dimarts, 1 de gener de 2013

L’estil de Thomas Bernhard (i el contingut, és clar)

Repetir paraules molt sovint quan s’escriu no està gaire ben vist pels manuals d’estil: cal cercar sinònims, ens diuen. Un fragment com el que reproduirem a continuació seria del tot irregular, doncs:

 «[...]els governs estan sempre i en tot cas i en tot país i forma d’Estat interessats en què la seva societat no sigui il·lustrada, perquè si il·lustressin la seva societat serien anihilats en poc temps per aquesta societat il·lustrada per ells, durant segles no s’ha il·lustrat la societat, i  vindran molts segles en què la societat no serà il·lustrada, perquè la il·lustració de la societat significaria l’anihilació dels governs, i així trobem progenitors no il·lustrats de nens no il·lustrats en tota la seva vida, que continuaran sent sempre éssers no il·lustrats i condemnats, durant tota la seva vida, a una ignorància completa.»

 Aquest és l’estil de Thomas Bernhard (1931-1989). A Die Ursache. Eine Andeutung (L’origen. Una indicació) l’escriptor austríac (fórmula que usem per no repetir Thomas Bernhard), descriu la seva primera joventut (fins als quinze anys). Ho fa mitjançant un estil (el seu) extremadament repetitiu, però efectiu (els manuals diuen que la cacofonia també s’ha d’evitar; així com l’excès de precisicions entre parèntesis o guions). En poc més de cent pàgines —sense cap punt i a part— llegim que Salzburg és l’infern a la terra (sí, sí), que Àustria és nazi i catòlica i que l’escola secundària serveix únicament per «corrompre la naturalesa humana». Bernhard ens avisa: ell tan sols anota com se sentia aleshores, no com pensa avui.
Darrere de la fredor terrible del narrador s’amaga el crit de qui malgrat el terror (continuem instal·lats en el regne de la cacofonia) que transmet, troba esperança i consol en els consells que el seu avi (seguidor de Kropotkin i gran lector de Montaigne) li donava mentre feien llarguíssims passejos, l’única escola útil de la seva vida, diu.
 
 
Un cop ens endinsem en l’«estil meàndric» de Bernhard (pispo la definició al prologuista i traductor de l’edició en castellà, Miguel Sáenz), trobem una musicalitat i un estil plenament justificat que trenca les normes dels manuals d’estil (aviat m’hi acostumaria a això de repetir paraules, trobo). «L’origen» (1975; primer volum d’un total de cinc que conformen l’autobiografia de Bernhard)) m’ha semblat, malgrat l’horror que transmet, un llibre (ja em perdonareu que faci servir un adjectiu tan desgastat) tendre.
 

6 comentaris:

Enric H. March ha dit...

A vegades cal repetir algunes coses "ad nauseam" perquè a banda de la manca d'il·lustració també és preocupant la desaparició d'aquella veu familiar que t'ensenya que no hi ha res a prop teu que en el passat no hagi estat a prop d'un passat encara més llunyà que no per llunyà sempre hauria d'estar a prop nostre perquè estem fet d'aquella veu i el que il·lustra.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Vaig llegir aquest llibre, que em va semblar cru alhora que poètic, ja que la poesia no està deslligada de la vida. És un llibre recomanable per entendre, entre altres coses, què va passar al cor d'Europa abans de la segona guerra mundial.

GLÒRIA ha dit...

Aquests cinc llibres em varen encantar i varen constatar, per si em feia falta, que Bernhard era un mestre de l'estil i de l'innovació. Abans havia llegit El malogrado una altra llista de reiteracions espléndides. Potser sabries escriure com ho fa ell però jo el trobo molt difícil. Sé que es basa en peces musicals reiteratives que ell sabia llegir i passava a paraules. El traductor va escriure una interessant biografia de l'austríac.
Mentre el llegia la seva veu, sobretot en els volums autobiogràfics, la seva veu m'arribava com la d'un nen molt enfadat que s'anava carregant a base de repeticions dites en formes i tons distints.
Feliç anys, David i una abraçada!

El missatger ha dit...

Bon dia, David. L’estil de Bernhard és tan dur com els conflictes que presenta, un intent de mostrar l’horror d’una societat, l’austríaca, que ha intentat tapar la seva complicitat amb l’Horror, i que alhora funciona com a símptoma d’Occident. Tot aquell mal ha sedimentat en una societat intrínsecament malvada. Però el que més m’atrau de Bernhard és que, malgrat l’estat catatònic que viuen els seus personatges, personatges entre dimensions existencials, dels quals no s’arriba a saber si ja s’han matat, si són fantasmes remugant les males memòries de quan eren vius, que dubten entre assassinar als mal parits dels seus compatriotes o directament suïcidar-se, malgrat això, diem, estan absolutament vius. Són vius en un país de morts, l'Austria dels col·laboradors, dicotomia que acaba fascinant. I un altre factor del paradoxal encant Bernhard és aquesta incorrecció estilística que apuntes: escriu exactament el contrari del que aconsellen les acadèmies per a escriure: des de no mostrar res sinó explicar-ho (que és un dels grans plaers narratius, però renegat des de l’escola nord-americana, tant influïda per l’audiovisual), repetir estructures, la búsqueda de la lletjor... Encara no he llegit Orígens, però Correcció i Mestres antics és del millor que he llegit.

digue'm ariadna ha dit...

... Una gran veu, fosca i alhora brillant i plena de llum... per cert, una curiositat, com està la traducció? Quan vaig llegir Relatos Autobiográficos, tot just sortien L'origen i El Soterrani i em vaig quedar amb la pregunta... Molt bon any, David...

David ha dit...

Les repeticions de Bernhard recorden sovint una mena de lletanies laiques. El teu comentari, Enric, és bernhardià per l’estil (i pel contingut, és clar). Salutacions!

És molt cru, Teresa. Però Bernhard, malgrat tot, no tanca la porta del tot. Quan menys t’ho penses, enmig de la densitat seva prosa hi apareix alguna escletxa.

Jo encara no els he llegits tots cinc, Glòria, però ho faré. En una entrevista Bernhard explica que si la llengua és com la música, els seus llibres només es poden tocar en alemany. Ha de ser complicat de traduir, segur. Té fama d’haver estat un dels escriptors més malcarats del segle XX. Buscaré la biografia que esmentes, gràcies! Una abraçada i bon any!

Bona nit, Missatger. Ho expliques perfectament, no sóc capaç d’afegir-hi res més. Tinc Mestres antics just aquí al costat. Aviam quan puc començar-lo. Trobo que Bernhard s’ha de llegir tot d’una tirada, tal i com ell escriu. Pel que fa a la manera com descriu Àustria, certament podríem trobar moltes semblances amb altres països, no pas necessàriament del seu voltant.

Molt bon any, Ariadna. La traducció catalana m’ha semblat del mateix nivell que l’espanyola: totes dues són excel•lents, trobo. No sé alemany, però crec que capturen l’esperit (perdó pel tòpic) de l’original.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA