A l'ampla vorera davant la porta de la universitat
hi ha una dona vella en una cadira de rodes.
El metge li ha manat de seure allà
a fi que el corrent de nois i noies joves
la banyi dia a dia com si prengués
les aigües.
Iehuda Amikhai
(traduït per Manuel Forcano)
dimarts, 20 d’octubre del 2009
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
13 comentaris:
Aquestes coses em fan entristir, a mi.
Jo, realment, no vull arribar a vella. No sé. Bastant inútil sóc de jove, com per ser vella...
Laura
no tinc ganes ni de les meves reflexions filosòfiques...
Ja hi tornem a ser? Però si el poema també tracta sobre la felicitat de ser jove!
Visca!! Salto d'alegria per ser jove!!
¬¬
Ni nena, ni jove, ni adulta ni vella. Amb aquests ànims és igual tenir més o menys anys.
Cada vegada faig les coses pitjor...
I ja sé que allò del Sergio és broma. Però, igual que tu t'enfades si comparem un tocadiscs amb un mp3/4/50/ipod etc., crec que jo també tinc dret a defensar el que m'agrada i que, de fet, és de les poques coses que em fa somriure.
Laura
Doncs hauries de saltar d'alegria una miqueta, senyoreta (jo ho faig i tinc uns quants anys més...)
I no em ficaré més amb el Sergio, va... (em costarà molt!)
Potser sí que entristeix una mica aquest poema, sobretot per la primera part, però després la imatge de la gent jove corrent, alegre, fa que et sentis bé (o almenys a mi).
Molta gent gran ho hauria de fer això (i de vegades fins i tot la gent no tan gran), aturar-se, veure que la vida pot ser bonica i voler tornar a pujar al tren de la felicitat.
Aquesta és l'actitud!!!
Uouo i tu ets de ciències?? Impostora!! XD
I després sóc jo la cursi?
cada vegada que et fiquis amb mi et repetiré aquesta frase...
Però hi ha un error: has dit "pot ser". Algú amb un estat d'ànim pèssim et pot dir que també pot ser que no sigui bonica.
Laura
Però ho és.
És cert que tot depèn de com es vulgui mirar, però sempre hi ha coses boniques en la vida, encara que siguin petits detalls, que et fan voler viure la vida al màxim extreure'n fins l'última gota perquè hi ha coses que paguen la pena i per les quals s'ha de seguir lluitant.
Quan una està inspirada (cosa que passa a tot estirar un cop l'any), s'ha d'aprofitar. I igual que jo tinc un dia a l'any d'inspiració poètica, d'altres podrien tenir inspiració científica un cop l'any almenys. No us sembla just? ;)
Jo amb el post sobre Einstein ja he cobert la meva inspíració científica per un any, pel cap alt...
I jo escoltant les teves explicacions també en tinc prou. O no és suficient la meva cara de "sembla-que-m'està-insultant-amb-aquestes-paraulotes"?
A més, l'economia és una ciència!
Laura
No és per res (i sense voler ofendre ningú...), però a mi l'economia...
Publica un comentari a l'entrada