dissabte, 12 de gener de 2013

Rock progressiu

Hi va haver una època en què la complexitat dels meus gustos literaris i musicals coincidia. Primer va ser aprendre’m de memòria l’àlbum de cromos d’Orzowei i escoltar Els tres tambors fins a l’extenuació (dels meus pares, clar), ram, ram, rataplam. Després la cosa va anar prenent un to barroc preocupant: Xècspir (en V.O.) en lloc de l’amic dels boiximans, i Pink Floyd, Camel i Genesis (els bons, no pas els tres pillatres que tothom coneix) en lloc dels germanets percussionistes.
Rock progressiu, en deien. O simfònic. Grandiloqüència extrema; portades delirants (de cada deu, nou fan riure, i sóc generós); virtuosisme; singles de deu minuts; complexitat al·lucinògena; fades i capes; lletres èpicament absurdes; canvis esquizofrènics d’acords; melodies sumptuoses i, per què negar-ho, de vegades emocionants; exhibicionisme; cantants disfressats de guineu o de flor, mars de mellotrons (melody i electronics)... Ridícul i sublim. Vaig néixer en ple èxtasi d’aquest gènere la qual cosa vol dir que quan a l’institut em parlaven d’U2, Michael Jackson, Madonna i Guns n’Roses, jo patia taquicàrdies. Sort que els heavies m’entenien una mica: els seus germans grans tenien Thick As A Brick i In The Court Of The Crimson King.
L’afició pel vessant més pastoral i melòdic del progressiu em va durar, amb alts i baixos, uns quinze anys. I vet aquí que, fa ben poc, un homenet que no aixeca dos pams de terra, tot remenant els discos de casa, m’ensenya una portada i em pregunta: «Papa, què és això?» Això és The Snow Goose i, apa, ja hi tornem a ser: no ho he pogut evitar. Ja veurem fins quan em dura, aquest cop. M’imagino que no gaire.
Amb el vostre permís, afegeixo com a epíleg una brevíssima (i molt personal) guia de clàssics del gènere, especialment dedicada als amants dels dinosaures:
—Canterburians: In The Land of Grey And Pink dels Caravan i Rock Bottom de Robert Wyatt.
—Estranys (especialistes en suites bipolars): Still Life, dels Van Der Graaf Generator.
—Flautistes escocesos medievals sonats: algunes cançons de Jethro Tull.
—Senyors anglesos molt seriosos i multimilionaris: Wish You Were Here i Animals, dels Pink Floyd.
—Simfònics de debò: Nursery Cryme i Selling England By The Pound dels Genesis, Mirage i The Snow Goose dels Camel.
—Catalans: Escenes dels Gòtic.
—Dramatisme italià exagerat (debilitat personal): Forse Le Lucciole Non Si Amano Più dels Locanda Delle Fate.
 
—Grups que cal evitar com sigui: Emerson Lake and Palmer, Asia, Kansas, Rick Wakeman, i tots els que tinguin a veure amb el neoprog (excepte Änglagård).
—Ah: i els Yes, en general, no.

8 comentaris:

Allau ha dit...

Entono el meu "mea culpa": jo també vaig ser simfònic i reconec que és un estil que ha envellit molt malament. Els canterburians resisteixen prou bé (Caravan), encara que Robert Wyatt ha anat molt més lluny que el rock progressiu. Al segle XXI aguanto força bé Siggur Ros.

David ha dit...

És que cap a mitjans i finals dels 70, la majoria d'aquests grups s'havien convertit en caricatures de si mateixos. Vist des de la perspectiva d'avui en dia, sembla tot molt ingenu, vull dir, per exemple: Rick Wakeman no s'adonava que vestit amb una capa i enganxant solos impossibles de piano un darrere l'altre, feia el més absolut dels ridículs?
Estem d'acord que la banda canterburiana té quelcom d'especial, potser té a veure amb què sembla que no es prenguin gaire seriosament el que fan.
No he escoltat gaire cosa de Siggur Ros, em sembla que incorpora elements progressius però que no en fa un revival, oi?

Allau ha dit...

No, els Siggur Ros sonen força originals. Majestuosos i atmosfèrics. Si suportes el timbre del seu cantant, estan molt bé.

I se m'acut que Música Dispersa era aquí a Catalunya un invent (malauradament breu) que s'aguanta perfectament.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

No en sé res de res, d'aquests músics. Sóc més velleta (el proper març en faré 62!). De manera que la música (pop) de la meva època arrenca amb Bob Dylan, els Beatles i tutti i quanti que figurava en aquell temps, per cert no gens esvaït, eh...

David ha dit...

Els he buscat i escoltat detingudament, aquests Siggur Ros, Allau, i certament no es pot dir que copiïn els clixés del gènere ni de bon tros. De fet, no crec que es puguin considerar rock progressiu, oi? Són interessants però crec que me'ls hauré d'escoltar encara més.

Bé, el rock progressiu va començar cap a finals dels seixanta i va acabar esllanguint-se cap a finals dels setanta. Algun dia hauré d'escriure alguna cosa de Bob Dylan per aquí, però, clar, fugint del tòpic, si pot ser. Salutacions, Teresa!

Enric H. March ha dit...

David, a banda de la diferència d'edat i la localització (i del meu passat ranci del qual no en tinc jo la culpa sinó la ràdio), em sembla que no hauríem coincidit a les mateixes festes. Sort que la música no ho és tot.

David ha dit...

No era gaire de festes, jo. Però, sí: ja coincidim en altres coses. Sort.

JMV ha dit...

Potser us agradarà visitar la meva web: www.josepmanelvega.com

Salutacions.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA