Tolerància... És una paraula que mai no m'ha agradat. Tolerar. Sembla com si des del meu pedestal em mirés els petitons de baix i amb un gest condescendent els digués: «Us tolero. Us permeto. Sigueu diferents de mi si no teniu més remei, però no molesteu, eh? Existiu, va...».
Per què es parla tant de tolerància i, en comparació, tan poc de respecte? Tolerar implica una relació de forces en què, qui domina, s'avé a no fer servir el seu poder (de moment). La tolerància és una concessió feta des d'una suposada superioritat. Com tot el que pertany al llenguatge políticament correcte, amaga, sota una capa d'aparent progressisme, un immoblisme retrògrad. Respecte és la paraula i l'actitud correcta. Però no el respecte de «que cadascú faci el que vulgui amb la seva vida, a mi tant me fa», que no és més que egoisme i desidia, sinó el respecte que implica posar-se al lloc de l'altre i provar de veure les coses des de totes les perspectives possibles i no només des de la de que ens dóna la nostra, massa sovint, estreta visió del món.
.jpg)
16 comentaris:
Tolerància...
Vulgui o no, sempre hi ha algú per sobre meu que "tolera" el que faig. És molt cruel, vist així, però qui diu que la realitat no ho sigui?
Respecte...
Avui dia encara existeix aquesta paraula? Perquè cada cop ho dubto més. Penso que, el respecte, a més, implica també certa admiració. Admiració en veure que l'altra persona no pensa igual que tu i t'està ensenyant. Cert que sóc massa tossuda, però tenir diferents punts de vista ajuda a enriquir-se de la cosa més important que hi pot haver. A més, tota relació (se suposa) que comença amb el respecte. I, en canvi, tristament, cada cop més... es veu que això ja no és veritat.
Per cert, a aquest pas ja no caldrà que vagi el col·legi per estudiar filosofia...
L.
Tens raó, que respecte, de vegades, va junt amb admiració. Estic convençut que el respecte és la base de qualsevol relació que establim amb els altres.
He escrit "el col.legi" en comptes de "al col.legi"...
Si quan dic que no sé ni escriure... (si ara escric malament és que estic comentant des del mòbil i faig el que puc...). Qualsevol dia em mataràs per les faltes...
L.
Comentes des del mòbil? Quin nivell, no? Jo que creia que aquesta andròmina era per trucar i que et truquessin... La ignorància...
David aviat des d'un sol aparell serem capaços de fer-ho absolutament tot, de moment ens hem de conformar amb fer-ho pràcticament tot, com és el cas dels mòbils, que fan fotos, truquen, tenen calculadora, fan funcions d'ordinador, et pots connectar a internet,...; i no és ignorància, és no estar al dia de les últimes tecnologies i no entendre-les ;)
Respecte al respecte i a la tolerància... dos exemples més de les grans utopies, tot i que no hauria de ser així, jo ho continuo dient: hauríem d'aprendre dels animals. Vaig fer un treball a biologia sobre l'etologia, i buscant vaig trobar una entrevista a un etòleg, me la vaig mirar i parlava de la intel·ligència animal, de si tenien sentiments,... i em va impactar una història que explicava al final: tractava sobre una elefanta que tenia un problema a les potes i podia caminar mínimament, però no es podia valdre per ella mateixa, i els seus companys elefants en van tenir cura i la van ajudar a alimentar-se i a viure durant 15 anys, simplement per amistat, perquè era la seva companya. I es preguntava per què els animals tenen aquest gran sentit de la justícia (és que havia estat parlant també de la justícia) i de l'amistat, i en canvi, nosaltres, que hauríem de ser més justos més amables i ajudar-nos més mútuament, per què no ho fem, per què som tan individualistes, tan egoistes i només ens molestem entre nosaltres? Jo encara no he aconseguit trobar resposta a aquesta pregunta i encara no m'entra al cap per què passa, tan costa ajudar-se, cedir, respectar-se,...? És demanar massa? Jo crec que no.
A.
Bé, no estic segur que es pugui parlar de respecte o de justícia entre animals...
Crec que generalitzes excessivament quan parles de l'individualisme i l'egoisme de la gent... Hi ha de tot.
Cert que hi ha de tot, però hi ha una immensa majoria de gent individualista, egoista, que si cal fa la vida impossible als altres si això li ha d'anar bé. Penso que hi ha massa superficialitat al món, la gent només es busca per interès i després si t'he vist no m'enrecordo. I en canvi entre els animals això no passa, si són amics, són amics passi el que passi.
Ja, però saps què passa, A.? (plagi!! això és plagi!! XD )
que el món és així. Al cap i a la fi, tots som egoistes. Tots. Fins i tot en l'amistat. Sempre busquem alguna cosa dels demés, pel nostre propi bé.
Per qualsevol dubte, consultar al professor de filosofia.
I individualistes, també ho som. Com a mínim, jo. Sempre estic amb "jo, jo, jo, jo... ah, sí, jo".
I és despreciable.
L.
La gent pronuncia massa la paraula "jo", és cert. I, és cert, també, que tots som egoistes, però, és clar, hi ha graus...
Tanmateix no estic d'acord que sempre busquem alguna cosa dels altres; hi ha ocasions que no és així.
Sí, claríssimament hi ha graus d'egoisme. Però fins i tot les relacions d'amistat ho són, d'egoistes. Nosaltres aportem el nostre granet de sorra i esperem que les altres persones també ho facin. Veus com sempre busquem alguna cosa dels altres? Encara que sigui una mínima mostra d'afecte... Tot i que sembli una tonteria. La soledat és el pitjor càstig que hi pot haver.
L.
Voler que els altres ens valorin o ens estimin no és egoisme.
Potser sí que és egoisme quan tu no aportes el mateix que els altres et donen. Jo em sento egoista en aquest sentit.
Em donen molt afecte, i en canvi... què els hi torno? Les meves penes? El meu pessimisme? Les meves preocupacions? No ho veig un canvi just. I encara no puc entendre com és que em seguiu ajudant i, molt menys, com em podeu valorar positivament.
L.
Perquè sí, i punt.
David.No tengo la suerte de conocer la lengua catalana, pero "navegando" me he encontrado con tu blog.No he podido evitarlo, porque es la primera vez que me encuentro con alguien que piensa como yo- aunque solo he entendido el título- y es que yo tampoco tolero la palabra tolerancia, me pone a rabiar.Un saludo
Gràcies pel comentari, Pepa. M'alegra saber que estem d'acord en aquest aspecte.
I no et preocupis pel català, no és tan difícil!
Publica un comentari a l'entrada