La cosa acostuma a anar així:
Algú et pregunta com es diu una paraula en català. Imaginem-nos que la paraula en qüestió és adoquín. Tu, content que aquest algú s'interessi per dir les coses pel seu nom, respons satisfet: «llamborda». Aleshores l'algú fa cara de pomes agres i deixa anar un «mmm, no m'agrada» que invariablement et deixa estabornit. Perquè... què vol dir no m'agrada? Agradaria més adoquí? El gust té alguna cosa a veure en com s'anomenen les coses? Si a algú no li agrada cotxe en dirà piano?
I això només passa amb el català. Podem imaginar-nos la mateixa situació amb l'anglès, per exemple? «Com es diu sabata en anglès?», «Shoe», «No m'agrada.» I mira que shoe, ben pronunciat sona com a mínim curiós, oi? Doncs això. A mi sí que m'agraden, tant llamborda com shoe.
.jpg)
27 comentaris:
És cert que de vegades passa, però si em fan això em quedo amb una cara de "és igual què en pensis, es diu així i punt i ni se t'acudeixi criticar-ho" i com que sóc massa transparent, de vegades se n'adonen però no se'ls acut dir res, suposo que en aquests casos tinc una mirada força contundent. Amb el català no s'hi juga! Ni se'n diuen bestieses. La llengua es va inventar per a poder-nos comunicar no, perquè ens agradés.
I amb l'anglès molts alumnes no s'hi fiquen perquè prou feina tenen a entendre què dius.
Per cert, aquest "algú" té nom concret o és una barreja de gent?
"Algú" té molts noms i no em passa quasi mai amb alumnes. Aquestes coses passen amb gent més gran. Als alumnes, en general, els és igual com es diguin les coses.
Suposo que cadascú amb qui passa més temps.
Més que "no m'agrada", el que pot passar és que soni estrany la primera vegada. Però això és en català, castellà, anglès, francès, xinès i tots els idiomes. El desconeixement d'una llengua és el que té. Així, la ignorància fa acte de presència. Jo sóc la primera en reconèixer que algunes traduccions o, fins i tot, paraules de la mateixa llengua que parlo i desconeixo em sobten. Però mai diré que una paraula és lletja o que no m'agrada. És així i punt.
De fet, jo, que parlo castellà a casa, reconec que el català sona molt millor. I m'agrada més com a llengua.
En canvi, sí que hi ha paraules que agraden més que d'altres. Per exemple, "esperança". Per mi, la paraula més bonica que pot existir.
I per vosaltres?
Laura
No crec que hi hagi llengües que sonin millor que d'altres, sincerament. Totes són meravelloses, però és clar, la meva és la meva.
A mi m'agraden més les paraules per com sonen que pel que volen dir. Un exemple estúpid: "mirall" m'agrada com sona i el seu significat no és res de l'altre món.
Doncs jo no tinc cap paraula preferida, ni que m'agradi com sona, però per significat potser una de les millors paraules a part d'esperança i de felicitat podria ser la pau.
Per què sempre acabem en les utopies tot i saber que precisament per això són impossibles? Però també és cert que haurien de ser realitats i no utopies, suposo que aquest n'és el motiu. Què, algú s'apunta a reflexionar sense arribar a cap conclusió i més enfonsat de com ho estava al principi?
La pau és una de les grans utopies. La llibertat n'és una altra.
Que per què perseguim les utopies si són impossibles? Perquè algun sentit ha de tenir aquesta vida. Són ideals que mai no aconseguirem, però sí podem obtenir alguna cosa semblant. Com a mínim, podem intentar millorar en l'intent. I tenir un món millor.
Ara, per mi la major utopia és la felicitat.
Laura
Doncs crec que la felicitat és molt menys utòpica que la pau o la llibertat.
Estic d'acord amb el David. La felicitat es pot aconseguir, encara que només sigui puntualment.
Ja, però...
Com a mínim, no ens fem gaires il·lusions amb la pau i la llibertat. En canvi, és molt fàcil creure que la felicitat es pot aconseguir ràpidament. I és aleshores quan, després de veure que era mentida, et deprimeixes.
Petits moments de felicitat sí que es poden viure, però viure feliç en si... No sé, és així com penso.
Les situacions personals de cadascú poden fer veure les coses d'una altra manera.
A més, tècnicament, la llibertat és "la capacitat que tenen els éssers humans per decidir quina actuació dur a terme sempre i quan no perjudiqui la resta de persones" (més o menys és així, però la memòria pot fallar, que és filo del curs passat). Això encara es pot aconseguir.
La felicitat, cadascú l'entén com vol. I no sempre s'és feliç. És més, jo diria que és prou difícil ser plenament feliç ni que sigui una setmana. Sempre hi haurà coses que et facin ser realista.
Després d'aquesta reflexió... he deduït que no sóc capaç de parlar sobre un tema filosòfic sense deprimir-me. És molt trist.
Laura
La felicitat és més fàcil d'aconseguir perquè depèn d'un mateix; la pau, no. Si ens fixem més amb el que tenim en lloc de pensar en el que ens manca, hem de ser feliços per força. De vegades una visita per segons quins hospitals ajuda a entendre això que vull dir.
Es pot ser feliç en general; sempre, és molt difícil.
Això dels hospitals...
He hagut d'anar-hi moltes vegades. La meva mare té un llarg curriculum. Sé el que vols dir.
I sí, cert, quan penso en el que tinc... dono les gràcies. És el millor que una persona podria desitjar: persones que realment t'estimes i t'estimen. Ho sé. Però... tot és efímer. El temps m'ho ha demostrat. Les coses poden canviar d'un dia per l'altre. Tinc poca però alhora molta experiència. Crec que si no podem assolir la felicitat (o com a mínim la felicitat completa, serem flexives)és per la inseguretat de perdre-ho tot. Hi ha coses que mai no s'obliden i sempre t'acompanyaran i, malauradament, t'estaran dient: "Ei, recorda el que va passar, no confiïs en res".
Us heu fixat? Hem passat d'un tema senzill com és "no m'agrada la paraula llombarda" a "les grans utopies i la discussió sobre la felicitat"...
Laura
S'ha de valorar la salut, Laura, la salut! I es pot estar sol i ser feliç!
Si la inseguretat no et deixa ser feliç, aleshores ets tu mateixa la que no et deixa ser feliç. Tems les coses abans que passin (i potser no passaran!). Confia en la gent i si et fallen, el problema el tene ells; tu, no.
Per altra banda, m'agrada el lapsus "llombarda" per "llamborda" i, sí, el nivell dels comentaris cada cop és més elevat...
Perdó, llamborda, ja no sé ni escriure...
I'm sorry!! No em mateu demà, si us plau...
Laura
No, si fa molta gràcia!
La veritat és que sí que fa gràcia, no m'imagino menjant-me una llamborda, massa dura pel meu gust.
I també és cert que el blog cada vegada té més nivell si és que amb dues ments prodigioses com les que teniu no n'hi ha per menys! La que falla una mica sóc jo, la filosofia està demostrat que no és bona per mi, i a part, les meves neurones no són tan bones com les vostres però intento no baixar-vos el nivell del blog.
I au va, us posaré el nom si tanta il·lusió us fa.
Anna (així millor?)
Molt millor. I no et facis tant la humil que els teus resultats parlen per si sols...
Quins resultats? Si et refereixes a les notes... així no es mesura la intel·ligència d'una persona. Es pot tenir molta memòria però no entendre res o es pot tenir un fracàs escolar i acabar sent un geni. I si no són les notes no sé a què et refereixes perquè fora de l'escola no destaco en res més. I depèn de com ni a l'escola.
Fins demà
Anna
Visca l'autoestima! No es poden treure els resultats que tu treus només amb bona memòria, és impossible...
Cert, David, cert. Tot i que no sigui la millor persona per parlar...
I Anna, les teves neurones valen molt! O no te'n recordes del nostre pacte? Cada dia són més necessàries!
Laura
Hahaha! Ets un cas. Però és cert. Són necessàries i a partir de la setmana que ve ho tornaran a ser.
David suposo que t'hauràs perdut (a no ser que la Laura ja t'ho hagi explicat) i si no, creus que li hem d'explicar? ;)
Decidit, ja tenim frase per quan ens deprimim (perquè recordant-nos això serà impossible fer-ho), tot i que continuo pensant que li devem una oportunitat, no et sembla que és massa d'hora per jutjar, tot i tot el que hem vist i sentit?
I no estic d'acord amb què no siguis la millor persona per parlar. Les neurones s'han d'animar les unes a les altres. Hahaha (apa que qui llegeixi això...)
Estic totalment perdut, però si vosaltres us enteneu, endavant...
David, et poso en situació (ja que utilitzem el teu blog, crec que hauries d'estar totalment informat del que aquí es publica). Hem arribat a la conclusió que cada dia hi ha menys caps pensants en aquest món, així que... com a mínim, hem d'aconseguir que algunes neurones sobrevisquin. Per això, no pot ser que les nostres, disposades a treballar, estiguin ni deprimides, ni tristes, ni dormides (això ja és més complicat) ni pensant en el passat...
Què et sembla, t'uneixes a una bona causa? No és com anar per Sant Boi amb un barret que dugui una creu vermella per cridar l'atenció i que et facin cas ni res per l'estil, però com a mínim... s'ha d'intentar, no? ;)
I mira, acabo d'estudiar filosofia i estic contenta... No m'he deprimit. Això ja és alguna cosa, oi?
Laura
Es tingui una neurona o se'n tinguin milers l'important és ser feliç per tant la vostra iniciativa em sembla molt bé.
Malgrat tot, mal m'està recordar-vos com es va gestar cert neologisme: no ens agradava pas gaire com sonava "patilla";certament podriem dir que els criteris eren més aviat ètics que no pas estètics o lingüístics, però hi eren.
Eren ètics, d'acord, fins i tot "patriòtics", però és ben cert que "patilles" prové de l'espanyol (el 1864 s'usa per escrit per primer cop en el nostre idioma )i que "brotxes" és una aportació a l'imaginari col·lectiu català que algun dia se'ns reconeixerà (amb una Creu de Sant Jordi ens conformem).
("Brotxa" és del 1839 i prové del francès, però, mira, ens és igual...)
Publica un comentari a l'entrada