A la unió de dues ànimes lleials
no admeto impediments. L’amor no és amor
si sofreix canvis amb els canvis temporals,
si, mancat de favors, es vincla al desfavor.
Ah, no: l’amor és com el sempre immòbil far
que mira les tempestes i mai no es desfigura.
És l’estrella polar de cada barca errant
el valor de la qual és desconegut, encara que en sapiguem l’altura.
L’amor no és la joguina del temps, ni que l’esclat
de rostre i llavis mori sota la seva falç.
No s’altera l’amor amb la fugacitat,
sinó que sobreviu fins als dies finals.
I si això és un error i em pot ser demostrat,
jo no he escrit mai, ni mai cap home no ha estimat.
William Xècspir
(traduït per Salvador Oliva)
GIRONA
.jpg)
21 comentaris:
I ara que ningú no em digui que Xècspir era una dona, si us plau!
No, potser es pot dubtar de com escrivia el cognom però no de si era un home o una dona.
I jo em referia a la manera d'espressar-se, de comunicar-ho. Una dona et comunica més tot allò que sent, és molt més fàcil veure-ho, en canvi, els homes i els poemes simplement te'l defineixen. No et transmeten la sensació, les emocions, tot allò que sents.
Ho sento si no m'havia expressat bé i s'havia entès alguna altra cosa, ja sabeu que si puc dir una cosa amb una paraula no en faig servir tres, científica sempre! Tot i que de vegades em puc quedar curta.
Ah! I demà encara seré per aquí, però diumenge i dilluns ja no XD. Dimarts m'haureu de posar al dia.
Continuo sense estar-hi d'acord. No és qüestió d'homes o dones. És qüestió de saber-ne o no.
Exacte de saber transmetre o no. I les dones en sabem més. :)
A veure, científica: aquí el David té raó.
Sincerament... Aquest sonet ho mostra tot. Com a mínm, a mi. Però ja se sap, sóc de Lletres, m'agrada la literatura i qualsevol cosa ja m'emociona.
Saps? Jo, sent dona (o, més ben dit, noia, que encara em queda molt per madurar i per viure...) no podria descriure l'amor així. I sí, molt bé, puc explicar molt millor que un home com em sento, però pot ser que, qui ho escolti, es quedi indiferent. En canvi, una bona definició, ben treballada, pot fer-te plorar.
Tal com dius, David, és saber-ne o no. Jo, per exemple, no en sé. I per molt que expressés els meus sentiments, com estic d'enamorada (bé, estava, en passat; això només són exemples...) i tot això... mai podria arribar a aquest nivell. No aconsegueixo transmetre res.
Com podràs deduir, m'agrada, aquest sonet. Però també m'agraden altres històries. No tot ha de ser blanc o negre... o això vull creure.
Laura
Estic amb tu, Laura. És que els científics...
Ara, que no arribis al nivell de Xècspir no t'ha de preocupar: no hi ha arribat mai ningú a part d'ell mateix.
Ara que la petita relliscada de "estic" en lloc de "estava" és bastant significativa, eh, noieta...
Sí és molt significativa, i no us fiqueu amb els científics potser no us farem un poema sobre l'amor però us podem explicar què passa quan un està enamorat d'una manera molt més exacte que un poema, ja que nosaltres us podem dir què passa a cada racó del nostre cos, gràcies a les nostres amigues les hormones (i ara no us faré una classe de biologia, però si la voleu me la demaneu) i serà més exacte objectivament (serà una excel·lent definició). Així que prohibit dir res dolent dels científics! ;b
Que ningú s'ofengui, eh?, però l'amor explicat científicament perd tota la gràcia que pugui tenir. I continua sense explicar-ne l'origen (si més no, això és el que espero).
Tens tota la raó, David!
A més, el dia que la ciència expliqui l'origen de l'amor... Ja res tindrà sentit.
Laura
Suposo que es podria considerar instint de supervivència. Una espècie per sobreviure s'ha de reproduir i per reproduir-se es necessiten diferents tècniques segons l'espècie, alguns són danses i en nosaltres podria ser l'amor. Ho sento si us he deixat la vida sense sentit, però és el que hi ha, tot i que si sou realment de lletres això no us hauria d'enfonsar i ja m'espero una resposta i com expliques els sentiments o alguna cosa així. M'equivoco? I adverteixo que ja tinc resposta preparada. Sóc només una contra dos així que no deixaré que em deixeu sense saber com contestar-vos, ciència al poder! XD
"Amor=instint de supervivència?", mai de la vida, si us plau. Que fred que sona tot en boca d'un científic! A més ho podeu explicar com volgueu, però quan un científic s'enamora no crec que pensi "un moment, què m'està passant? Ah, sí: són les meves neurones que segreguen una substància que em fa sentir així. I les hormones i tot això...". No senyor, el científic també es veu dominat per una cosa que no entén, perquè no es pot entendre! No passa res per no entendre alguna cosa, el nostre cervellet és bastant limitat, acceptem-ho.
No vull veure el dia que la ciència tingui una explicació per a tot perquè aleshores serà (encara que crec que ja fa temps que ho és) una nova religió.
Ben dit! A més, què vols dir, que només ens enamorem per reproduir-nos? Una mica de seny! L'amor comporta més coses. Clarament ho pots comprovar tu mateixa.
I "estic" no és res significatiu, ja vaig dir que era per posar un exemple! Ja veig la confiança...
Laura
D'acord potser el científic quan s'enamora no es para a pensar ei que estic segregant dopamina (hormona que fa que ens sentim bé, contents, alegres) o però hi ha gent que racionalitza l'amor o almenys això diu (cas Víctor sense anar més lluny). Si ell és capaç de racionalitzar-lo, un altre serà capaç d'analitzar-lo mentre el sent, no us sembla? I a part, això també es pot extrapol·lar als poetes, no van pensant per la vida, ei que acabo de fer una elisió o un políptoton o qualsevol altre recurs, potser de vegades sí, però no sempre doncs els científics igual. També som persones abans que científics també tenim sentiments (com heu pogut comprovar amb mi), i això no vol dir que per tenir sentiments haguem de deixar de ser científics cada cosa al seu temps i al seu lloc. O m'equivoco?
Tens part de raó. Ara, jo no sóc capaç de racionalitzar l'amor. Ni crec qur calgui. Insisteixo que a la ment humana hi ha moltes coses que se li escapen, i continuo alegrant-me que sigui així perquè no és cap problema.
Per sort o per desgràcia algun dia deixarà de ser així, i al ritme que anem sembla que aviat.
La veritat és que jo tampoc sé racionalitzar bé l'amor perquè si hi poso la raó al mig me'l carrego, així que val més no racionalitzar.
És que no es pot racionalitzar!
No es pot racionalitzar. Si no, creus que m'hauria passat més de cinc anys de la meva vida (quasi una tercera part...) darrere d'algú que, quan el vaig conèixer (i quan vaig cometre l'error de fixar-m'hi)el més bonic que em va dir va ser que m'odiava? Jo diria que no hagués estat tan estúpida si hagués pogut pensar i dir: "Laura, fora! Treu-te'l del cap".
Per sort, un any després va canviar i ja em tractava bé... I, més sort encara, PER FI!! sembla que tinc una mica de seny i ja m'és igual el que faci (bé, menys que es mati, que això ja és molt greu...) i amb qui estigui.
A més, Anna, des de quan fas cas al Víctor en aquest aspecte? A mi l'any passat ja m'ho deia, però preferia no escoltar les raons per les quals defensava que és racional... Crec que era quan treia l'agenda i mirava els deures que tenia o escoltava el que em deia la Mireia XD
Per sort, encara no em arribat a Plató. Quans ens comenci a explicar la seva visió de l'amor, ja serà un altre tema.
Laura
Del que ara comenceu a parlar jo crec que ja no se'n pot dir amor: és enamorament i no és el mateix. Tot i així l'enamorament també és irracional.
Jo no dic que hi estigui d'acord simplement dic el que va dir a classe (i em servia com a exemple), per sort o per desgràcia tinc memòria, i a part ho va repetir molt. I no m'agrada desconnectar a la classe, faria servir les neurones (tant necessàries) i això està comprovat que en segons quin cas no va bé.
I respecte el desenamorament, crec que sí que podria oblidar-me'n però encara no quan digui prou serà prou (potser no serà tan ràpid però crec que sí que podria) però n'he d'estar segura i encara no sé perquè és així, quan ho sàpiga decidiré.
a veure crec que s'ha de ser realista en això. moltes vegades penso que, encara que te tota la raó, l 'amor explicat per la ciencia es massa fred, molt trist es millor quedar-se amb el batec esborrajat del cor, la sensació de felicitat extrema, d'estar en un altre món... pero també es veritat que no podem evitar ser animals evolucionats (o no tant) i que vol dir això? que moltes vegades el que sentim no es "amor" amb la grandes mateixa de la paraula si no una altra cosa que si l'assembla, perque sino l'amor no correspos que es? es amor amb totes les lletres i definicions possibles potser si que els cientifics tenen una explicació racional per la sensació de l'enamorat pero com poden explicar que el cor se't trenqui si et diu "estimo a una altra", com s'explica la sensació de que res no val la pena,l'angoixa, el dolor i el no poder fer res per evitar-ho? quina es l'explicació de poder sentir com el cor se't trenca en bocinets?
l'amor es indefinible,irracional i totalment incontrolable, si algú hi troba una explicació sius plau que me la digui
247.
[url=http://xlolitka.com/][img]http://xlolitka.com/parse/images/1062.jpg[/img][img]http://xlolitka.com/parse/images/1060.jpg[/img][img]http://xlolitka.com/parse/images/1056.jpg[/img]
[img]http://xlolitka.com/parse/images/1054.jpg[/img][img]http://xlolitka.com/parse/images/1051.jpg[/img][img]http://xlolitka.com/parse/images/1047.jpg[/img]
[img]http://xlolitka.com/parse/images/1043.jpg[/img][img]http://xlolitka.com/parse/images/1041.jpg[/img][img]http://xlolitka.com/parse/images/1037.jpg[/img][/url]
смотреть эротику
Санкт-Петербург cмотреть фильмы бесплатно [url=http://xlolitka.com/zrelie/]зрелые онлайн[/url] Латвия кино новинки
камасутра
бесплатно порно онлайн
вдео порно
бесплатное порно смотреть беслатно
Publica un comentari a l'entrada