Els estereotips són empobridors, discriminatoris i, per tant, injustos. Per exemple, hi ha qui creu que els músics de jazz dels anys 40 i 50 del segle passat havien de ser tots una colla de personatges autodestructius, torturats i addictes a tota mena de substàncies. Doncs no; tots, no. Parlem d'Erroll Garner, per exemple.
Erroll Louis Garner (1921-1977) és un dels més grans pianistes de jazz de la història. I no ho dic jo, ho diu en Dan Morgenstern. Autodidacte (mai no va aprendre a llegir música), fou admirat tant pels entesos més exigents (als 26 anys ja havia gravat amb Charlie Parker), com per un públic no tant especialitzat al qual es va guanyar per la seva proximitat i passió. Un exemple perfecte d'aquesta conjunció qualitat-popularitat (que encara que sigui poc habitual, és possible) és Up In Erroll’s Room, un disc de 1968 en què Garner reinterpreta i redimensiona brillantment alguns estàndards del jazz com Watermelon Man, Groovin High, The Girl From Ipanema, I Got Rhythm o Cheek to Cheek.
Erroll Louis Garner (1921-1977) és un dels més grans pianistes de jazz de la història. I no ho dic jo, ho diu en Dan Morgenstern. Autodidacte (mai no va aprendre a llegir música), fou admirat tant pels entesos més exigents (als 26 anys ja havia gravat amb Charlie Parker), com per un públic no tant especialitzat al qual es va guanyar per la seva proximitat i passió. Un exemple perfecte d'aquesta conjunció qualitat-popularitat (que encara que sigui poc habitual, és possible) és Up In Erroll’s Room, un disc de 1968 en què Garner reinterpreta i redimensiona brillantment alguns estàndards del jazz com Watermelon Man, Groovin High, The Girl From Ipanema, I Got Rhythm o Cheek to Cheek.
Garner tocava sempre assegut sobre dues o tres guies telefòniques perquè era molt baixet, tanmateix com a pianista de jazz és una de les figures de més alçada que hi ha hagut mai. Aquí el teniu en acció:
.jpg)
9 comentaris:
m'encanta aquest músic i tot el jazz,
:)
bona pesca!
El mestre Errol surt a la superficie gràcies al sempre oportú "Who's there?".
El detallet de les guies telefòniques no el coneixia i encara augmanta la mitologia d'aquest geni de la talla de Tatum, Monk, Powell...clàssics del "canon" de la pianística jazzy. El video, perfecte! Elegància...un terme que m'agrada aplicar a un altre dels clàssics com Red Garland...un gust, havent dinat, aquesta aparició del tità de la "brillantina" (un altre detall de la seva imatge, pentinat lluent amb sobredosi de fixador).
Gràcies per el regal...ara pujo a l'estudi a treure la pols d'un parell de vinils de Mister Errol, segell Roulette...fantastic!
jo també crec que els estereotips són injustos i que val la pena trencar-los.
Doncs ja en som dos, Jaka! Salutacions!
És la paraula, Àngel: "elegància". Espero que anés bé l'audició dels vinils en qüestió. Salut!
M'alegra que estem d'acord, Anònim(/a?). Tanmateix, és molt difícil trencar un estereotip perquè creure-hi és la postura més còmoda. A molta gent, generalitzar els dóna seguretat; es tracta d'una seguretat falsa, però. Moltes gràcies pel comentari!
gràcies! és genial :)
Oi que sí? A mi també m'ho sembla! Salutacions, Clidice!
Oh!!! Erroll Garner és una assignatura pendent que tinc. Demà mateix m'hi poso amb Up In Erroll’s Room.
Perfect music, thanks David!
(per cert, ja tinc el darrer núm. de "Llengua Nacional", però encara haig de llegir-me-la)
Espero que t'agradi, Francesc! El disc aquest en concret és molt accessible... en el bon sentit, és clar.
You're more than right, Gemma!
Te l'has comprat? Ja me'n diràs alguna cosa (amb tota la sinceritat del món, eh?). Gràcies a tu!
Publica un comentari a l'entrada