La petita ciutat on es va aturar el temps

El comunisme va fer que durant moltes dècades el temps s'aturés en un bon grapat de països. La immobilitat del present va comportar, és clar, la desaparició del futur, que va deixar d'existir perquè havia de ser, per força, una còpia del present. És per això que l'escriptor rus Joseph Brodsky va arribar a dir que el futur en un règim totalitari sempre és propaganda. Demostrant la lucidesa impagable d'aquesta sentència de Brodsky, a La petita ciutat on es va aturar el temps Bohumil Hrabal decideix de mirar enrere. Ho fa a través dels ulls d'un nen innocent i observador que converteix la narració de la seva quotidianitat en un reflex de l'absurd que defineix el món que l'envolta. 

La petita ciutat on es va aturar el temps és un llibre excepcional. Qui estigui una mica familiaritzat amb la producció de Hrabal hi reconeixerà els habituals personatges de taverna, cultes, tossuts, esbojarrats i sensibles que podrien compartir taula perfectament amb molts dels que apareixen a les obres de Jan Neruda, Jaroslav Hašek, Egon Erwin Kisch i, sí, Kafka. Dues figures destaquen per sobre de les altres: la del pare del nen que narra la història, un home obsessionat pel funcionament perfecte del motor del seu Škoda 430 («imatge de l'ordre impecable de l'univers») que, després de la col·lectivització imposada de la seva fàbrica de cervesa, acaba trobant la felicitat repartint verdura i refrescos, i la de l'oncle Pepin, infantil, ingenu, un trinxeraire anàrquic i caòtic meravellós. 

Un Škoda 430

Com és d'esperar en un llibre de Hrabal, d'escenes grotesques i divertides n'hi ha a vessar. Segurament, les més delirants les protagonitza l'avi del narrador, un home dolç però que alhora pateix una irascibilitat destructora hilarant. Després d'un dels seus atacs, en què l'home esquinça les cortines de casa seva, les trepitja, els cala foc i destrossa l'habitual armari vell que la seva dona i la minyona li porten perquè acabi de desfogar la seva ràbia a cops de destral, el ja reconfortat ancià conclou que la culpa de tot plegat la té la raça: «els eslaus som gent molt sensible.» Per sort, no cal ser eslau per emocionar-se llegint Hrabal.
La petita ciutat on es va aturar el temps va ser publicada el 1974 per l'editorial txeca Edice Petlice. Fundada un any abans per l'escriptor i periodista Ludvík Vaculík, Edice Petlice es dedicava a distribuir clandestinament literatura prohibida pel règim comunista. Tota aquesta producció, que partia sovint de còpies en carbó dels manuscrits originals, es va anomenar samizdat (autopublicació en rus). Bulgàkov, Brodsky, Havel, Akhmàtova i Mandelstam són alguns dels molts autors que van haver de publicar d'aquesta manera. Ells i molts altres van arriscar tot el que eren i tenien per desencallar el temps i obrir-lo al futur.

Ry Cooder

Eclèctic és una paraula que en el món de la música s'ha fet servir tant que ja no sabem ben bé què vol dir. Tot i així, intuïm que té a veure amb la barreja d'estils. El diccionari ens ho mig confirma: «Tendència artística basada en la utilització i la conciliació d’estils del passat.» Resumint, eclèctic vol dir Ry Cooder. Ja em direu sinó com definiríeu aquest guitarrista excepcional que fa quaranta-sis anys que passa com vol i quan vol pel blues, el tex-mex, el rock, el gospel, el calipso, el country, la música cubana, el R&B i d'altres estils que no anomenarem per no allargar-nos. No és gens exagerat dir que Cooder és, a més a més, un arqueòleg de la història de la música popular dels darrers cent anys.

I ves per on, Ry Cooder també escriu i ho fa prou bé: l'any 2011, va publicar Los Angeles Stories, un llibre que conté vuit relats molt interessants que reflecteixen el caràcter... ehem... eclèctic que definia aquesta ciutat —Cooder hi va néixer— abans que acabés caient en l'avorriment uniformat que la iguala a tantes altres urbs.

Però tornem a la música: l'any 1978 Mr. Ry Cooder va decidir fer un disc de jazz clàssic. Jazz clàssic vol dir jazz dels anys vint tipus Jerry Roll Morton, ragtime, en diuen. I li va sortir una meravella. Jazz (es diu així, les coses clares) és un disc que acompanyarà perfectament els vostres dies de més bon humor. Com que no us puc posar les onze cançons que hi apareixen, aquí teniu el clàssic Big Bad Bill (Is Sweet William Now), que obre el disc.

La clau anglesa

L'expressió és to put a spanner in the works. Una spanner és una clau anglesa i works aquí serien mecanismes o engranatges. Tot plegat, posar bastons a les rodes.

Tenint en compte la tradició industrial anglesa, ens podem sentir temptats a atribuir la frase a la revolta ludita que durant les primeres dècades del segle xix va ser especialment intensa al nord d'aquell país. Però Ned Ludd no hi té res a veure. De fet, sembla que l'expressió va aparèixer per primera vegada el 1934 a la novel·la Right Ho, Jeeves de P. G. Wodehouse (1881-1975): «He should have had sense enough to see that he was throwing a spanner into the works.»
 

Curiosament, les claus angleses (o franceses o sueques com en diuen en moltes llengües) no han estat sempre ajustables. Va ser l'enginyer Edward Beard Budding (1745-1846) qui va pensar en una cosa tan aparentment senzilla com tenir tots els graus d'obertura de la clau en una mateixa eina. Com en moltes altres millores tècniques sembla increïble que mai ningú abans no hi hagués caigut. O potser és que no sabien com fer-ho.

Admirem, doncs, la magnificència d'aquesta millora tan senzilla, digna d'elogi fins i tot pel més gran dels pocatraces.
 

Abans de Budding

Després de Budding

 

Thomas Ország-Land

El patriarca

Des que era jove, he estat el més jove

i he adorat Venus en les sagrades
i fragants columnates de
les seves criades més humils.

De vegades he aconseguit

ignorar les absurdes normes i valorar
més un gràcil poema que
un contracte de feina.

I així he passat la meva vida envoltat

de llibres i de fills. Ara el meu nét
m'aconsella que sigui madur.
Santa innocència!

Pobre passerell, he estat més jove que tu

més temps que no recordes.
He celebrat la vida tan llargament
que sóc massa jove per canviar.

Thomas Orzság-Land

Thomas Ország-Land (1938) és un poeta hongarès que viu a Londres. Ha estat tan amable que m'ha donat permís per traduir tres poemes seus al català i m'ha concedit una entrevista molt interessant. Tot plegat apareixerà al tercer o quart número de El funàmbul, revista en permanent (i nocturna) construcció.