dissabte, 13 de febrer de 2010

Cobertes estonoses 8


14 comentaris:

Gemma ha dit...

Genialtotes son tan xules...

David ha dit...

Gràcies per l'enllaç, Gemma. M'alegra que t'agradin aquestes cobertes.

Joan Sol ha dit...

Ostres, quants records!

Amb aquests disc vaig descobrir Bob Dylan a la primera meitat dels anys 70, època molt folk aquí. Recordo que à les parròquies progres es feien "misses de joventut" en què el "Blowin' in the wind", cantada en català, no hi solia faltar. D'aquest disc m'agradava molt "Girl from the North Country", que cantava fent duet amb el Johnny Cash. I la portada també m'agradava moltíssim. Començàvem a anar amb noies i, tot plegat, resultava força suggeridor.

A partir d'aquest disc, Bob Dylan es va convertir en el meu cantant preferit durant molts anys. Recordo també que buscava algun llibre que en parlés, però hi havia molt poca cosa sobre ell en espanyol, o que arribés a Tarragona, que era on jo vivia en aquell temps. Finalment vaig aconseguir una biografia de Jesús Ordovás, publicada el 1972, que encara conservo i que acabo de recuperar de dalt de tot d'una prestatgeria, on també hi he trobat un llibre de cançons seves de l'editorial Visor, que ni recordava que hi fos.

Gràcies per despertar-me aquests bons records d’una època tan intensa personalment i socialment.

A reveure!

Miraculosa Miró ha dit...

Quina imatge més embadalidora!

David ha dit...

Una de les moltes virtuts de les portades dels discs de vinil és que generen tota una sèrie de records inesborrables. M'alegro que, a través d'aquesta coberta, hagis pogut recordar tot el que expliques.
A mi el Dylan que més m'interessa és el dels anys 1965-1966, en plena transició entre cantautor acústic i rocker elèctric. Els àlbums Bringing It All Back Home i Highway 61 resumeixen aquest període perfectament.
Gràcies pel comentari, Joan!

I estic d'acord amb tu, Miraculosa.

My penguin ha dit...

David els discs de vinil... tens qua anar amb 4 motchilles per portar 7 discos... en canvi amb un mp4 portes 1.000 cançons en un aparell de 6 x 6cm encara que aixo si el so perd calitat

Hasbarats ha dit...

Uf, quans records d'aquells temps, quan erem joves i tot estava canviant. Gràcies, David!

David ha dit...

Benvolgut Penguin, tu ja saps que quan em refereixo als discs de vinil en cap moment n'esmento la comoditat. Jo sempre parlo d'estètica. I, és cert, el so perd qualitat en una joguina d'aquestes.

I va canviar alguna cosa, Hasbarat?

Hasbarats ha dit...

Sí, van canviar moltes coses. Encara que sovint ens posem jeremíacs i que ens empenyem amb raó pel desgavell i la burrície, han passat a la història fets i circumstàncies insuportables, encara que també s'ha perdut la il·lusió de la gent i l'encant de moltes coses, com les que sovint ens mostres i un llarguíssim et cetera. La perfecció no existeix. De tota manera, per molta gent d'aquella quinta s'apropa a marxes forçades el gran moment desitjat tota la vida : LA JUBILACIÓ!! (és broma, eh!)

F. Nogués ha dit...

Jo dec ser un bitxo raro perquè el Dylan clàssic mai m'ha dit res. En canvi, el Dylan d'Infidels i de Time Out of Mind m'agrada molt.

Pel que fa a les cobertes, efectivament, amb el format CD vam perdre molt. Molt.

David ha dit...

És qüestió de gustos, ja se sap. Dylan té tants discos bons i tantes cançons meravelloses que és lògic que hi hagi diverses opinions.

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

The freewheelin', el meu primer LP de Bob Dylan...curiosament també vaig triar aquesta portada en un dels meus post sobre portades memorables...
La Suzie i el Bob passejant per Nova York trepitjant neu...recordo molt bé quan el vaig comprar... l'any 1973, amb cartorze anys, encara el punxo, el tinc en CD però sempre el poso en vinil, acarono la portada, acarono la contraportada, llegeixo aquell text en castellà que descriu les cançons una per una, tota la cotraportada és un llarg text. El toco, l'escolto, tot això és vivencial, tot està tocat per l'aura màgica del disc. Quan escolto aquestes coses no sé on comença i on acaba l'obra d'art, en les textures, en els colors, a les cançons, i quines cançons: el blowin, el masters of war, a hard rain's...i el final amb el corrina corrina, tot és màgia com aquell llunyà primer dia davant d'aquest disc, amb un tocadiscos de maleta, pujant i baixant l'agulla, repetint cançons, és d'una bellesa inaudita, rar, sembla que Dylan tingués una llarga carrera voltant per la carretera, el veig en un estudi del Villafge, fa fred, passeja amb la Suzie, la furgona Volkswagen darrera, els carrers nevats, quin plaer! només pensar-hi...quina sort tenim de poder disfrutar d'aquestes meravelles, amb poca llum, amb un cercle infinit de detalls i records. Bona idea, el freewheelin' en aquest magnific blog!

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

ei joan Sol!!!! el duet amb Johnny Cash és la versió del girl from the north country que apareix a Nashville Skyline...ep, quan ens trobem a la plaça, farem un concurset de Dylaniades... un a zero! Espero el teu contraatac...davant la cervesa dels diumenges.

Joan Sol ha dit...

Tens raó, Tatí!!! "Nashville Skyline", amb en Dylan a la portada, amb una guitarra a la mà i tocant-se el barret amb l'altra. També vaig tenir aquest disc i m'encantava! Diria que fins a "Blood on the tracks" els vaig tenir/escoltar gairebé tots. Fixa't si m'agradava en Dylan que, quan feia anglès a l'Institut Nord-americà de Barcelona, el profe ens feia representar un personatge conegut i la resta de la classe ens feia una entrevista, en anglès, és clar. I jo vaig fer de Bob Dylan! Però després no sé què va passar -potser la seva "conversió" al catolicisme hi va tenir alguna cosa a veure-, que me'n vaig desencantar i ja no l'he seguit mai més. Ni tan sols el vaig anar a veure quan va actuar aquí. Mira, èpoques que es passen...

M'apunto al "concurset de Dylaniades" a la plaça, davant d'una Moritz; i tot i que amb un contrincant com tu no tinc res a pelar, serà divertit recordar els vells/bells temps, malgrat que ja fa temps que han canviat.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA