I have a dream

Enmig del prozess en què sembla que estem immersos m'agradaria —em temo que no podrà ser— que algú m'assegurés que un cop hàgim fet el cim no tornaré a sentir mai més mots i expressions com transversalitat, xoc de trens, punt d'inflexió o salt qualitatiu. Espero que mai més res no tindrà cap recorregut. I potser la gent ja no estarà instal·lada enlloc. No hi haurà més marcs d'actuació, i ningú no posarà l'accent en res que no sigui un mot (si és que n'ha de dur, és clar). Les agendes deixaran de tenir un significat metafòric i tornaran a ser unes llibretetes. No hi haurà ni eixos ni regles del joc ni fulls de ruta. Els escenaris i els actors els trobarem als teatres i prou. Per dialogar no caldran ni vies ni ponts. Ningú no es dotarà de res, ni tan sols d'estructures. I els de dalt potser em prendran per adult, finalment. Seria un gest. 

De moment confiarem en Little Milton; ell ho té clar.  

Somiar truites, perdius i pardals (III)

6) Der siebente Brunnen («El setè pou») de Fred Wander (1917-2006). Un exemple modèlic de com la ficció és el millor mitjà per apropar-se a la misèria humana més absoluta (en parlàvem fa poc). En general recorda Si això és un home de Primo Levi. L'estructura és una mica menys clara i Wander és més poètic. 

7) A Friend of Kafka and Other Stories d'Isaac Bashevis Singer. Fa vint any que ningú no publica res d'Isaac Bashevis Singer en català. De fet, no cal trobar cap traductor d'ídix perquè Singer mateix, amb l'ajut d'Elizabeth Shub, va traduir aquest recull magnífic a l'anglès. 

8) Ma vie de Marc Chagall. És urgent. Més que res perquè fa vuitanta-dos anys que va ser escrit. Potser algú n'espera el centenari. Chagall escriu com pinta. 

9) Povídky malostranské («Contes de Malá Strana») de Jan Neruda (1834-1891). Es diu que un poeta xilè de nom Ricardo Eliezer Neftalí Reyes Basoalto va passar a fer-se dir Pablo Neruda després de llegir un dels relats d'aquest gran escriptor txec (el degà dels gran narradors d'aquell país). En literatura, costumista sovint és una qualificació pejorativa. No sé per què.

L'homme qui marxe... a can Safra

El 3 de febrer del 2010, la senyora Lily Safra va pagar una mica més de setanta-quatre milions d'euros per l'escultura L'homme qui marche, d'Alberto Giacometti (1901-1966). Es veu que la venda va ser molt emocionant, i que a Sotheby's tothom va estar molt atent als vuit minuts frenètics durant els quals deu possibles compradors van licitar per aquesta escultura de bronze que, anteriorment, havia pertangut al grup bancari alemany Commerzbank (tot sigui dit de passada, una institució que entre 1933 i 1945 no es va empobrir gens). L'homme qui marxe fa 1,83 metres d'alçada, és una peça numerada i és, de moment, l'escultura més cara de la història. 

Setanta-quatre milions d'euros són prou diners com per llevar l'aura a qualsevol obra d'art, sigui reproduïble o no. No sabem en quin lloc de la seva residència londinenca la senyora Safra (col·leccionista, també, de marits multimilionaris) va acabar col·locant L'homme qui marche. El que sí que sabem segur és que no hi acaba d'encaixar del tot.

Hiroshima i Nagasaki

A La escritura o la vida Jorge Semprún (1923-2011) porta a la pràctica una màxima que havia interioritzat des que fou alliberat de Buchenwald l'any 1945: la ficció és la manera més eficaç de transmetre el patiment humà. És una idea semblant a la que Primo Levi va exposar moltes vegades i que concep el terme ficció com una amalgama de diversos gèneres i de testimoniatges directes o indirectes.

Masuji Ibuse (1898-1993) va recollir moltes entrevistes i diaris personals per escriure Kuroi Ame («Pluja negra»), publicat el 1966. Kuroi Ame és una novel·la sobre l'endemà. L'endemà que una bola de foc de dos-cents cinquanta metres de diàmetre i d'un milió de graus centígrads caigués sobre Hiroshima. Vuitanta mil morts a l'acte i dos-cents mil en total. Tres dies després, Nagasaki. Ibuse sap que les xifres bloquegen l'enteniment i classifiquen l'horror i, per tant, ens explica un seguit d'històries petites, la més rellevant de les quals la protagonitza Yasuko, una noia que, anys després del bombardeig, té problemes per casar-se perquè se sospita que la radiació la pot haver afectat. La contenció, sensibilitat i les pinzellades d'humor d'Ibuse no suavitzen ni de bon tros la ferida que aquest llibre deixa en el lector que s'hi acosti sense apriorismes.

Abans-d'ahir va fer seixanta-vuit anys que el pilot de l'Enola Gay va deixar caure una bomba atòmica sobre Hiroshima. La memòria constituïda a còpia d'aniversaris és el camí directe cap a l'oblit. Llegir és l'antídot contra la institucionalització de la memòria i la divisió del temps en real i oficial; escriure, també.

Podeu llegir Kuroi Ame en moltes llengües i en aquest blog trobareu un molt bon compendi de literatura japonesa i xinesa.

Una mica d'Austenmania

No hi ha absolutament cap necessitat de classificar les sis novel·les de Jane Austen, però com que les llistes m'agraden quasi tant com els seus llibres, aquesta és la meva truth not universally acknowledged.

1. Persuasió (1818). Pòstuma. És una novel·la amb algunes imperfeccions (aparició forçada de personatges, per exemple), cosa que potser Austen hauria arreglat en versions posteriors, si hagués pogut. El to general és una mica trist, però la protagonista principal és Anne Elliot, i amb això està tot dit.

2. Orgull i prejudici (1813). La més popular arreu. Colin Firth (vull dir, Mr Darcy) i, sobretot, Elizabeth Bennet en tenen la culpa. Per un cop renyarem Mark Twain, que va dir: «Cada cop que llegeixo Pride and Prejudice em vénen ganes de desenterrar Jane Austen i martellejar-li el crani amb la seva tíbia.» Home, Clemens...

3. Mansfield Park (1814). Potser li sobren algunes pàgines, però hi ha Fanny Price, una altra heroïna íntegra, ignorada i menystinguda per tothom: com Anne Elliot, però en versió esbojarrada (amb molt decòrum, és clar). La preferida de Nabokov.

4. Emma (1815). Formalment perfecta, aquesta novel·la té un problema i Jane Austen ho sabia: «Em sembla que el personatge principal només m'agradarà a mi». Austen exagerava, sí, però el caràcter tafaner i imprudent d'Emma pot posar una mica nerviós. L'escena en què ridiculitza la pobra senyora Bates no ajuda gaire a sentir simpatia per la senyoreta Woodhouse. Sort de Mr Knightley.

5. L'abadia de Northanger (1818). Pòstuma. Una sàtira de les novel·les gòtiques tant de moda en aquella època. La innocència de Catherine Morland propicia moments molt divertits. Va ser la primera novel·la que Austen va escriure.

6. Seny i sentiment (1811). Conté escenes memorables, personatges encantadors i la ironia i enginy de sempre, però pertany a la primera època de Jane Austen i amb això en tinc prou per deixar-la l'última; alguna havia de ser.

 

La coberta menys engrescadora de la història?