Comprar i, sobretot, llegir Literary Review (probablement la millor revista de novetats editorials que hi ha) és un exercici cada vegada més frustrant. I no és pas perquè la qualitat de les ressenyes que hi trobem hagi decaigut, ben al contrari: segurament no hi ha cap altra publicació en què el nivell de les crítiques sigui molt sovint superior al dels llibres de què tracten. El problema és un altre. Us l'explico. Número d'abril, per exemple: a banda d'un editorial extraordinari sobre el rebuig sarcàstic i injust que molts autors de biografies pateixen per part d'alguns escriptors de ficció, hi trobem recomanats els llibres següents (i només citaré els que m'han cridat més l'atenció): The Arsenic Century, d'Andrew Lycett, sobre l'ús i abús de verins a l'època victoriana; Contested Will: Who Wrote Shakespeare?, de l'expert xecsperià James Shapiro, sobre les diverses teories que hi ha al voltant de l'autoria de les obres del gran bard; una sèrie espaterrant de biografies (de les quals no en citaré els autors per qüestions d'espai, no pas per aliniar-me amb els qui desprecien els pobres biògrafs) que comença amb la darrera de JD Salinger (amb el mèrit que això suposa), i continua amb les de Voltaire, Anne Boleyn i, finalment, Cosima Wagner, i història amb Enter the Beaver (sobre el Mayflower), Tales From the Caucasus (resum de la història sempre conflictiva d'aquesta zona), In the Catacombs (que tracta d'un París que no agradaria als turistes), i Scoop, sobre les fonts del periodisme del segle XX. O sigui, deu llibres que m'agradaria molt llegir (i tenir) i que no llegiré (ni tindré) mai. I això és frustrant. Ara, d'aquí a deu dies em tornaré a gastar cinc euros que és el que costa aquesta frustració mensual. Val la pena.
.jpg)
19 comentaris:
Tot és tan interessant que fa pena no poder donar l'abast.
Ha, ha, ha!! T'entenc perfectament. Jo, a banda de tenir llibres encara precintats als prestatges de casa i que no sé quan els podré llegir, experimento la mateixa sensació no només quan llegeixo la secció de crítiques de discos de determinades revistes, sinó també regirant els meus propis discos. El temps que no tindrem mai.
no viurem mai prou, ni tindrem mai prous calers :( si que n'és de frustrant.
Tinc la sensació que ni vivint diverses vides podria donar l'abast, kweilan. Què hi farem...
És clar, F. Nogués! Em deixava de parlar de tota la música que mai no sentiré.
Sí, Clídice, estem d'acord. Segurament hi ha coses més importants a la vida de les quals plànyer-se, oi? Però, mira, quan t'adones de tot el que hi ha per aprendre no pots evitar de pensar en el temps.
Quan tens una pila de llibres que saps que no donaràs l'abast a llegir a curt termini, val més treure-te'ls de la vista. T'angoixes cada vegada que passes pel davant. Val més "menjar poc i pair bé".
Salut hi hagi!
Fa la sensació que parlem d'alguna obligació, oi? I, en el fons, només es tracta de llegir. És clar que, de vegades, és una necessitat. Totalment d'acord amb "menjar poc i pair bé", si no passa allò de llegir un llibre i ni recordar que ja l'havíem llegit fa temps.
Salutacions!
David jo he calculat que necessitaria viure 178 anys per poder llegir tot el que voldria!! I envara falta afegir-hi tot el que em falta per descobrir, tot el que trobaré pels vostres blogs etc etc
Que bo! Ho has calculat? Un dia ho provaré de calcular jo, també. A veure què surt. Caldrà tenir en compte el variable que esmentes: els llibres que encara no coneixem... Salutacions, Mireia!
Això que comenteu es la prova empírica, per si de cas en calia alguna, de que la vida no te cap mena de sentit.
Home, jo no pretenia anar tan lluny, Brian. De sentit jo encara n'hi veig, de tant en tant. Gràcies pel comentari!
178 anys només llegint, o fent vida normal (dormint, treballant, menjant, sortint, cardant) i dedicant dues, tres o quatre hores diàries a la lectura?
No ho sé. De vegades penso que els límits són bons, que ens esperonen a triar, a prendre decisions, a renunciar a temps o a empassar-nos unes pàgines d'allò que ni tan sols hauríem d'haver fullejat.
La nostra història com a lectors no és només el que hem llegit, sinó també el que no hem llegit, el que potser llegirem i allò que no llegirem mai. El sentit és en el buits que hi ha, en les llacunes que cal omplir per tal de seguir avançant.
Sis mil milions de Funes i Borges seria una festa tirnat a avorridota.
Enhorabona pel blog, company. És un luxe visitar-lo de tant en tant.
Me n'oblidava: l'alemany s'aprèn de seguida.
El saber no ocupa lloc, però si temps!
Benvingut, Crítica Anónima S. L. (el nom imposa una mica, la veritat). Tens raó que els límits són bons, d'ells en provenen les il·lusions i els estímuls.
Tants Funes serien un malson, suposo. Un de sol ja seria un monstre.
Moltes gràcies per l'elogi, ets molt amable.
De seguida? Vols dir? És una de les meves assignatures pendents.
Molt de temps, Gemma. I total per adonar-te que de tot el que hi ha per aprendre no en sabren mai res de res. Però s'ha d'intentar, oi?
Bones, David.
Ja diuen que la cultura ens fa lliures i la ignorància, feliços. Malgrat tot, em quedo amb el camí difícil.
N'hi havia uns que deien que el que ens feia lliures era el treball, oi? Quina barbaritat!
El camí difícil és sempre el més gratificant. Gràcies per la visita, Jesús!
"Lo temps és breu". I això sense comptar els llibres que no podrem rellegir!! També val la pena tenir en compte els llibres que no ens dóna la gana de llegir. David, els títols que cites són realment d'allò més llaminer.
Per cert, aquells que es van treure de la mànga allò de "el treball ens fa lliures" ho van fer per fotre's de la gent que entrava als camps i per pervertir la màxima "la veritat us farà lliures". Ves per on, van canviar Veritat per Mort, Emeth per Meth.
He rigut molt amb la resposta de Brian ("la vida no te cap mena de sentit").
Hasbarat, m'has fet recordar un establiment (em nego a anomenar-ho llibreria) que existeix a Barcelona i que al rètol de l'entrada hi té justament la frase que cites, "La veritat us farà lliures". Ells s'autoanomenen revisionistes, a mi se m'acudeixen molts altres qualificatius.
Salutacions!
Doncs la frase és de l'evangeli de Joan, si no m'erro, no dels cabrits d'aquest establiment que dius.
Publica un comentari a l'entrada