«Tan sols mitjançant l’art podem sortir de nosaltres mateixos, saber el que un altre veu d’aquell univers que no és el mateix que el nostre, els paisatges del qual ens serien tan desconeguts com els que hi pugui haver a la lluna», va escriure Marcel Proust. L’art com a mètode de coneixement, doncs, que es constitueix a partir de la subjectivitat, la digressió, la ironia i la polifonia. L’art resumit per Rimbaud en el seu famós «Je est un autre» que ataca frontalment la concepció cartesiana del món. L’art que s’enfronta a la religió i la filosofia, primer, i a la ciència i la tecnologia, després. L’art que no és objectiu ni pretén ser-ho i és per això que es dirigeix a tothom. L'art que transforma allò local en universal.
Sobre tot això i més tracten quatre breus assajos que recomanem: La littérature, pour quoi faire? (2007), d’Antoine Compagnon; Teló. Assaig en set parts (2005) i L’art du roman (1986) de Milan Kundera, i Sei proposte per il prossimo millenio (1988) d’Italo Calvino. En aquestes obres, tots tres intel·lectuals exposen que des de Cervantes fins fa ben poc la literatura havia estat capaç d’examinar l’existència (no pas la realitat) mitjançant la seva capacitat per inventar (que és el mateix que descobrir).
Ens preguntem si els mitjans de comunicació, amb el seu soroll incansable, no han ajudat a disminuir el respecte que les paraules, convertides en infinits bocins de miralls que reflecteixen l’existència, havien guanyat gràcies a aportacions cabdals per provar d’entendre’ns com les de Cervantes, Shakespeare, Flaubert, Proust, Balzac, Joyce, Kafka, Borges, Dickens, Musil, Tolstoi i tants altres. I ens preguntem, també, què en diria Karl Kraus, de tot plegat.
Sobre tot això i més tracten quatre breus assajos que recomanem: La littérature, pour quoi faire? (2007), d’Antoine Compagnon; Teló. Assaig en set parts (2005) i L’art du roman (1986) de Milan Kundera, i Sei proposte per il prossimo millenio (1988) d’Italo Calvino. En aquestes obres, tots tres intel·lectuals exposen que des de Cervantes fins fa ben poc la literatura havia estat capaç d’examinar l’existència (no pas la realitat) mitjançant la seva capacitat per inventar (que és el mateix que descobrir).
Ens preguntem si els mitjans de comunicació, amb el seu soroll incansable, no han ajudat a disminuir el respecte que les paraules, convertides en infinits bocins de miralls que reflecteixen l’existència, havien guanyat gràcies a aportacions cabdals per provar d’entendre’ns com les de Cervantes, Shakespeare, Flaubert, Proust, Balzac, Joyce, Kafka, Borges, Dickens, Musil, Tolstoi i tants altres. I ens preguntem, també, què en diria Karl Kraus, de tot plegat.
.jpg)
12 comentaris:
Estimat David,
Els maleïts sorolls no ens han apartat de la música ni hem perdut l'essència del seu valor. Doncs així amb les paraules. Que tindran que veure els sorolls amb aqueste altres composicions -d'alguna manera també musicals- que confegeixen un discurs universal? Tots els materials poden ser art depenent de les mans que els treballin.
T'he deixat un comentari al post anterior.
Enhorabona per un post tan ben escrit com sempre. Una nova invitació a pensar una mica.
Gràcies per les recomanacions.
Amb afecte!
Bona nit! poc puc afegir al que dius i més si tenim en compte les referències convocades. Què diria Kark Kraus? Ja ens ho podem imaginar. Ha plogut prou des que es referia als seus temps com els darrers dies de tota una humanitat. Poca broma, doncs. Ja ho dius tú mateix, David, en parlar dels mitjans de (in)comunicació i el seu soroll incansable. La substància de l'art ha de conviure amb els signes d'un temps trastocat per l'efimer, el guany econòmic i el soroll. Almenys, uns quans, maldem per anar escampant els bocins. Afegim-hi la cursa tecnològica i la successió galopant de formats i programaris. Què hi farem! No vull caure en derrotismes exagerats però permeteu-me que digui que no anem bé i que seguim visquen en "uns mals temps per a la lírica" (versió Golpes Bajos o, directament, de l'original brechtià).
Potser hauriem de parlar de mitjans de comunicació específicament visuals (atenció al terme comunicació, que hauriem de revisar). És aquesta cultura de la imatge la que està acabant amb la cultura de la paraula. No sé a on ni com vàrem començar a fer el canvi (potser quan a aquell se li va acudir allò d'una imatge val més que mil paraules?). Tampoc em fan el pes les teories conpiratives. Dit d'una altre manera, abans ens conformava (diria que és el verb exacte) la paraula com avui ens conforma la imatge.
I si posem en una balança allò que ens ha de conformar, la paraula o la imatge...Trieu. Per això, quan Stefan Zweig explica en El misteri de la creació artística com, vivint a sudamèrica, hi havia gent que feia kilometrades per sentir-lo parlar en les seves conferències, se'm posa la pell de gallina.
No crec que la literatura s’enfronti contra cap forma de coneixement, pobreta ella. Més aviat són les altres les que, massa ambicioses, aspiren a una totalitat abassegadora i s’enfronten a la literatura.
Ja ho va dir Kafka: insectes i literatura.
Què et sembla Guerra i guerra?
Salut?
Podríem fer una comparativa amb una pel.lícula d'art i assaig (forma artística entrellaçada al contingut) i una altra d'efectes especials. Pura tècnica sense ànima és el que veiem sovint.
També passa en la poesia.
Hi ha poetes que només tenen en compte el so de la paraula, no el seu significat. Pot ser un joc, però coneixement... no.
Col·lectivament crec que sí que el soroll ens ha fet molt de mal. Ha banalitzat l'intent de trascendència que, entre moltes altres coses, caracteritzava la literatura i l'art en general. Individualment se'n pot continuar gaudint, és clar. Una abraçada Glòria i gràcies pels teus comentaris sempre tan lúcids.
Coincideixo plenament amb tu, Àngel. La indefinició inherent a la paraula se superava gràcies a l'intent d'utilitzar-la amb la màxima rigorositat i honestitat possible. L'imperi de la burocràcia i dels mitjans de comunicació han reduït la paraula a ganxo comercial i a escut protector de tota mena d'abusos.
Em referia als mitjans escrits i visuals, Lior, però tens raó en centrar-te en els d'àmbit visual que són els més perillosos, per la seva immediatesa. En aquest sentit, després de Divertim-nos fins a morir, d'en Neil Postman, ben poca cosa nova es pot dir.
Accepto la correcció, Missatger. En general l'art no s'enfronta a res, tanmateix implícitament o no, trobo que sovint es configura com una nosa pels totalitarismes, la qual cosa en demostra la seva força.
Encara no he acabat Guerra i guerra (la prosa de Krasznahorkai s'ha de pair lentament) però de moment m'ha captat tal i com ho va fer un llibre seu que em va semblar insuperable (Melanconia de la resistència). Salut!
Exacte, Teresa, la comparació que fas és pertinent del tot. I no cal oblidar que aquests efectes especials que anomenes no tenen com a única funció distreure'ns sinó fer-nos consumir. I totalment d'acord amb el que dius sobre la poesia.
Pense que el "cuquet" de l'art no ens abandonarà mai per molts sorolls que hi haja al nostre voltant. Potser sense aquest "soroll" moltes persones, que ara es mouen en la intranscendència més absoluta, s'acostarien més a la paraula però, de tota manera, no crec que en altres moments tothom llegira Cervantes, Shakespeare, Proust, Joyce, etc, etc... Pense (i espere) que l'art (no només el de la paraula) estarà vigent sempre. La poesia, tan minoritària com vulgues, també.
... Potser la resposta va més enllà d'imatges o de llenguatge, potser la resposta està en aquesta societat, en aquest món, que sembla deixar-se arrossegar per formes buides de significat...
... Estàs llegint Guerra y guerra?! La vaig llegir l'any passat i, si no recordo malament, no deixa de tenir una certa relació amb el que dius, però bé, m'espero per parlar-ne...
Quan em refereixo al soroll que embruta el significat de les paraules no vull dir que abans tothom llegís els clàssics que anomeno, simplement vull dir que no era tan difícil que algú se sentís atret pel que les seves obres transmeten. Ara, és cert, Novesflors que la poesia existirà mentre hi hagi éssers humans a la terra (i potser després i tot).
Fomes buides que donen molts beneficis econòmics a alguns, és clar. I, sí, estic llegint Guerra y guerra (i uns quants llibres més alhora), ja te'n diré alguna cosa! Salutacions, Ariadna!
"Tenim l'art per tal que no ens mati la veritat".
El soroll és art?
Aquest post és extraordinari. Ets un luxe!
Gràcies, Hasbarat. Sense voler que sembli que ho dic per quedar bé, el vostre blog sí que és un luxe.
Publica un comentari a l'entrada