Un intel·lectual que se sent identificat amb una ideologia determinada és un intel·lectual? L’escepticisme imprescindible per prendre la distància necessària no comporta, per força, la impossibilitat de pertànyer a cap grup o de definir-se amb cap paraula que acabi en –ista? Compte, però: no es tracta pas d’advocar per un relativisme estèril que sovint es disfressa de postura intel·lectual. Hi ha uns valors que cal defensar, però sempre des de la malfiança cap a un mateix i de l’obligatori i constant autoanàlisi. Es tracta de fugir de l’autocomplaença com sigui. George Steiner, quasi excusant-se’n, a Els llibres que no he escrit, afirma que no hi ha cap col·lectiu que no trobi intrínsecament sospitós. No crec que contradigui el mestre si afirmo que el primer sospitós és un mateix.
Per exemple, Jean-Paul Sartre és considerat un intel·lectual. I no seré pas jo qui ho negui. Tanmateix, quan una sèrie de pensadors xinesos (que l’havien tingut com a professor) van ser empresonats a causa d’allò que es va anomenar revolució cultural i li van demanar ajuda, aquest gran filòsof del s. XX (que per alguns era una mena de Voltaire modern) es va dedicar a fer conferències explicant que les barbaritats del règim xinès eren invencions dels nord-americans. D'intel·lectuals identificats amb diverses ideologies n’hi ha més, és clar: Heidegger, Eliade, Ezra Pound, Paul de Man... «S’ha de separar l’obra de l’home», es diu en aquests casos. Doncs a mi em costa molt.
Per exemple, Jean-Paul Sartre és considerat un intel·lectual. I no seré pas jo qui ho negui. Tanmateix, quan una sèrie de pensadors xinesos (que l’havien tingut com a professor) van ser empresonats a causa d’allò que es va anomenar revolució cultural i li van demanar ajuda, aquest gran filòsof del s. XX (que per alguns era una mena de Voltaire modern) es va dedicar a fer conferències explicant que les barbaritats del règim xinès eren invencions dels nord-americans. D'intel·lectuals identificats amb diverses ideologies n’hi ha més, és clar: Heidegger, Eliade, Ezra Pound, Paul de Man... «S’ha de separar l’obra de l’home», es diu en aquests casos. Doncs a mi em costa molt.
.jpg)
24 comentaris:
A mi em sembla que un intel·lectual es pot identificar amb una ideologia; altre cosa es que es pugui lligar a un partit. La disciplina de partit es fa incompatible, tard o d'hora, amb la honestedat intel·lectual, però no la ideologia. Estic pensant, per exemple, en Eric Hobsbawm o en Pierre Vilar, entre molts d'altres. (No necessàriament en el camp socialista)
M'interessen els intelectuals que intercanvien registres i idees des de posicions, demarcacions i contorns permeables a la circulació de raonaments o preguntes. El terrible segle XX va mostrar interseccions molt interessants entre ètica i política que, com un riu indefinit i secret, establien vasos comunicants entre gent dels més variats "ismes". Aquestes interseccions les recull Paco Fernández Buey en un excel·lent llibre que sistematitza aquesta idea amb el nom (de collita pròpia) de "poliètiques". Els referents que tracta P.F,Buey són Luckács, Benjamin, Hanna Arendt, Brech, Simone Weill, K Kraus, Primo Levi, entre altres. Alguns d'ells trctats en aquest bloc. Llegint aquest exercici de política i ètica comparades, podriem convenir que més enllà dels "ismes", circula un cert esperit comú. Els heterodoxes, entre els quals (més per ignorància que per manca de doxa) m'incloc, tenen aquesta perspectiva inacabada que, a més de permetre obrir línies d'atenció, acaba fascinant i enriquint. En quan al concepte mateix d'intel.lectual, vist el temps present, ja no distingeixo massa qui ho és i qui no ho és. Sovint, enmig de la barbàrie de cada dia, enmig de la "standarització" del saber, podem convenir que l'intel·lectual singular -mancats d'un intel·lectual col·lectiu a la gramsciana- és l'anònim passejant o l'excursionista sense mapes ni full de ruta. Bé, per avui deixem-ho aquí. Si li fas una mirada al Poliéticas, podria ser del teu interés.
pdt: per l'ordinador (pecat: no és de vinil) ara sona un incandescent The 5th Dimension de The Byrds, Perfecte. Un bitllet a la dimensió desconeguda.
No ho acabo de veure clar, Brian. El fet que s'identifiqui amb una ideologia, no implicarà, per força, que perdi objectivitat? És clar que si ho reconeix obertament, cap problema, suposo. Per altra banda, estic molt d'acord amb tu pel que fa a la incompatibilitat intel·lectual-partit polític.
Moltes gràcies per la recomanació, Àngel. Buscaré aquest llibre. Dels pensadors que cites (molts dels qual admiro profundament), n'hi ha que, en certs moments, en fan tirar una mica enrere. No és que em decebin, però em fan pensar "això no ho dius tu, ho diu la ideologia amb què t'identifiques". No sé si m'explico. Em passa amb Benjamin, Arendt, Levi i molts altres. Em crec més el punt de vista de gent com Steiner, Kertész, Ricoeur o Magris que mai es deixen portar per cap idea redemptora, més enllà de l'ètica necessària per conviure amb els altres.
Ep! The Byrds! Això són paraules majors! (i jo també peco sovint, ho de confessar, el meu ordinador és ple a vessar de cançonetes enllaunades...)
Jo crec que és molt difícil que vagin desunits intel.lectualitat i ideologia, i no crec que s'hagi d'amagar el seu llaç.
I a mi sempre m'agrada saber sobre
l'home (autor/a) que escriu l'obra.
Potser el que és més important de tot plegat és evitar el joc de la manipulació de la paraula.
Salut i... paraigües, que segueix plovent!
estic d'acord amb prendre les precaucions necessàries davant el redempcionisme ideològic o a les variables redemptores dels intel·lectuals que hem esmentat. Tot i que en el cas de Benjamin, fins i tot paraules com redempció o messianisme adquireixen una dimensió molt allunyada del que el comú enten per ambdós conceptes. El mateix passa quan utilitzem conceptes universals de tipus "emancipació", "alliberament", i ja no parlem dels "ismes" aplicats a qualsevol domini: religiós, nacional, polític. En el meu cas, interessat com estic per el marxisme, em convenç més l'adjectiu "marxià" desprovist de l"isme".
Tot i aix`, i ara posem-nos divertits, el barcelonisme o el hammerisme són "ismes" dignes de bon reivindicar. I no diguem quan es tracta de MODERN.ISME, oi?
Sense caure en un relativisme cultural compulsiu, però, convidrem ben segur que ens cal a tots plegats un bon treball de relativització. I una certa levitació davant de les veritats absolutes.
Salut!
més que perdre objectivitat al identificar-se amb una ideologia, aquests suposats intel·lectuals han perdut manta vegades la vergonya, però bé, la història acaba omplint totes les caselles i amb el temps aconseguim la perspectiva adequada. En tot cas em quedo, doncs, amb Steiner, que sempre m'ha semblat força més endreçat en aquestes coses.
Steiner renegaga de la causa i no veig que sigui positium mireu doncs:
"ODIO EL NACIONALISMO DE CUALQUIER SIGNO. DETESTO A LA GENTE QUE VA POR AHÍ CON BANDERAS GRITANDO A OTRA GENTE»
ENTREVISTA A GEORGE STEINER"
¿Fue necesaria la creación del Estado de Israel?
Cuando llega una tormenta, el árbol puede caer. Por eso creo que ser un exiliado o un huésped es una condición privilegiada y creativa. Durante 40 años he escrito sobre mis grandes dudas en relación con el sionismo y el Estado de Israel. Si fuera el único lugar a donde ir, lo entiendo perfectamente, pero no significa que la solución sea idónea. Algunas veces, la única solución no es acertada.
En la dificultat que esmentes, Gemma, crec que hi ha el mèrit. Jo també vull saber qui escriu, però hi ha qui prefereix centra-se en què s'escriu i com. És per això que no podré mai considerar amb bons ulls res del que escrigué Céline. Potser em perdo un gran escriptor, però tant me fa.
És el que dius, Àngel: cal posar en quarentena les veritats absolutes. I els -ismes divertits que anomenes, són això, aficions personals que no han d'anar mai més enllà.
Estic molt d'acord amb tu, Clídice. Tot i així, em temo que molts cops, la història (si més no, l'oficial) no acaba de situar cadascú al seu lloc.
De tots els temes que Steiner tracta als seus llibres, Job, segurament el que menys em convenç és la manera com percep l'existència d'Israel. Ara, això no farà que deixi de llegir-lo i d'admirar-ne la cultura i la independència que ha demostrat sempre. Si em dediqués a llegir només allò que coincideix amb el que crec, llegiria ben poc.
Gràcies pels comentaris!
Primer caldria convenir què entenem per intel·lectual, perquè hi ha que hi fica de tot aquí. En segon lloc no tenir una tendència ideològica és gairebé impossible, per més heterodoxe, relativista o eclèctic que un sigui. I, finalment, no ser "anti" algun "isme" és absolutament impossible. Potser un àngel? Bé, si trobel un intel·lectual que a més sigui un àngel feu-m'ho saber.
Estic d'acord amb en David pel que fa a Steiner i, també, pel que comenta sobre Sartre.
Però sobre Céline he de dir que sí, que t'has perdut un gran escriptor.
Hasbarat, per intel·lectual jo entenc algú que, caracteritzat per un esperit escèptic i crític i una curiositat per conèixer tot el que es pugui conèixer, contribueix a enriquir l'anàlisi d'això que anomenem realitat des de l'àmbit de les lletres o de les ciències.
Segurament és molt difícil no deixar-se influir per algun tipus d'ideologia, però, seria interessant que l'intel·lectual en qüestió s'esforcés per evitar que la ideologia filtrés la seva feina.
Pel que fa a Céline, sóc conscient que no llegir-lo pot semblar una rebequeria, però no puc evitar el fàstic que em fa sentir el personatge. En això no sóc racional, ho sé.
És complicat, certament. Però si tots, si fa no fa, esperem de qualsevol intel•lectual una visió crítica, aprofundida, no normalitzada de la realitat, no podem negar-los la possibilitat (la necessitat, fins i tot) que aquesta visió matisada de la realitat cristal•litzi en una presa de posició. Raonada, evidentment, però presa de posició.
Em fa l'efecte que, al capdavall, el que ens molesta a alguns, és la figura del soi-disant intel•lectual que defensa certa visió "a capa y espada", del pensador intransigent i, per tant, no intel•lectual, perquè ni és capaç de reconsiderar la seva posició quan sent i llegeix les crítiques dels altres, ni tampoc, i això és potser el més important, de considerar la seva pròpia visió des d'una actitud crítica. Jo –perdoneu el pronom– entenc la vida intel•lectual com una manera de viure la vida críticament, de construir-se i deconstruir-se a cada moment, acceptant que l’important no és tant el lloc d’arribada com les estacions de pas. Sartre deixa de ser un intel•lectual tan bon punt renuncia a denunciar allò que és denunciable. ¿De debò creia que tot plegat era un invent fruit de la Guerra Freda? Em sembla que era Pessoa qui parlava de "gent amb massa certeses". Hi ha, en general –i tots ens hi acomodem sovint sense pensar-hi massa– una certa sobrevaloració de la “coherència”, de la línia rígida i previsible que confegeix una determinada manera de concebre el món, com si ser coherent fos una virtut (que pot ser-ho, és clar), però que sovint amaga conformisme i l’esvaïment absolut de tot pensament digne d’anomenar-se crític. Malgrat els intents d’alguns amics, particularment de l’Asja Lacis, quan Benjamin torna de la URSS i veu, després, que li han retocat de cap a cap l’entrada sobre Goethe que li van demanar per a l’Enciclopèdia, comença a veure els ideals comunistes amb altres ulls.
D’altra banda, comparteixo la decisió de no llegir autors les idees dels quals em repugnen. Mai no diré que l’obra de Céline és dolenta, perquè està clar no ho és, però no penso malgastar una setmana de la meva vida a rellegir o parlar del Guignol.
David, em pots donar per correu electrònic una adreça postal? Tinc un amic editorde Segòvia que vol fer-te arribar un llibre.
heu encetat un bon tema.
Potser estem marcats per la noció classica d'intel·lectual o d'aquells que per convenció sempre s'han considerat "els" intel·lectuals. Si afegim que moltes veus resten en l'anonimat o en l'ostracisme, aleshores podem trobar-nos en un problema afegit. Aquí podriem referir-nos al propi concepte d'intel·lectual que no necessàriament ha de respondre als esquemes coneguts. Hi ha magnifics intel·lectuals molt distanciats dels cercles de la celebritat i dels llistats més o menys oficials. Pensadors de barriada, de poble, cronistes anònims, etc...
En quan al debat obert sobre Steiner, coindideixo en que és un bon referent i al mateix, com és normal, el seu pensament pot causar discrepàncies parcials per motius diversos. En el meu cas, la discrepància steineriana va per tot allò que va escriure aquest pensador entorn de la música popular, el jazz, el rock o el pop, em sembla nefast (com també pensava i proclamava Adorno, cosa que no m'allunyava de les seves altres consideracions). Per molt que Steiner parli de la grandesa dels clàssics, convindrem que el clàssic també beu de fonts "profanes".
El debat sobre "ismes" i "antis", planteja incomoditats, sovint recurrim a aquests termes en la frase curta i la declaració. La dimensió més precisa, però, és derivarà de la conversa i d'una certa serenor ambiental. Cosa complicada pels que hem viscut una part del segle dels extrems. Més que cosa d'àngels, potser és cosa de territoris abonats a les noces del cel i de l'infern (és broma).
Aquest blog permet aquestes premises. Una bona tribuna per mostrar les llums i les ombres de moltes persones i coses.
Sobre el que diu "critica anònima SL" en relació a Benjamin i l'ideal comunista, s'hauria de matisar que la decepció lògica (que comparteixo) amb el curs de les coses a l'URSS estaliniana no va fer que Benjamin es distanciés de l'anomenat ideal comunista, en tot cas es va distanciar 8i molt!) de la tergiversació d'aquest per part de l'estalinisme i per els dogmatismes de tota mena que el van desmuntar.
En aquest sentit, doncs, un cert ideal comunista reviu a les obres finals de Benjamin allunyat del tot de les versions soviètiques del comunisme d'estat.
Així ho testimonien les misterioses i apassionants Tesis de filosofia de la història. Trajecte final i inacabat del mestre dels fragments i de les il·luminacions.
Generador d'ombres i llums. Merescut record, setanta anus després del seu adeu des de Port Bou.
Cert, tens raó, Soulbizarre.
(No m'he explicat prou bé, però m'has entès perfectament.)
És el que dius, Crític anònim, el que molesta són els dogmatismes. I estic totalment d'acord amb com de sobrevalorada és la coherència quan s'identifica amb una línia de pensament inamovible. M'alegro que comprenguis i compateixis el meu rebuig a llegir Céline.
Pel que fa a això de l'editor amic teu, podries explicar-m'ho més bé, si us plau, per correu electrònic? (el trobaràs en aquesta mateixa pàgina).
Àngel, comparteixo amb tu la visió ampla del que és un intel·lectual i la possibilitat de trobar-lo molt més en personatges anònims que no pas en patums adorades pels mitjans de comunicació.
Sobre Steiner, m'has tret les paraules de la boca! L'altre punt en què no coincideixo gaire amb el seu pensament té a veure amb la idea de música moderna = soroll que trobem a moltes de les seves obres. Entenc la seva preocupació per la manca flagrant de silenci (indispensable per a la reflexió i la lectura), però no sóc capaç de considerar com a soroll alienant gran part de la música que ell critica.
Sobre el debat apassionant que tots dos heu encetat sobre Benjamin, només puc dir que, malgrat que el marxisme condicionés part de la seva obra, la integritat i sinceritat (i insuperable lucidesa) del que va escriure són inigualables. En aquest sentit, trobo molt encertada la compració amb Adorno. La correspondència Benjamin-Scholem és molt reveladora de fins a quin punt el marxisme determinà l'obra benjaminiana.
Us agraeixo infinitament a tots dos haver triat aquest blog per il·luminar-lo amb les vostres reflexions!
Això de S'HA DE SEPARAR L'OBRA DE LA PERSONA, també s'ha dit molt d'en Pla, oi?
Doncs sí, Mireia, Pla també és un personatge controvertit, oi? Jo no el col·locaria en el mateix sac que un Céline, ni de bon tros, però la seva ambigüitat no em convenç. És clar que tot es pot matisar i, per exemple, l'Enric Vila(http://enricvila.wordpress.com/)no ho veu així. Salutacions!
D'aquest mal no se'n salva ni la ciència: James Watson, un dels científics que varen obrir la porta de l'estudi de l'ADN,ha fet tot un seguit d'afirmacions monstruoses ¿Invalida això les seves troballes? Al meu entendre, l'invalida com a referent moral, però no com a bioquímic.
La literatura potser no és res més (ni res menys) que convertir en un xifrat de signes convencionals part de l'ésser d'un mateix: podriem dir que "decodifica" a l'autor davant els seus iguals; és per això que és impossible deslligar l'autor i l'obra de la seva ideologia, de la seva biografia i del temps que li va tocar viure. Eisenstein serà un dels referents de l'història del cinema per molta càrrega política que duguin les seves películes.La qüestió fonamental és al meu entendre la manca d'honestedat a l'hora de presentar-nos les obres d'aquests autors, especialment per part de "deixebles" o "escollits" que n'amaguen aquests punts obscurs i que, per tant, substrauen al lector part del quadre. Si saps que "X" tenia determinades idees a l'hora de llegir la seva obra per una banda l'entendràs millor i per l'altra en podràs filtrar la brossa.
Es clar, però, que hi ha extrems i aquest són del tot prescindibles.
Exactament! I dins de la meva idea d'intel·lectual, és clar que hi encabeixo els científics. Tenir cultura no vol dir saber "de lletres" encara que implícitament aquesta és la idea que molta gent defensa.
I encetes un nou front apassinant en aquest debat: el gènere "deixebles-més-papistes-que-el-papa". Molts cops són aquests els qui acaben perjudicant i manipulant les idees d'alguns pensadors originals.
Em fas pensar que potser sóc massa radical, de vegades. La teva ponderació segurament és més reveladora. Tot i així, no llegiré Céline. Salutacions i gràcies pel comentari,company!
Una persona intel·lectual per a mi es una persona que te una propia ideologia i que la defen amb arguments però, això no vol dir que no pugui ser objectiu.
...seguint el "my penguin" podriem dir que si, a més, aquesta ideologia coincideix parcial o totalment amb la d'altres persones o col·lectius, no ha de representar un menysteniment a la condició intel·lectual de l'esmentada persona. A vegades, sovint, un pensament independent o "lliurepensador" estableix aliances no escrites amb el comú o amb una part d'aquest.
Tot i això, em reafirmo en allò de que potser necessitem fer una revisió del mateix concepte d'intel·lectual, quasi en sentit ontològic -ai!-, ja que els arquetipus a vegades fixen una caracterització massa limitada, per això en un altre comentari parlava d'observar gent anòmina, gent de carrer, de poca capelleta i de molta fondària, gent de poca acadèmica i molta vida.
Bona observació, My Penguin. Tens gran part de raó.
Cert, Àngel, que l'intel·lectual pot ser a tot arreu, no només on se suposa que ha de ser. Les capelletes fan molt de mal.
David, il faut absolument que tu lis Céline!
Ara de debó: llegeixo "Viatge al fons de la nit" i separo l'obra de la persona (cal que adverteixi que és l'única obra que m'he llegit de l'autor), i així ho intento fer en la majoria de casos quan llegeixo, ja que per mi no és el mateix llegir una obra literària que llegir pensament (sense negar que algunes obres de pensament són gran literatura, però ja m'enteneu), ni tampoc són per a mi sinònims escriptor i intel·lectual. Naturalment, no tindré en la mateixa consideració la persona de Céline que una altra, però l'obra sí. Ens perdríem molts escriptors interessants si els haguéssim de descartar per raons extraliteràries i d'altra banda, tampoc ho podem saber tot de ningú, la visió que tenim d'un autor no deixa de ser construïda. Una cosa a part és que em colin opinions personals de forma poc honesta literàriament en el si d'una obra (no que no es pugui fer, sinó que es faci poc honestament, per exemple fent que un personatge digui una sèrie de coses que no vénen a tomb i que en realitat són l'expressió directa dels prejudicis de l'autor). Això últim em treu de polleguera.
Puntualitzat això, he de dir que estic d'acord amb la majoria de coses que he llegit aquí i que em sembla que s'ha establert un diàleg molt valuós. Així, tornant als intel·lectuals, a mi em fan feredat els intel·lectuals que es comprometen amb partits polítics i en general amb tota mena de col·lectivitats que facin que ja hi hagi uns pensaments de partida a assumir, perquè la tasca d'un intel·lectual és qüestionar i qüestionar-se.
Sóc conscient de la irracionalitat de la meva postura envers Céline. Des que Barthes va decretar "la mort de l'autor" (cosa que no m'ha acabat de convèncer mai del tot), els textos són textos i prou i no caldria pas conèixer absolutament res de la vida de qui els escriu per a copsar-ne el significat (o, si més no, per provar-ho). Tanmateix, pot algú que considerava que Hitler era massa ambigu respecta als jueus ser un gran escriptor? Es veu que sí. Ara: no tinc cap ganes de comprovar-ho.
Quant al que dius dels intel·lectuals, ho veig exactament con tu. I, efectivament, el diàleg que ha generat el meu post compensa tots els dubtes que això de mantenir un blog em genera des del principi.
Moltes gràcies pel comentari!
Publica un comentari a l'entrada