Número 93 de la revista francesa Action (juny de 1946): «La seva obra és negra, moralment nociva, políticament reaccionària, i s’alimenta exclusivament de les mamelles estèrils d’un intimisme petit burgès i de l’absència total de crítica social. És decadent i cosmopolita.» A la coberta de la publicació, una pregunta: «Faut-il brûler Kafka?». La revista, és fàcil d’endevinar, era marxista. Compartia la màxima estalinista segons la qual Kafka és un portaveu del feixisme (ni tots els sics del món farien justícia a una interpretació tan lúcida de l’obra de l’escriptor praguenc). Com que Kafka no fa crítica social, una colla de senyors es pregunten si cal cremar-lo.
Val a dir que Action no pretenia ser una revista d'humor. Tampoc no foren els primers a qui la idea de cremar els escrits de Kafka passà pel cap. Ell mateix ja se’ls havia avançat abans de morir (sort d’en Max Brod que no li va fer cap mena de cas). Més tard, els nazis, que tampoc no van acabar de valorar mai del tot la prosa cristal·lina del creador de Gregor Samsa, van decidir de demostrar-ho afegint tots els volums que en van trobar a les piles i piles de llibres que van fer desaparèixer.
La millor resposta a la pregunta en qüestió és de Roger Callois (1913-1978), crític literari proper al surrealisme: «il est à craindre que de méchants esprits ne s’avisent un jour de prétendre (à tort, mais le mal sera fait) que Kafka, dans les juges mystérieux du Procès, dans les fonctionnaires invisibles du Château, aux décisions inattendues, irrévocables, incompréhensibles, mais indiscutables et, pour tout dire, transcendantes, n’a pas décrit autre chose que le parti communiste.» Impecable, Roger. Contra l’estupidesa, ironia.
Val a dir que Action no pretenia ser una revista d'humor. Tampoc no foren els primers a qui la idea de cremar els escrits de Kafka passà pel cap. Ell mateix ja se’ls havia avançat abans de morir (sort d’en Max Brod que no li va fer cap mena de cas). Més tard, els nazis, que tampoc no van acabar de valorar mai del tot la prosa cristal·lina del creador de Gregor Samsa, van decidir de demostrar-ho afegint tots els volums que en van trobar a les piles i piles de llibres que van fer desaparèixer.
La millor resposta a la pregunta en qüestió és de Roger Callois (1913-1978), crític literari proper al surrealisme: «il est à craindre que de méchants esprits ne s’avisent un jour de prétendre (à tort, mais le mal sera fait) que Kafka, dans les juges mystérieux du Procès, dans les fonctionnaires invisibles du Château, aux décisions inattendues, irrévocables, incompréhensibles, mais indiscutables et, pour tout dire, transcendantes, n’a pas décrit autre chose que le parti communiste.» Impecable, Roger. Contra l’estupidesa, ironia.
.jpg)
23 comentaris:
Conec aquest dibuix: és de Kafka!
Es dibuixava així, prim com un llapis.
Kafka va gosar posar per escrit el monstre que a vegades portem a dins.
Històric i premonitori a la vegada...
Va quedant molt lluny tot això del partit comunista, les anàlisis marxistes de la realitat.
En això a França eren uns artistes. Espectaculars les intervencions a la televisió del primer secretari del Partit Comunista de França, Georges Marchais (per cert, quin gran actor hauria pogut ser, no com aquell tòtil del Reagan).
Encara recordo un dia al programa de màxima audiència quan va anunciar que el PCF havia abandonat el concepte de dictadura del proletariat. Als anys 70.
La falta d'ironia és un dels trets que delaten més ràpidament un totalitari (del signe que sigui, naturalment). Això pot fer pensar que, en principi, un totalitari és un estúpid. Resulta, però, que un tret distintiu d'un totalitari és la perversió. I la perversió, que demana un certa dosi d'intel·ligència, no és pròpia, per tant, d'estúpids. Contra l'estupidesa, ironia? D'acord. Però el primer problema amb el totalitarisme, no és l'estupidesa, que deu ser, això si, el segon.
_____________________
D'això, i la PJ Harvey, que t'agrada? Perquè de tranquileta no ho és...
El comunisme potser ha estat comprensible en segons quins moments d'alguns països i, mentre hi hagi opressors i oprimits les idees que proposa el comunisme i que, tan bé, s'expressen en el teatre de Brecht, tindran cert sentit.
Penso que el que Kafka descriu en el procés pot ser aplicable al partit comunista i també a qualsevol altra grup sectari i obscur. No crec que cap escriptor pugui escapar-se, encara que vulgui, de parlar de societat i de política per més que s'entesti a escriure la biografia del dit gros del seu peu dret. Si el que els que preguntaven si se l'havia de "brûler" haguèssin sabut llegir, només amb la Carta al pare tenen una anàlisi politíco-social d'una època.
David, disculpa que m'hagi allargat tant però tant els teus escrits com els de Kafka em conviden a pensar i a expressar-me.
Ambdós sou molt bons.
David... hi he afegit una frase al final per això te'l torno a enviar!
Mentre llegia el teu post, pensava precisament en el que acabes dient més endavant: Kafka mateix volia que no quedés rastre de llur obra.
El dilema de la vida sense Kafka, ja fou plantejat per determinada crítica. Pel que fa a la possible interpretació antitotalitària de la seva obra, cal recordar un fet biogràfic, i que té a veure amb el sentiment d'opressió familiar que va viure el Kafka infant -i que en tot cas vol ser complementària a d'altres interpretacions de caire no tan íntim...
Sí, Teresa, efectivament, aquest és un dels famosos dibuixos de Kafka. Les premonicions que, segons alguns crítics, hi ha en els seus escrits l'han conformat, per a alguns, com a una mena de profeta dels horrors del s.XX.
Tens tota la raó, Salvador. A França el dogmatisme comunista va dur a molts intel·lectuals a donar suport a causes indefensables. Penso en Sartre i en molts altres. Tot això recorda en Chomsky i el seu delirant suport als khmers rojos cambodjans.
Entenc què vols dir, Lior, i segurament tens raó. Amb ironia no n'hi ha prou per combatre els totalitarismes. Ara, no sé si un pervers és intel·ligent. Molts kapos n'eren, de perversos, i no estic segur que fossin intel·ligents.
Sobre Miss PJ Harvey, he de confessar que no forma part del meu cànon. Però estem d'acord que no és gaire tranquil·leta. Salutacions, Lior!
No té de discular res, Glòria: m'alegra molt que t'allarguis!T'he de dir que subscric el teu comentari excepte quan dius que "El comunisme potser ha estat comprensible en segons quins moments d'alguns països...". Em fa la sensació que els qui l'han hagut de patir no hi estarien gaire d'acord. Potser és que he llegit massa les ferides que el comunisme va inflingir en escriptors com Kertész, Manea, Klima o Hrabal, però em sembla que no hi ha res que justifiqués aquest sistema.
Per altra banda, això d'acusar els escriptors de no reflectir els problemes reals de la gent no s'ho van inventar els totalitarismes. El mateix Plató ja pretenia expulsar els poetes del seu estat ideal perquè no s'adequaven a allò que ell considerava primordial.
Una abraçada, Glòria.
Kafka ha estat objecte de tantes interpretacions que se l'ha arribat a acusar de tota manena de mals. Es fa difícil llegir-lo sense recordar la gran quantitat de comentaris que ha suscitat la seva obra, però s'ha d'intentar. Jo no sé si la figura del seu pare el va marcar tant com per poder arribar a designar la seva obra com a antitotalitària. A mi em sembla que, per exemple, "A la colònia penitenciària" és on Kafka sembla que parla més evidentment de la maquinària destructiva del totalitarisme, però després de llegir Ivan Klima que interpreta aquest relat com una mostra més del rebuig de Kafka al matrimoni, ja no sé què pensar... Aquesta és la gràcia de Kafka, suposo. Bé, no m'allargo més, que jo és sentir "Kafka" i no parar... Salut, Jordi!
David, parlo de perversió (no de la sexual,és clar), no de la maldat, diguem-ne, primària, de baixos instints, que és la que pot gastar una part, més gran o més petita, del ramat que sol fer la cort, o la submisió voluntària al poder, en aquest cas, totalitari (no parlo dels submisos si-vols-per-força). I, entre ells, els kapos que comentes, que segur que n'hi havia de perversos. Tant segur com que eren intel·ligents. Jo parlo de la maldat sofisticada. Dels que, per exemple, feien cremar llibres sabent perfectament el perquè, no dels que els cremaven com qui si fos la festa major. No vas fer la mili, oi? No era un mal lloc per conèixer l'ànima humana...inclosa la pròpia. Et ben asseguro que no són el mateix les brometes dels carallots, per animals que puguin ser, que la dels perversos. La intel·ligència no va, malauradament, del braçet de la bondat. Així, doncs, la ironia queda com, a part d'un signe d'intel·ligència, una arma defensiva -absolutament!-, però no d'atac. I als totalitaris, petits o grans, se'ls ha d'atacar. Si es que pots i te'n vols desempallegar, és clar.
No vaig fer la mili, efectivament (gràcies a Déu!) i tens raó que amb la ironia no n'hi ha prou per a enfrontar-se a la perversió. L'exemple de Roger Callois m'agrada perquè ataca i alhora ridiculitza el dogmatisme estúpid d'Action però és veritat que contra el totalitarisme la ironia hi té poc a fer.
David,
Sí, és cert que el comunisme ha fet patir molt a molts però quan en parlo -és a dir, quasi mai- no puc evitar el record del llibre de Nabokov "Habla Memoria". En aquell text, gens exent de maldat, se sent bulli el sofriment dels que no són ningú oprimits com estan per un règim feudal. Ara bé, el règim que va venir después, el comunisme, no els va solucionar la vida...
Seguim en contacte, David!
La brutalitat del tsarisme explica, en part, l'èxit que el comunisme va tenir entre gran part de la població russa. Molts el van considerar un alliberament. La llàstima és que no van tardar gaire a entendre que tornaven a estar empresonats en en sistema que els havia promès la llibertat.
Gràcies pels teus comentaris, Glòria.
Mussolini a Jerusalem - Jaume Clotet Passeu de la il·lustració...
Popper (si ens hem de creure la seva "autobiografia intel·lectual"), o Orwell, van ser dels que ho van veure clar des de el primer moment. Però potser seria injust, des de la nostra perspectiva privilegiada, blasmar a tots els comunistes -molts de bona fe- que no varen veure a temps el monstre que estaven alimentant.
Bon article, Lior. No aporta res de nou, però segurament hi ha qui desconeixia aquestes connexions que, vés a saber per què, no són gaire comentades. En Clotet no parla de la gran quantitat de nazis que van instal·lar-se en molts països àrabs després de la guerra i que també és un tema digne d'estudi.
Segur que n'hi va haver molts de bona fe (la majoria dels quals Stalin es va encarregar d'eliminar). Ara, ja sé que no és ben bé el mateix, però també es podria parlar de feixistes de bona fe? No ho sé.
Una salutació, Brian.
Si, David. Torno a entrar. Hi ha hagut feixistes de bona fe. Aquests temps -no cal oblidar-ho- han aconseguit que la paraula "feixista" fos un insult però la doctrina -ja se sap- va sorgir amb bones intencions com tantes altres doctrines que els humans esguerrem.
Recordo un feixista concret, l'escriptor Curzio Malaparte que va deixar el partit quan va veure de què anava el dau. I com ell tants d'altres en aquella Itàlia que, curiós, véia el feixisme com una immensa proposta progressista.
Salutacions!
No m'estranya que els comunistes li tinguin mania a kafka, només cal llegir "El Castell" i aquest llibre no els hi deu agradar gaire. Ja heu mencionat a Orwell, un altre escriptor gens grat pels comunistes, com ho era el Poum que Stalin va encarregar a la seva temible NKVD d'eliminar
Suposo que tens raó, Glòria. La bona fe dels inicis pot justificar un entusiasme primerenc, ara un cop aquests règims van començar a demostrar el que eren realment, no trobo cap justificació per a sentir-s'hi identificat. En el cas del feixisme italià és cert que molts futuristes s'hi van adherir amb molt entusiasme.
El Castell i El procés i A la colònia penitenciària i... Kafka no lliga amb cap totalitarisme, Aris, ben cert. Orwell és un bon exemple i sobre el POUM no en sé gaire coses, però si Stalin els va eliminar, ben segur que eren millors que ell.
celebro l'aportació de l'Aris i la seva referència a Orwell i el POUM. Una bona mostra de la diferència clamorososa entre el comunisme idealista i dissident dels dos casos i, d'una altra banda, el comunisme de la nomenklatura estaliniana de dimensions espantoses que no cal repassar. El cas Kafka, aporta un discurs literari de clara denúncia als totalitarismes que -sortosament- no necessita ser explicit ni dictrinari. Els contextos i l'atmosfera que viu Kafka prenen forma en els seus textos sense ser pamflets o declaracions.
En la línia de les relacions entre Kafka i una certa insubmissió davant de l'estat de coses del seu temps, passo enllaç sobre les investigacions de Michael Löwy:
http://www.editorialtaurus.com/mx/libro/franz-kafka-sonador-insumiso/
Löwy, per cert, era el cognom de la mare de Franz. Bé, "afinitats electives" i més material per un fantàstic debat.
Quina ressenya més esgarrifosa i quantes coses explica sobre el totalitarisme, el dogmatisme i la incapacitat de percebre la poesia i el desassossec de Kafka. Algú capaç d'escriure això de "les mamelles estèrils d’un intimisme petit burgès" no podia estar equilibrat mentalment i emocionalment. Qualsevol Replicant de Blade Runner al seu costat és Rilke.
Potser ho va escriure Althusser en la seva joventut per demostrar que era molt inte·lectual i molt dur. Potser per això Alhusser va acabar assassinant la seva dona i desbarrant sobre incestos en un manicomi. L'implacable teòric del marxisme que va tenir l'honor de ser tan admirat per Pol Pot. Ai, els intel·lectuals marxistes de la France! Que Kafka no feia crítica social!? Kafka ens va deixar olorar la podridura moral dels qui van omplir d'innocents els trens cap a Auschwitz i cap al Gulag abans que comencessin a fer camí. Probablement ell hauria corregut aquesta dissort, com tants familiars i tants amics que el van sobreviure.
Beneït Max Brod!
Althuser va ser la quintaessència del marxisme de manual (mal anomenat estructuralista) que justificava l'estalinisme des de la jacobina França d'aquells temps. La traducció Althuseriana a l'estat espanyol podria ser tota la patolèia estaliniana que va esborrar el llegat dissident de poumistes, llibertaris i gent independent que va nodrir el pensament i l'acció socialment radical dels anys 30 i 40. Els seguidors de l'Althuser van fer el mateix denostants les heterodòxies de Daniel Bensaïd, Naville i tants comunistes herètics (totalment divergents amb el curs oficial del món sovietic) que per l'esquerra maldaven per una sintesi dificil entre els ideals del socialisme i de la llibertat, de l'antifeixisme i de l'antiestalinisme. Entre aquella disidèndia brillaven noms com Blanchot o Bensaïd , gent que enllaçava W.Benjamin, els corrents del judaïsme centreeuropeu, el surrealisme, les avantguardes i una ferma i sòlida independència respecte els totalitarismes. Gent que, a més, admiraven i estudiaven les obres de Kafka completant un cercle virtuós de cultura, emancipació social i llibertat.
Blanchot, Bensaïd, Löwy, Benjamin...tots ells filokafkians i estudiosos del seu llegat.
Moltes gràcies per la referència del llibre d'en Löwy, Àngel. És cert que, durant un cert temps, Kafka es va acostar a ambients anarquistes que, sense anar gaire més lluny, també van seduir el gran Hasek. El debat s'enriqueix per aportacions com les teves. Gràcies!
Tens tota la raó, Hasbarat: el text parla més sobre el qui l'escriu que sobre res més. No és d'Althusser (però ho podria ser), és d'un tal Daniel Biégel del qual no he trobat absolutament cap referència enlloc més. La menció a Auschwitz és més que pertinent: quan Action formula aquesta pregunta, tot just fa un anys de l'alliberament d'Auschwitz, camp on, l'any 1943, van assassinar Ottla (la germana petita i preferida de Kafka). Les altres dues germanes (Elli i Valli) van ser assassinades a Chelmno.
I, efectivament, beneït Brod! (malgrat l'estúpid rebuig que la seva figura genera entre alguns estudiosos recents de l'obra de Kafka).
Fas bé de diferenciar la branca dictatorial i absolutament despreciable dels estalinistes de la branca que representen pensadors tan interessants com Benjamin o Blanchot (dels altres noms que cites, em sap greu, però no n'he llegit res). De ben segur que les línies de pensament encetades per ments tan lúcides com, per exemple, la d'en Benjamin són capaces, encara, d'il·luminar la trista realitat que, setanta anys després de la seva mort, continua envoltant-nos. Salutacions, companys de l'Stereo 2.
... El teu escrit i els comentaris generats, m'han fet pensar en Txevengur, de Platónov...
Publica un comentari a l'entrada