Són a tot arreu: ràdios, televisions, col·loquis, diaris... I opinen. Opinen molt. De tot. Política, justícia, esport, economia, llengua... Són experts en això que cal consumir tant sí com no i que s'anomena actualitat. «Jo opino...», «jo crec...», «jo, jo, jo...». I sempre són les mateixes cares, les mateixes veus, cosa que, com explica perfectament Pierre Bourdieu a Sobre la televisió, no és res més que una forma subtil de censura. Però ells van fent, inflats i desplegant les plomes a tort i a dret.
Sigui com sigui, un servidor sempre restarà fidel als seus tertulians preferits: els pintors Arnold i Carlo Böcklin (pare i fill) i el novel·lista Gottfried Keller, tots tres suïssos. Ells són els protagonistes d'una anècdota que explica Walter Benjamin en un breu article dedicat a Robert Walser. La cosa va així: un bon dia Arnold Böcklin (1827-1901), el seu fill Carlo (1870-1934) i Gottfried Keller (1819-1890) seuen a l'hostal, com de costum. La seva tertúlia ja és coneguda fa temps pel tarannà lacònic i tancat dels seus integrants. També aquest cop el grup seu en silenci. Aleshores, al cap de molta estona, el jove Böcklin fa una observació: «Fa molta calor.» Passat un quart d'hora, el seu pare respon: «I sense vent.» Per la seva banda, Keller espera uns minuts, després dels quals s'alça tot dient: «No vull beure entre xerraires.»
I aquí tenim dos dels meus tres herois, el de l'esquerra és en Keller; l'altre, el vell Böcklin. Ja se'ls veu molt parladors. Pel que sembla no van crear escola.
Sigui com sigui, un servidor sempre restarà fidel als seus tertulians preferits: els pintors Arnold i Carlo Böcklin (pare i fill) i el novel·lista Gottfried Keller, tots tres suïssos. Ells són els protagonistes d'una anècdota que explica Walter Benjamin en un breu article dedicat a Robert Walser. La cosa va així: un bon dia Arnold Böcklin (1827-1901), el seu fill Carlo (1870-1934) i Gottfried Keller (1819-1890) seuen a l'hostal, com de costum. La seva tertúlia ja és coneguda fa temps pel tarannà lacònic i tancat dels seus integrants. També aquest cop el grup seu en silenci. Aleshores, al cap de molta estona, el jove Böcklin fa una observació: «Fa molta calor.» Passat un quart d'hora, el seu pare respon: «I sense vent.» Per la seva banda, Keller espera uns minuts, després dels quals s'alça tot dient: «No vull beure entre xerraires.»
I aquí tenim dos dels meus tres herois, el de l'esquerra és en Keller; l'altre, el vell Böcklin. Ja se'ls veu molt parladors. Pel que sembla no van crear escola.
.jpg)
14 comentaris:
Senzillament, genial!! Gràcies per alegrar-nos la vida.
espectacular! pagaria per veure una tertúlia d'aquestes! :)
Bo! M'ha fet recordar un acudit gràfic de fa molts i molts anys (no recordo quan ni a on):
A la primera vinyeta, dos jugadors d'escacs i un rellotge al fons, un d'ells diu: "moc el peó de rei". Segueixen varies vinyetes gaire be iguals, només avança el rellotge. A l'última vinyeta, ja ha passat mitja hora i l'altre jugador diu: "així que mou el peó de rei..."
Senzillament, barret!
Em passa el mateix...podriem fer la llista de savis mediàtics però la seva omnipresència és clamorosa i no cal repetir-los. També podriem parlar de la suposada independència de criteris que llueixen. Fals.
Francament un ja no sap què fer davant d'aquests peons del grups mediàtics que apunten la "rabiosa actualitat" de manera compulsiva i contribueixen a transfigurar en preferència "mediàtica" qualsevol esternut dels poders reals de la societat oficial.
Efectivament, Bourdieu, un llibret petitó, visionari i un bon complement de la mare de totes les visions anticipades: La societat de l'espectacle de Guy Debord.
Què més podem dir i fer? Doncs escampar les nostres paraules per les xarxes de la resistència cultural i alertar sobre aquest "gat per llebre" permanent en que es troba la cultura mercantilitzada dels nostres dies. I, sobretot, il·luminar les nostres ments amb clàssics i moderns fiables, com els que apunta sovint el teu magnífic blog.
Salut les copains!
http://jtatiangel.blogspot.com
http://premiademarx.blogspot.com
Moltes gràcies, Hasbarat. Es fa el que es pot.
Jo també pagaria, Clídice! Seria ben surrealista, ara que no tant com haver-se d'empassar els tertulians de per aquí.
L'acudit és bo, Brian, me l'imagino. El silenci sembla que alenteix el pas del temps.
El barret "pork pie", oi, Àngel? Anomenar aquests savis seria fer-los propaganda i diferenciar-los, cosa que no em ve gens de gust. Prefereixo que un portaveu s'identifiqui com a tal i que no es disfressi d'opinador. La resta només seria parafrasejar Debord, sí. Gràcies pel comentari i els elogis!
Barret Pork Pie, of course, Mister David!
El pare de tots els barrets!
David, doncs crec que compartiríem herois. Salut!
Me n'alegro, Gemma, vol dir que això també ho veiem de manera semblant.
Sí, molt bé, d'acord, n'estem tots fins al capdemunt de tanta cotorra mediàtica; però crec que ja va sent hora que muntem un "Beers&Blogs". David, fa una Moritz amb en Tati i amb mi al bar de la Plaça de Premià o en un xiringuito de la platja? I amb tothom que s'hi vulgui apuntar, és clar.
I si voleu, en homenatge als vostres herois, no cal que diguem res.
Salut!
Home, alguna cosa més que aquests tres sí que podríem dir, no? Em sembla molt bona idea, però hauríem de fer-ho ben aviat perquè d'aquí a un mes apareixerà una criatureta que no crec que em deixi sortir gaire...
Salut!
... Un quadre magnífic. Em fas pensar en tots aquests experts del silenci que, anònims i callats, seuen més a prop del que ens pensem...
El silenci, o més aviat, la paraula justa, mai més enllà de l'estrictament necessari és el que els caldria aprendre a molts d'aquests tertulians de fireta que ens envaeixen per tot arreu. Salutacions i gràcies!
Una notassa, aquesta entrada. La poso al facebook, que no sé si en teniu els que passeu per aquí. Així ho comparteixo amb altra gent.
David, no que vaig llegir al reu bloc que calia llegir "Errata" de George Steiner? Gràcies, ho faig i em calia.
Cap problema, Miraculosa. Jo no en tinc, de Facebook, però potser alguns del qui passen per aquí, sí.
Steiner sempre cal llegir-lo i rellegir-lo. Val la pena.
Publica un comentari a l'entrada