dissabte, 23 de febrer de 2013

La petita ciutat on es va aturar el temps

El comunisme va fer que durant moltes dècades el temps s'aturés en un bon grapat de països. La immobilitat del present va comportar, és clar, la desaparició del futur, que va deixar d'existir perquè havia de ser, per força, una còpia del present. És per això que l'escriptor rus Joseph Brodsky va arribar a dir que el futur en un règim totalitari sempre és propaganda. Demostrant la lucidesa impagable d'aquesta sentència de Brodsky, a La petita ciutat on es va aturar el temps Bohumil Hrabal decideix de mirar enrere. Ho fa a través dels ulls d'un nen innocent i observador que converteix la narració de la seva quotidianitat en un reflex de l'absurd que defineix el món que l'envolta. 
La petita ciutat on es va aturar el temps és un llibre excepcional. Qui estigui una mica familiaritzat amb la producció de Hrabal hi reconeixerà els habituals personatges de taverna, cultes, tossuts, esbojarrats i sensibles que podrien compartir taula perfectament amb molts dels que apareixen a les obres de Jan Neruda, Jaroslav Hašek, Egon Erwin Kisch i, sí, Kafka. Dues figures destaquen per sobre de les altres: la del pare del nen que narra la història, un home obsessionat pel funcionament perfecte del motor del seu Škoda 430 («imatge de l'ordre impecable de l'univers») que, després de la col·lectivització imposada de la seva fàbrica de cervesa, acaba trobant la felicitat repartint verdura i refrescos, i la de l'oncle Pepin, infantil, ingenu, un trinxeraire anàrquic i caòtic meravellós. 

Un Škoda 430
Com és d'esperar en un llibre de Hrabal, d'escenes grotesques i divertides n'hi ha a vessar. Segurament, les més delirants les protagonitza l'avi del narrador, un home dolç però que alhora pateix una irascibilitat destructora hilarant. Després d'un dels seus atacs, en què l'home esquinça les cortines de casa seva, les trepitja, els cala foc i destrossa l'habitual armari vell que la seva dona i la minyona li porten perquè acabi de desfogar la seva ràbia a cops de destral, el ja reconfortat ancià conclou que la culpa de tot plegat la té la raça: «els eslaus som gent molt sensible.» Per sort, no cal ser eslau per emocionar-se llegint Hrabal.
La petita ciutat on es va aturar el temps va ser publicada el 1974 per l'editorial txeca Edice Petlice. Fundada un any abans per l'escriptor i periodista Ludvík Vaculík, Edice Petlice es dedicava a distribuir clandestinament literatura prohibida pel règim comunista. Tota aquesta producció, que partia sovint de còpies en carbó dels manuscrits originals, es va anomenar samizdat (autopublicació en rus). Bulgàkov, Brodsky, Havel, Akhmàtova i Mandelstam són alguns dels molts autors que van haver de publicar d'aquesta manera. Ells i molts altres van arriscar tot el que eren i tenien per desencallar el temps i obrir-lo al futur.

9 comentaris:

El missatger ha dit...

Bon dia, David.

Hrabal és un dels autors que porto anys volent llegir però mai no trobo el moment per a fer-li un forat entre les meves lectures. La informació que he anat acumulant respecte al seu estil i temes m’atrauen cap al seu univers. A veure quan m’inicio.

Salut!

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Magnífica exposició de La petita ciutat on es va aturar el temps, de Hrabal. Salvant les distàncies, he retornat a la mateixa impressió quan vam viatjar a Cuba. Les persones s'hi mouen, a Cuba, i molt. Però l'atmosfera general és aquest estancament...
Respecte de la samizdat, l'autopublicació, ens sembla que nosaltres ja ens hi trobem ben a prop, tal com van les coses. Les editorials convencionals només estan pels best sellers, no pas per la literatura...

Enric H. March ha dit...

Amb Hrabal em toques la fibra sensible, David! De fet ho aconseguiries amb bona part dels autors txecs, tant els de principis del XX com els que van desenvolupar la seva activitat durant l'època soviètica. La diferència és que Hrabal el vaig poder veure en persona a Barcelona als anys 80.
"La petita ciutat on es va aturar el temps" és deliciosa. En poques pàgines hi concentra aquella mirada absurda i irònica tan centreeuropea que trenca el realisme tràgic (Hašek en seria el vessant més còmic).

Hi has d'afegir Hermann Ungar. Llegeix-te "Els mutilats" i tindràs un ventall complet amb una mirada crua i descarnada.

GLÒRIA ha dit...

M'espanbta llegir els escriptors que legítimament escrivien contra el comunisme opressor. Em sembla impossible que durant un temps el comunisme fos un ideal pels que sofríem el franquisme, les seves persecucions, morts i prohibicions. Està clar que cap dictadura pot ser acceptada sigui del signe que sigui.
Com sempre crònica molt interessant, David.
Una abraçada.

digue'm ariadna ha dit...

... Un petita ciutat on la vida o s'atura o s'adapta, on la memòria aprèn i oblida: magnífic Hrabal... Has llegit La librería de los escritores? Tot d'una m'hi has fet pensar...

David ha dit...

Bona nit, Missatger.
Conec la sensació. Si en lloc de Hrabal hi posés molts altres noms, podria fer una llista inacabable d'autors que vull llegir i que no sé pas quan podré fer-ho.

Gràcies, Teresa. La semblança amb Cuba té sentit, és clar. Pel que fa al que dius sobre el maltractament de les editorials convencionals a tot allò que no faci tuf de bestseller, em recorda al que fa poc comentava un músic sobre el fet que posis l'emissora que posis sempre sona la mateixa música. És una situació que recorda aspectes del totalitarisme, en aquests cas seria un totalitarisme comercial.

Jo també sóc un gran admirador de la literatura txeca, Enric. Vas veure Hrabal a Barcelona? Què hi va venir a fer, per aquí?
I, sí, La petita ciutat... és potser l'obra de Hrabal en què la petja de Hašek és més evident.
Ah, gràcies a la teva recomanació aquesta tarda m'he comprat dues obres d'Ungar, ja te'n diré alguna cosa.

Gràcies, Glòria. Fins a cert punt és comprensible que per a molta gent que patia el feixisme el comunisme els arribés a semblar un ideal superior. La llàstima és que com a ideal ja contenia les bases del totalitarisme que va representar després. Una abraçada.

Recordo l'apunt que tu també vas dedicar a La petita ciutat... ja fa temps, Ariadna. No he llegit La librería de los escritores, de fet no coneixia aquest llibre fins que l'has anomenat tu. Què me'n pots dir?

Enric H. March ha dit...

Hrabal va venir més d'un cop a Barcelona arran de les traduccions que Monika Zgustova va fer per a Destino. Era un gran bevedor de cervesa i un enamorat de la Voll Damm.

David ha dit...

Després de saber això, ja em miro la Voll Damm amb uns altres ulls. Jo el feia més de Pilsner Urquell. Gràcies, Enric.

digue'm ariadna ha dit...

... Un tast...

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA