divendres, 15 de març del 2013

Erik Satie

Del compositor francès Erik Satie (1866-1925) se n'ha dit tant que es fa difícil no convertir la seva biografia en un reguitzell d'anècdotes més o menys curioses. Resulta que en el seu pis molt deixat,  es veu hi tenia dos pianos, l'un sobre l'altre, i a més a més col·leccionava paraigües (més de cent) i vestits de vellut, i solament ingeria menjar de color blanc, i detestava el sol, i duia sempre un martell a la butxaca, i a l'estrena del ballet «Parade» el públic va acabar a bufetades perquè a alguns no els va semblar bé que l'orquestra es veiés reforçada per una màquina d'escriure, dues sirenes de vapor, un bombo de loteria i els trets d'un revòlver, i...
Tot i així, és evident que l'home, com tot bon bohemi de la seva època, tenia un punt important d'excentricitat i d'indolència que ja en la seva joventut havia irritat els mestres del conservatori que van acabar definint-lo, musicalment i personal, com a «inútil». Però Messieur Satie, a poc a poc, va anar trobant el seu estil característic basat en la repetició (el minimalisme i la música d'ambient, en seran hereus directes), alentint el temps (sovint deixant-lo en suspens fins a límits mai vistos abans). Ni ornaments ni filigranes. D'altres atribuiran el descobriment d'aquest so tan personal a una incompetència tècnica que consideraven evident. I potser ell mateix no estava gaire en desacord amb aquest punt de vista: «Tout le monde vous dira que je ne suis pas un musicien. C'est juste. Dès le début de ma carrière, je me suis, de suite, classé parmi les phonométrographes. Mes travaux sont de la pure phonométrique.»


  Santiago Rusiñol. El Bohemi, Erik Satie al seu estudi, (1891)

Satie, el fonomètric, també escrivia. Sovint en paperets i lletra minúscula, com Robert Walser. Si fem un repàs als títols de la majoria de les seves obres musicals ens podem imaginar l'essència d'aquests escrits. «Gymnopédies», «Gnossiennes», «Préludes flasques pour un chien», «Sonatine burocratique», «Trois morceaux en forme de poire», «Musique d’ameublement»...
La versió següent de «Gnosssiene nº1», es caracteritza per l'hipnòtic, tot i que sobreactuat, ball de les les boniques mans d'Alessio Nanni.


4 comentaris:

Anònim ha dit...

Satie és una de les meves debilitats, que els meus nuls coneixements de música no em permeten expressar. M'emociona, em commou i em diverteix.

GLÒRIA ha dit...

Satie m'agrada molt. Ser tan personal li va fer amagar altres virtuts musicals. Si no el coneixes és molt bonica la cançó de caabaret "Je te veux". M'agradaria que n'hagués escrit més de gnosiennes, gypnopedies i cançons.
Una abraçada, David.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Satie: un dels meus músics preferits. L'escolto molt.

David ha dit...

La impossibilitat per expressar amb paraules el que la música ens fa sentir és un dels exemples més clars de la limitació del llenguatge. Salutacioms, Enric.

No coneixia aquesta cançó, Glòria, i m'ha agradat molt. Sempre havia obviat la música per a cabaret de Satie; greu error, comprovo. Una abraçada.

Doncs ja en som dos, Teresa. Bé, crec que més de dos. Salutacions.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA