretenir i prou, sinó que malda perquè el lector se senti «un petit Galileu que desemmascara l’obscurantisme de l’Església catòlica» (el que hi ha entre cometes, també ho diu en Magris).
Alfabets. Assaigs de literatura. Recomanable és poc.
.jpg)
22 comentaris:
Una mica taxatiu el senyor Magris, blanc o negre. Suposo que sóc ben lliure de fer cas a "l'autoritat escolar", que probablement l'encerti moltes vegades, i al mateix temps fer valdre el meu nas.
Dedueixo que el motiu principal de l'escrit és manifestar que no li agrada el Codi da Vinci. No en puc opinar perquè no l'he llegit ni penso fer-ho, tinc entès que fa les delícies als conspiranoics. Jo prefereixo Internet, està ple de blogs i vídeos amb teories delirants on t'hi pots fer un fart de riure, o de plorar.
I és que Magris... és Magris!
El Código da Vinci és una novel·la facilona, literàriament pobra. Per passar l'estona si ja es té prou amb això o si la intenció era passar l'estona. És una opció. Que llegeixin, que és entretingut. Jo vaig començar amb tebeos.
David, la diferència és que en el XIX la tria era més fàcil perquè hi havia menys autors. I si triaves folletins, et podies endur més d'una sorpresa.
Ara, el problema no és que hi hagi literatura de baixa qualitat (que cadascú llegeixi el que vulgui), sinó el tipus de propaganda que se'n fa, que genera la creença que el que et posen entre les mans és igual de vàlid, ja sigui el llibre d'un futbolista o l'últim de Claudio Coelho. I ho dic sense menyspreu: de tota lectura se n'acaba treien profit.
Jo també crec que no tota però quasi totes les lectures ens ensenyen alguna cosa però per a mi el més important és que el lector sàpiga distingir entre el que és fluix, mitjà o decidídament bo. Amb mi les autoritats escolars tenien poc a fer i durant anys vaig llegir i llegir tot el que m'oferien fins que, a poc a poc, vaig anar aprenent -o així ho crec- a llegir en el sentit estricte del verb. Recordo haver gaudit de molt bons escriptors i d'adonar-me'n i d'haver indagat quins escriptors havien influït en els bons i així anava fent cadena.
Potser en Magris és molt dràstic -ell és una autoritat ensenyant- però la seva opinió m'interessa i per tant, David, em faré amb el llibre que recomanes. El fragment que has transcrit és molt cert i és una llàstima que coses com El código Da Vinvi o La sombra del viento passin per ser bona literatura quan són només distrets per qui els aguanta.
Molt bon cap de setmana, David i una abraçada!
Alfabets de Magris és un dels millors llibres que es poden tenir a la tauleta de nit, sense cap mena de dubte. I, amb tota la franquesa, i després d'haver-los llegit, molt més divertit Harry Potter que no pas el codi de la punyeta que no s'aguanta per enlloc. Això si, que cadascú llegeixi el que li vingui de gust, tant si és la Ilíada com el catàleg de Servei Estació.
Jo no renuncio ni a la recerca ni al nas ni a l'atzar ni a la aventura, encara menys, però, als meus referents de capçalera, com en Magris, que és un senyor que, no només escriu estupendíssimament (els seus articles, per exemple, sembles acabats de sortir de l'impremta per anys que tinguin: La història no s'ha acabat), sinó que t'obre a tot un mar d'altres lectures i d'altres àmbits com molt molt pocs.
Discrepo de l'Enric |-) ; que hi hagi literatura de baixa qualitat sí em sembla un problema (pèrdua de recursos; temps, diners, arbres,...). I jo sí parlo dels llibres dels futbolistes, i dels d'en Coelho encara més, com de tants d'altres, amb menypreu, i em miro els seus lectors per sobre de l'espatlla amb la cella alçada, perquè servidor és com en Boris Vian.
Clídice, posar de costat la Ilíada i el catàleg del servei estació et menarà de pet a l'infern, on només hi han catàlegs i catàlegs... de llibres d'en Cohelo i altres autorets de pa sec sucat amb oli de ricí. Estàs avisada...
Una felicitació i agraïment infinits a l'editorial Edicions de 1984, que ha editat en català, en traducció d'Anna Casassas (genuflecció),un bon grapat dels seus llibres; El Danubi, A cegues, Vostè ja ho entendrà, El viatjar infinit, la història no s'ha acabat,... Microcosmos el va editar Empúries. I espero traducció catalana de Lontano da dove, en castellà Lejos de donde, editatper Eunsa, que, com tots els seus, encara em dura.
Aprofito per recordar una altre veu, que aquest novembre farà vint anys (vint!!) que ens va deixar (als quaranta cinc!), amb una obra al darrere que, d'haver viscut aquests últims vint anys, a saber on hauria arribat. Però que jo vull recordar ara, a una setmana i poc del seu aniversari, el 13 de juny, perquè, tot i la meva nulitat de memòria, i que recordo el dia de la seva mort, un dia de sol que es va convertir en un de sombra, com si fos ahir, la tinc i la vull seguir tenit present ben viva (com en Fuster!). Jo no l'oblido, Simó!
A part de ELS CATALANS ALS CAMPS NAZIS, per sentir la seva veu, cal tenir a mà Un pensament de sal, un pessic de pebre (articles), que ens permet fer-ne petits tastos, i una de les meves preferides L'agulla daurada.
El codi Da Vinci no és només que sigui literàriament pobre, és que històricament resulta bastant indocumentat. Però es ven bé perquè no requereix exercitar massa la intel·ligència.
Ep. Enric....Claudio Coelho no era un pintor?
La polèmica frase de Magris almenys té l'encert de plantejar les paradoxes entre el que és comercial i la seva relació amb la substància literària (o musical, o cinematogràfica...). El cas Dickens és clamorós: literatura d'altíssim nivell convertida en fenòmen popular del seu temps (gent de totes les clases socials esperant l'edició del fulletó setmanal de Pikwick...una imatge que posa la pell fe gallina -si pensem en com es promociona la cultura de masses dels nostre dies-)...
Pensem-hi, ep! és que quan surt Dickens ja em poso dret i em trec el barret (de copa).
Ostres, he dit Claudio? Volia dir, evidentment, Paulo Coelho!
Lior,
S'ha de recordar a qui fa vint anys ens va deixar però jo mai no la vaig considerar una bona escriptora. Feia molt bé treballs com els que dius, Els catalans als camps nazis o L'agulla daurada però com a novesl·lista no em va saber interessar mai i la seva prosa és molt i molt millorable. Era una dona aplicada i traballadora que tan de bo seguís entre nosaltres.
Espero que em disculpis la franquesa.
Es veritat que el Codi da Vinci no te qualitat literaria, però jo prefereixo que la gent llegeixi aixó, que no llegeixin res. De seguir així, els llibres només seran pels nascuts abans del 70, la resta no llegirà res i aixó es penós. Evidentment que es millor qualsevol clàssic però aviat no sabran ni el que es un llibre. Ho sento, però algu ho tenia que dir.
Glòria,
No sé si m'entendràs. Parlo de la veu de la Roig com a referent, com a intel·lectual de proximitat, per entendre'ns, més enllà de la seva vàlua literària pròpiament, tot i que jo crec que prometia molt literàriament, ja sé que no és on més va exel·lir; per això, també, em dolen molt aquests vint anys sense ella, per tot el que es va quedar al tinter. Com diu la Simó al video enllaçat, era una personalitat polièdrica, i et pot interessar més en unes facetes que en d'altres, però a mi, la Roig, sempre em va atraure precisament per aquest caràcter polifacètic, per la seva proximitat, pels llocs comuns (tot i que no compartia pas totes les seves opinions, és clar), en fi, perquè em resultava una persona afí, una dels meus, malgrat les divergències. I no t'he de disculpar res, entenc el teu punt de vista.
En Magris no diu pas que no siguem lliures de llegir el que vulguem. Tan sols apunta que fer-ho seguint els dictats del que fa la majoria és empobridor. I jo tampoc no he llegit El codi Da Vinci (que ningú no em digui que si no l’he llegit no en puc opinar, si us plau); prefereixo perdre el temps en altres coses. Salutacions, Salvador!
Sí, Teresa. Sap de què parla, això és evident. Se l’ha d’escoltar.
Ja, però el que diu en Magris és que no hi ha cap problema en passar l’estona llegint un llibre lamentable com aquest, però que no ens vulguin fer creure que es tracta d’una obra que descobreix misteris que havien estat ocults durant dos mil anys... Hi ha qui després d’haver llegit aquesta cosa es prenia la llibertat de pontificar sobre mil i un aspectes dels quals no tenia ni idea. Si molts s’haguessin pres El codi Da Vinci com a entreteniment i prou, ens hauríem estalviat de sentir moltes bajanades disfressades de desemmascaraments històrics. I, Enric, no estic segur que de tota lectura se’n pugui treure profit. Vull dir que cada cop ho dubto més.
Estem d’acord, doncs, Glòria. El més important és això que assenyales: saber distingir el que és fluix, mitjà o decididament bo. I que molta gent compri un llibre no és un criteri que ens permeti de valorar la qualitat d’aquest llibre. D’exemples n’hi ha per donar i per vendre. En Magris tria el més popular darrerament, però la llista és molt llarga. Bon final de cap de setmana i una abraçada!
Vaig llegir l’entrada que vas dedicar fa temps a aquest llibre, Clidice. Veig que et va agradar, també. Tampoc no he llegit res de l’amiguet Potter. I és clar que tothom pot llegir el que li vingui de gust, el problema és que algú em digui que el catàleg del Servei Estació és millor que la Ilíada o que me’l col•loqui al mateix nivell. Salut!
En Magris és algú que no necessita justificar les seves opinions i tot i així, ho fa. Algú que escriu El Danubi (imprescindible) o Lontano da dove (una declaració d’amor a la literatura de Joseph Roth que tan sols pot escriure algú com en Magris) es mereix ser escoltat sempre.
Sobre la literatura de baixa qualitat jo no veig que sigui un problema si tothom té clar que és precisament això: literatura de baixa qualitat. Un cop admès, que cadascú llegeixi el que vulgui. He de reconèixer que, de vegades, també tiro cap a posició esnob, Lior, i que al metro em faig un fart de mirar què llegeix cadascú, quasi sempre amb desaprovació condescendent. Però això em, dura pocs segons perquè m’interessa molt més el llibre que en aquell moment tingui a les mans que els Coelhos, Folletts i Browns que volten per allà...
I ara segurament no quedaré gaire bé amb tu, Lior, però t’he de dir que no he llegit absolutament res de la Montserrat Roig (no per cap raó especial, simplement és així).
Suposo que el mínim que es pot fer quan un escriu una novel·la històrica és documentar-se sobre el període que vols cobrir. I, a sobre, em sembla que vaig llegir que la novel·la era un plagi d’una altra que havia sortit als anys vuitanta. Salutacions, Outsider friar i benvingut!
És que el que diu Magris es pot aplicar a tots els camps, com molt bé dius, Àngel. Jo també em trec el barret (de copa) quan sento el nom de Dickens. Llegir-lo ensenya que l’entreteniment també pot anar lligat a la qualitat. Passa poc, però passa.
Tampoc no he llegit en Coelho mai, Enric. I tampoc no ho faré.
Algú ho havia de dir i fas bé, Aris. Ara, cada cop dubto més si llegir és essencialment bo. Vull dir que, de vegades, penso que per llegir segons què, més val no llegir res.
Evidentment que no et poso al mateix nivell literari el catàleg del Servei Estació, sinó en el nivell de llibertat personal. Personalment m'agraden els catàlegs de ferreteria, però posats a triar trio viatjar amb els aqueus d'ajustades gamberes i l'aurora dels dits rosats totes les vegades que ho he fet i totes les que ho faré fins que fineixin els meus dies. Amb ells, amb la Commedia - a mi que em donin l'infern- amb Mcbeth o amb qualsevol paperot guixat pel senyor Ciceró. Però mai m'he negat a llegir cap llibre, bé, si, dos, un de la Maria Aurèlia Campmany -Tana i(o?) la felicitat i un d'un blogaire que estava convençut que era la pera llimonera en això de la literatura només perquè una editorial -ai quin poc cap que tenen alguns!- l'havia publicat, sense adonar-se'n que també li publiquen al Ken Follet i cap editor acaba al tribunal de La Haya.
O sigui que llibertat, però Magris dalt dels altars ;) perquè no és només parlar de literatura, és literatura.
Clídice, com ens agrada tocar la moral, eh? :-)) A mi també m'encanten els catàlegs, sobretot els de papereria i els d'estris de cuina. I els de llibres, és clar!
Ja ho veus David, te raó la Simó, la veu de la Roig es perd. Entenc que per la teva edat i per aquesta pèrdua de la seva presència no l'hagis llegida, però, David, Els catalans als camps nazis, tampoc? Tens una assignatura pendent...
Sobre la literatura de baixa qualitat, mira, passa com amb les telenoveles sudamericanes; són còmiques encara que pretenguin tot el contrari, i està bé descollonar-se una estona... però són tant tant vanals! I reprodueixen uns prejudicis que fan feredat; saps com en diuen de la violació sexual? Haserte suya por la fuersa... Me hiso suya por la fuersa, que fa riure, però es veu que la cosa acaba en matrimoni, perquè és clar, el pobre anava calentó i els homes, ja se sap... I això qualla, deixa i manté aquesta mena de pòsit. Els seus seguidors s'ho prenen amb un fervor pràcticament religiós. I això passa amb tanta d'aquesta literatura, si et pots creure que El codi Da Vinci farà llum sobre algun tema... O els llibrots d'autoajuda; collona! si funcionessin a hores d'ara tota la humanitat seria feliç a rebentar, no? Com bé dius, això que llegir sigui essencialment bó ho hem de posar en quarentena. Bé, i els lectors sofisticats -com nosaltres...- també tendim a sacralitzar aquest mitjà i ens cou que se'n faci l'us que se'n fa.
D'en Magris he llegit poca cosa, però sempre n'e après molt.
Aquest que dius el vaig veure a la biblio però en castellà, com que crec que són articles (i per tant es poden llegir a intervals) l'agafaré, gràcies per la recomanació.
Ei, Mireia! Com estàs? Una abraçada!
Ja m’ho pensava, Clidice, que no equiparaves la ferreteria il·lustrada amb els versos d’Homer. M’encanta la teva selecció, potser canviaria Macbeth per King Lear, però. I estem d’acord: Magris, en parlar de literatura (i del que vulgui), en fa.
Veus, jo aquesta afició pels catàlegs no la tinc, Lior.
Reconec que no haver llegit Els catalans als camps nazis és un forat bastant gran. Només puc dir que K.L. Reich em va semblar que ja deia tot el que havia de dir, però segurament m’equivoco. I sobre la lectura d’entreteniment, si només és això, doncs, mira, és com qui menja dia i nit al MacDonald’s: ja s’ho faran; ara, molt bo per la salut no és.
I els llibres d’autoajuda els trobo perversos.
Mireia! M’agrada molt tornar-te a llegir! Gràcies a tu per continuar passant per aquí!
Bon dia, David.
Com tu, crec que el problema no és la literatura de baixa qualitat, de fet, em sembla que ni tan sols ho és que s’intenti vendre com si fos alta literatura, sinó que existeixin poders literaris fàctics que intentin convèncer al lector d’això.
Com bons anglòfils que sou, teniu a Dickens pel sant pare de tot. Curiosament a mi m’agrada més quan escriu sense pretensions (Pickwick és sensacional) que quan ho fa amb pretensions d’alta cultura (Temps difícils o uns Deus ex machina lisèrgics). Per la meva part en la novel•la del dinou sóc molt dels russos.
Discrepo amb la majoria en la qüestió dels llibres d’autoajuda: crec que com la literatura pulp té el seu paper.
Salut!
Tens part de raó, Missatger, però, per mi, el sant pare de tot és més Shakespeare que Dickens. Dickens és irregular però imprescindible.
També sóc de russos, jo, però, mira, l'anglofília em domina.
I, si vols, explica'm això del paper dels llibres d'autoajuda perquè jo no els veig cap utilitat.
Salut!
Les coses més interessants ja les heu dit de manera que només diré dues coses petitones. Sobre llegir coses de poca qualitat literària però que donen plaer, a mi no em fa cap angúnia fer-ho. Quan tinc una crisi sentimental, per exemple, m'agrada llegir algun llibre curtet d'autoajuda. I no passa res. És igual que beure una fanta de taronja. Saps que no és natural, que no és gaire sana però tot i així, hi ha un dia que et ve de gust. I no passa res. D'altra banda, sobre en Claudio Magris, tinc una prgunta sobre el llibre "Usted comprenderá". L'heu llegit? Em va semblar horrorós tot i ser d'ell. I tampoc no passa res. Potser vaig fer una mala lectura del llibre. Us n'adoneu del que estem fent? Estem fent com a El Quixot, posant damunt de la taula diverses maneres de llegir. Més enllà de si una obra és més o menys bona, hi ha la lectura que en fem que també pot ser més o menys bona. Bé, el debat és infinit...
És clar que no passa res per llegir mediocritats; només faltaria que haguéssim de llegir, per força i sempre, literatura de debò. Però tu mateixa respons el dilema quan admets que allò que et ve de gust, de vegades, no té qualitat literària. El problema apareix quan algú ens vol fer creure que allò mediocre és igual o millor que la bona literatura.
I el que dius de la manera de llegir em recorda les teories de l'estètica de la recepció de Jauss i companyia. Un debat infinit però apassionant. Gràcies, Marta!
Publica un comentari a l'entrada