Un amic parisenc em va trucar
al final de novembre de 1974. Em va dir que Lotte Eisner estava molt malalta i
que, sens dubte, moriria aviat. Li vaig contestar: no pot ser. Ara no. El
cinema alemany encara no podia prescindir d’ella, no podíem permetre que es
morís. Vaig agafar una jaqueta, una brúixola, una bossa d’esport i els efectes
indispensables. Les meves botes eren tan sòlides, tan noves, que mereixien que
hi confiés. Vaig enfilar el camí cap a París per la ruta més directa, convençut
que, si hi anava a peu, ella sobreviuria. A més, tenia ganes d’estar sol.
El meu diari de marxa no
estava destinat a ser llegit. Avui, quatre anys després, quan l’he tornat a
tenir a les mans, m’ha commogut singularment, i el desig de fer-lo llegir m’ha
ajudat a vèncer el pudor de mostrar-me despullat davant d’ulls estranys.
Tan sols hi he suprimit alguns
passatges molt íntims.
Delft, Holanda
24 de maig de 1978
10 comentaris:
Com un camí de Santiago particular... Alguna vegada a la vida s'hauria de fer un 'camí', ja que aquest parèntesi dins del camí de la vida sembla ben fructífer si un, una, està atent...
Totalment d'acord amb la Teresa. Cal fer-lo encara que sigui a l'infern.
M'heu fet pensar en Sebald i els seus viatges a peu.
Recordo perfectament la notícia quan Herzog va emprendre el camí i quan va haver tornat. El cinema d'Herzog em va interessar força tot i que, en una entrevista a la revista "Dirigido por", el vaig trobar d'allò més antipàtic.
Coses...
Una abraçada, David!
Sí, és tot un personatge, Glòria.
Gràcies al teu comentari he recuperat l'adreça del teu nou blog, que no la trobava. Ara et podré tornar a llegir.
Una abraçada, Glòria!
A més, és un d'aquells autor que, quan sembla que ja està acabat, retorna amb una gran obra, totes diferents, totes personals.
Salut!
I va funcionar! Va viure nou anys més!Lotte Eisner
Sí, Missatger. T'he de confessar que, de vegades, en algunes de les seves pel·lícules i entrevistes percebo un to que em fa tirar una mica enrere, però aquest llibre en concret el trobo magnífic. Salut!
Exacte, Lior, va funcionar!
Coneixia l'anècdota i sempre havia considerat el gest d'Herzog com una quixotada "new age". Només ara (com diu Lior) m'he adonat que pels motius que fossin Lotte Eisner encara va viure alguns anys més. (Coses que ens passen als racionalistes).
Home, Herzog molt "new age" no és... I crec que ell mai ha atribuït els anys que va viure Eisner a la seva visita, tot i que al principi del seu relat asseguri que si ell arriba a l'hospital, ella no morirà.
Publica un comentari a l'entrada