dilluns, 7 de maig de 2012

Renaixements

Que algú que va viure entre 1400 i 1600 no s’hauria considerat mai renaixentista és una evidència. Però cal recordar-ho, per si de cas. I és que la immensa majoria dels períodes en què dividim la història han estat batejats molt a posteriori. Per exemple, ja que parlem del Renaixement, va ser l’historiador francès Jules Michelet (1798-1874) qui, l’any 1855, va emprar aquest terme per primer cop. I ho va fer perquè va analitzar les circumstàncies del seu temps i va voler veure en el passat un ideal que podia projectar en el present. No cal dir que per Michelet el Renaixement fou un invent francès, és clar. El trist costum de fer passar la nostra visió del món per davant de l’objecte d’estudi és tan antic com desaconsellable.
Bé, i ara a què ve parlar de tot això? Dues lectures: Adéu a la universitat de Jordi Llovet i The Renaissance Bazaar. From the Silk Road to Michelangelo de Jerry Brotton (traduït a l’espanyol). Molt recomanables, és clar. La primera és una apologia apassionada i apassionant sobre la vigència (avui més que mai) del projecte humanístic i la segona trenca alguns tòpics sobre l’exclusivitat europea d’això que ens hem posat d’acord en anomenar Renaixement.

6 comentaris:

Allau ha dit...

El d'en Llovet corre per casa, però no sé si tinc ganes de tornar-me a topar amb les seves jeremiades de tieta fadrina. Espero que entre l'ex-professor de la UB i els apologetes de Steve Jobs hi hagi un terme mig.

David ha dit...

M'ha fet molta gràcia això de "jeremiades de tieta fadrina", Allau.
Que les humanitats a la universitat cada cop ho tindran més difícil per subsistir és un fet, i més després del Pla Bolonya. El llibre m'ha semblat distret, una mica com les seves classes que, ben sovint, hauria preferit que haguessin anat una mica més enllà. Suposo que el vaig enxampar en una època en què ja estava de tornada de tot, no ho sé. Tot i així, el prefereixo a tots els apologetes de Steve Jobs junts.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Cada dia pot ser un renaixement de manera particular, és evident, això és feina de cadascú. El "renaixement" col.lectiu ja és una altra cosa...

David ha dit...

Sí, Teresa, els projectes col·lectius sembla que després dels exemples nefastos del segle passat, potser més val posar-los en quarentena. Salutacions.

Evocacions ha dit...

He enllestit el llibre d'en Llovet fa uns dies. M'ha agradat molt. La seva experiència amb els tancats de la UB (i el paper de l'amic seu Dídac Ramírez, rector). La seva vida al Departament(en temps d'instrumentalitat marxista inacionalista). El vaig sentir al Col.loqui Walter Benjamin i paga la pena. El llibre és llegeix ben ràpidament. Una mica "pijo", això sí.

David ha dit...

Sí, Albert, és un llibre amè. Ara n'ha sortit un altre d'ell (suposo que per aprofitar l'èxit que ha tingut aquest) amb un recull dels articles que escriu a El País.
Salut!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA