divendres, 13 de desembre de 2013

Reflexions berlineses

L’any 1997 l’editorial valenciana Tàndem Edicions va publicar un assaig i dues entrevistes en què el pensador Isaiah Berlin (1909-1997) reflexiona sobre el nacionalisme. Es tracta d’un volumet de tot just cent tretze pàgines titulat, convenientment, Nacionalisme en què aquest filòsof nascut a Riga i educat a Anglaterra sosté que aquesta ideologia, si més no a occident, és una invenció alemanya que parteix del desig de rescabalar-se del que és percebut com una ferida (històricament comprovable o no), per tant d’una injustícia. Berlin distingeix entre un nacionalisme no-agressiu (basat en la concepció herderiana d’autodeterminació cultural) i un d’agressiu, encara que el primer pot acabar esdevenint el segon. 
Em pregunto: quina és la ferida o la injustícia que propicia el naixement del nacionalisme espanyol (d’arrel fonamentalment castellana)? És una ferida de caire geogràfic? Pot ser que la planura faci somniar en la construcció d’imperis? Hem de recórrer a Taine o a Borges? Sincerament, no ho sé. Potser s’hauria de fer un simposi per a estudiar-ho.
 

7 comentaris:

Enric H. March ha dit...

No crec que vagis gaire desencaminat, David. La buidor de la planura fa imaginar un més enllà que cal anar a buscar. Això, barrejat amb una fe indestructible en un déu que dóna sentit als espais de no-res, un déu existencial, ha acabat donant caràcter a l'espasa i la creu, tant per conquerir el que es trobaven al seu pas com per anihilar els súbdits. Perquè, no ho oblidem, el poble castellà ha estat el primer a ser esclavitzat per les idees dels seus sacerdots. Si escoltem amb atenció, hi ha un clam agònic que habita la planura castellana.

David ha dit...

Potser és això, Enric. No em convenç gaire com a explicació absoluta, però suposo que la planura i, sobretot, com molt bé dius, el fanatisme hi tenen molt a veure, amb tot plegat.

novesflors ha dit...

Doncs mira, seria un tema d'estudi molt interessant, tot i que el simposi, potser el prohibirien?

David ha dit...

Pot ser, Novesflors. En això de prohibir alguns hi tenen la mà trencada.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Comentari al marge, o potser no tant... A mi sempre m'ha cridat l'atenció que el bàndol que va guanyar la guerra civil espanyola es fessin anomenar 'nacionals'.

gloria abras pou ha dit...

Un dia en una entrevista a la televisió el periodista va preguntar a l'arquitecte Oriol Bohigas quina diferència hi havia entre el nacionalisme espanyol i el català. Ell va respondre decidit i segur i va dir que mentre el nacionalisme català reclamava el seu propi espai el nacionalisme espanyol era un nacionalisme d'opressió...i aquí ja ve la planura, les ànsies de conquesta, l'honor inamovible. Varen arribar a tenir molta i molta terra, la varen anar perdent i cap estat ha volgut tornar mai. S'han aturat al segle XV i no hi ha forma de desencallar.
Una abraçada, David!

David ha dit...

Era una manera d'apropiar-se el paper de "garantes de las esencias patrias", clar. Salutacions, Teresa.

Una de les virtuts del procés actual a Catalunya és que crec que no es tracta de dos nacionalismes enfrontats. La reacció de gran part dels polítics i periodistes espanyols sí que obeeix els cànons del nacionalisme més ranci, però a Catalunya observo un moviment gairebé postnacionalista que fa que aquest moment que vivim sigui encara més especial i interessant. Una abraçada, Glòria!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA