―Què li ha semblat l’exposició, a l’emperador?
―Molt bé, m’ha encantat.
―I el concert?
―Molt bé, m’ha encantat.
―I el sopar?
―Molt bé, m’ha encantat.
―Molt bé, m’ha encantat.
―I el concert?
―Molt bé, m’ha encantat.
―I el sopar?
―Molt bé, m’ha encantat.
I així sempre. Bé; sempre, no. L’emperador Francesc Josep I (1848-1916) havia decidit de contestar amb el seu «Molt bé, m’ha encantat» (motiu de burla i d’acudits constants a la Viena de l’època) arran d’un incident que, diuen, el va afectar molt. I és que es veu que la cosa va anar així: l’Òpera de cort de Viena fou inaugurada el 25 de maig de 1869, però els dos arquitectes de l’edifici (August Siccard von Siccardsburg i Eduard van der Nüll) no hi van poder assistir. El primer era al manicomi, incapaç de suportar les crítiques que la seva obra havia suscitat i el segon, quan semblava se sobreposava a l’escàndol, va rebre una notícia demolidora que el va dur al suïcidi. La notícia era que Francesc Josep I havia opinat que l’Staatsoper de Viena era «Una mica baixa». A partir d’aquell dia, fos quin fos l’assumpte que se li plantegés, l’emperador es limità a respondre «Molt bé, m’ha encantat». Un ha de ser conscient del poder de les seves paraules, sobretot si és emperador.
.jpg)
14 comentaris:
bué, mirat pel cantó positiu, si la cosa haguès passat a Japó fijo que els dos tiralínies s'haurien marcat un seppuku (¿o sepukku?) de cuidadu.
A més, personalment, si es tracta d'emperadors, els austro-hongaresos en general donen més bon rollito que els alemanys, els japonesos o els d'starwars.
gran blog! filisitasions!
I quan fem bon ús de la paraula en treiem un gust encantador.
Aquest post? molt bé, m'ha encantat ;)
Gràcies a tots tres i benvingut, Mr Towers. Tens raó, si es tracta d'escollir emperador, millor que sigui austrohongarès.
Sí, la paraula pot ser l'arma més perillosa que qualsevol pot tenir. A més, amb la paraula es pot crear allò que sembla impossible. Tot i que trobar-ne les més adequades, sovint, costa.
L
Al final, en Francesc Josep va trobar les més adequades per als seus hipersensibles súbdits.
Ara em costarà agafar el son imaginant què hauria contestat si algú hagués afirmat que l'emperador anava nu!
A Francesc Josep només li hauria faltat això. Joseph Roth n'hauria escrit un gran relat, segur.
La crítica ha perdut el seu significat inicial de posar en dubte uns fets i comprovar-ne la seva validesa per agafar-ne un de pejoratiu!
I no em sentit avui en dia que no s'ha de criticar els infants per tal de que no tinguin un trauma? Els educadors d'avui en dia ens em convertit en uns emperadors de paper més pendent del mal que podrien fer les nostres paraules en uns infants sobreprotegits que no pas del profit que en podrien treure si la crítica és constructiva; en defenitiva, els fem intolerants als contratemps.
El que ens duria a parlar del valor de la crítica, crítica sempre raonada, com a element indispensable de l'aprenentatge i la millora en qualsevol àmbit.
Totalment d'acord, Jesús, ja ho saps. Sense crítica no hi ha progrés i els que s'autoproclamen "progressistes" són els que menys ho entenen. Una paradoxa més. Salut!
Sensacional.
Per cert, efectivament, és una mica baixa! Fixeu-vos que les postals sempre tenen el punt de vista elevat, com aquest segell. Vista a peu de carrer, és una altra cosa.
:-D
És del tot cert. En moltes fotografies es veu bastant baixa. Francesc Josep tenia tota la raó del món.
D'entrada, vaig pensar, "mira avui elvestit nou...
Però, no!
De situacions semblants a aquesta ja n'he viscut en propia pell; no t'ho treus del cap! I és que ja m'ho deia el pare: "Tu moriràs com els peixos, enganxada per la boca!"
Et pots consolar pensant que, afortunadament, no ets emperadriu.
Publica un comentari a l'entrada