És molt probable (algun cas proper ens ho confirma) que la lectura de Ayen erekh—ahavah (en català seria alguna cosa com Vegeu: amor) tingui dues conseqüències. La primera és aquella sensació d’estranyesa tan difícil d’explicar i que tan sols s’esdevé després d’haver compartit uns quants dies amb un llibre únic; l’altra, que, si el lector tenia ínfules d’escriptor de ficció deixi córrer qualsevol pretensió en aquest camp i es dediqui a una altra cosa. Perquè Ayen erekh—ahavah és literatura de debò. Difícil. Dolorosa. Abassegadora. Excessiva. Podria ser l’única novel·la del món. És de David Grossman.
David Grossman (1954) és un escriptor israelià que, en segons quins cercles, és més conegut i citat per les seves opinions sobre el conflicte israeliano-palestí que per ser un novel·lista excepcional. Uns el consideren un pacifista d’esquerres, benintencionat però ingenu, i molts altres (els qui encara no han entès que es pot ser propalestí sense haver de ser antiisraelià) en citen només el que els interessa. Tanmateix, si algú s’hi acosta sense prejudicis (ara l’innocent sóc jo), trobarà una veu d’un pes intel·lectual enorme (amb un punt, sí, de volguda d’ingenuïtat) que es configura com a arma per lluitar contra el cinisme conformista que envolta tot conflicte. Que algunes de les afirmacions que fa són discutibles? I és clar; doncs discutim-les i ja està.
Si algú llegeix, per exemple, el recull d'articles Escriure en la foscor sense benes als ulls hi trobarà un home que estima el seu país i la seva llengua ―indestriables― amb bogeria. Els sis textos inclosos en aquest llibre són extrets de conferències i presentacions diverses que Grosmann va fer des de l’any 2002 fins al 2007. Són tots apassionats i apassionants, però en destacaríem (molt subjectivament, com sempre) les reflexions al voltant de l’obra de Bruno Schulz i l’anàlisi punyent sobre el llenguatge individual i el llenguatge de masses.
De fet hi ha qui (en coneixem un cas ben proper, també) no pensa llegir cap novel·la més d’en Grossman perquè, comparada amb Ayen erekh—ahavah, segur que l’acabaria decebent. És molt millor rellegir Vegeu: amor. Hi ha pocs llibres que bateguin amb la força d’aquest.
Potser algun dia algú el traduirà al català. Mentrestant, el podeu trobar en molts altres idiomes.
.jpg)
11 comentaris:
Vaig llegir "La vida sencera" (que no és el seu títol original) i se'm va fer una mica excessiu. Potser no vaig començar amb bon peu.
També pot passar, David, que quan es llegeix un llibre bo i ben escrit t'agafin unes ganes boges d'escriure... I és que la bona escriptura incita la creativitat!
Jo vaig intentar llegir "La vida sencera" però, al contrari del que va fer Allau, no el vaig poder acabar perquè malgrat el seu interès indubtable se'm feia molt feixuc.
Al contrari també del que diu Teresa, a mi, de vegades, la bona escriptura em paralitza. Sento com m'hauria agradat signar segons quins textos i puc estar dies sense pensar en poder escriure.
Per cert, David! Has llegit aquest llibre en hebreu?
Una abraçada, no la de sempre, una altra!
De “La vida sencera” no te’n puc dir res, Allau. Després de “Vegeu: Amor” no he llegit res més (de ficció) d’en Grossman. Potser m’hauré d’arriscar a la decepció que significaria llegir-ne res que estigués per sota (em sembla que forçosament hi ha d’estar) de “Vegeu: Amor”.
Tens tota la raó, Teresa, i també m’ha passat. El problema, per mi, ve després, quan comparo allò que he escrit amb allò que sé que és bona literatura.
“Vegeu: Amor”, també pot arribar a ser feixuc, Glòria. Tanmateix, si hagués de salvar algun llibre dels que tinc a casa, d’aquest segur que no me n’oblidaria. Entenc la sensació de paràlisi que expliques. A mi no em paralitza, però, com li deia a la Teresa, la bona escriptura m’acomplexa.
Tant de bo l’hagués pogut llegir en hebreu, Glòria, però el meu hebreu és tan precari que no hauria pogut passar de la primera línia ("Això va passar així. Uns mesos després de la mort i l'enterrament de l'àvia Henni, Momik va rebre un nou avi."). L’he llegit en anglès i en espanyol i ara l’estic rellegint, un altre cop, en aquesta darrera llengua.
T’agraeixo aquesta nova abraçada! Te’n torno una de ben sincera, com sempre.
Una cita de Rodrigo Fresán que potser ve a tomb:
“Con el paso de los libros y la sostenida exploración y práctica de esa imprecisa ciencia que, a falta de otro mejor, responde al nombre de Literatura, he comprendido, no sin algo de esfuerzo y con bastante sorpresa, que en el fondo y en la superficie de todas las historias existen tan sólo dos categorías de escritores y, por lo tanto, dos categorías de lectores.
Están aquellos que al final de un cuento suspiran ¿Por qué no se me habrá ocurrido a mí? y están los que optan por sonreír ¡Qué suerte que se le ocurrió a alguien!
Eso es todo, todos somos lectores de un modo o de otro.”
Jo sempre que tinc un del Grossman a les mans toco el cel de bo que és i estic en franc acord amb el fet de que es pugui ser propalestí i contra els politics de torn que tenen i al mateix temps proisraelià i disconforme amb amb alguns politics més i amb les anades de peu que fan i d'això Grossman en sap molt i no pas per ingenu sinó per llest com és i de tant llest que quan escriu des de la foscor lluminosa encara ho és més
David, tens un premi.
Una cita molt encertada, Allau. Jo sento una barreja d'ambdues sensacions: m'alegro que algú hagi pogut escriure allò i per altra banda, de vegades, sento una mica d'enveja.
M'alegro que coincidim, Carles. Moltes gràcies pel comentari. Potser decideixo fer el pas i llegir alguna altra obra de ficció d'aquest escriptor tan meravellós.
T'agraeixo molt que hagis pensat en el meu blog per concedir-me aquest premi, Enric. El que passa és que em fa una mica de mandra entrar en l'espiral aquesta dels premis. No t'ho prenguis malament, si us plau, però si accepar-lo implica haver de fer tot el que expliques al teu blog, preferixo agrair-te de tot cor que hagis pensat en mi i prou. I repeteixo: moltes gràcies!
David, no m'ho prenc malament, tot el contrari. Fixa't el que dic en el meu apunt: que no l'acceptis (accepteu) vol dir que he triat bé. He seguit la cadena com a exercici. Jo hauria fet el mateix i era molt fàcil tallar-la sense més. He volgut veure si era possible matar-la fent-la arribar al lloc adequat.
Bona i intel·ligent tàctica, Enric.
Publica un comentari a l'entrada