El moment es fa esperar més menys però acaba arribant. Harpo Marx s'asseu davant del seu instrument i hi toca una breu peça. La interpretació és brillant, però allò que la fa especial de debò és la mirada d'en Harpo. Una mirada infantil, feliç. Una mirada somniadora, d’un home que, vestit amb parracs i després d’haver fet totes les pallassades possibles, es transforma en un poeta que parla amb els dits i, sobretot, amb els ulls. El temps s'atura. La gent somriu. Harpo commou. Harpo és un artista.
GIRONA
.jpg)
18 comentaris:
Estic a punt de començar a llegir les seves memòries, "Harpo habla". Veurem fins on arriba la seva poesia.
Harpo Marx, ídol dels surrealistes...
Ben bé s'hi ajusta aquella cita: que la bellesa està en qui mira.
El significatiu és amb qui canta, en un cinema on feia poc més de 20 anys el Ku-kux-klan salvava personatges (El naixament d'una nació de Griffith) o encara als quaranta la Disney rodava el seu racista Song of the south.
I és cert: als surrealistes els hi encantava l'humor irreverent i el no-sense dels Marx o de Charlot.
Disculpes per l'extensió, però ja saps que m'agrada el tema... salut!
Poesia i marxista em semblava un oxímoron, quan he llegit el títol. En llegir el post he comprès el joc de paraules.
M'apunto a llegir les seves memòries.
Salut, David.
Jo he llegit les d'en Grouxo, encara que no sé si se'n poder dir "memòries". D'en Harpo diuen que era els més assenyat de tots els germans. Ja em diràs què t'han semblat, Allau.
Sí, Ricard. Fins i tot en Dalí hi va voler treballar, amb en Harpo.
Exacte, Jordi. En aquest fragment que he posat, això de la mirada no és gaire evident però en altres pel·lícules sí que queda ben clar.
Disculpadíssim, Missatger, només faltaria. I que ningú no es perdi les escenes de Chaplin que has penjat al teu blog i els comentaris que n'has escrit.
Hauria estat un gran oxímoron, Teresa, estem d'acord. Quan l'art està subjecte a la ideologia deixa de ser art.
Salutacions, Gemma. Segur que valen la pena.
Gràcies pel comentari, David.
T’adjunto dos enllaços de Charlot al circ que dialoguen amb el dels Marx (i amb la nostra estimada Freaks). Gags visuals de primer nivell, i homenatge a Méliès.
http://www.youtube.com/watch?v=QNAjMc02UlU
http://www.youtube.com/watch?v=AfJ5J_moXps
Salut!
Em sembla un gran artista. El recordo tocant el piano amb una poma.
Gràcies, David!
Preciosa música i mirada. Preciosa també la mirada de la nena que mira, com a contrapunt. Salutacions!
De res, Missatger: és de justícia. Preciosos i impagables, els enllaços que adjuntes. Va bé recordar que el cinema pot arribar a ser un art, que al final encara algú es pensaria que el mot cinema té a veure amb les mediocritats que abunden a les nostres sales.
Caram, Glòria! Jo no l'he vist tocant el piano amb una poma! Ara mateix començo la recerca. Gràcies a tu!
Tens raó, Trobadora. La mirada de la nena no pot passar per alt. Ni les connotacions racials que esmenta el Missatger en un comentari previ. Salut! (Per cert, si podeu llegiu-vos el post que la Trobadora dedica a Walter Benjamin, val molt la pena!)
Harpo/arpa, marx/marx, poesia/marxista...doncs perfecte...i l'escena impagable i d'oximoron -discrepo- res de res o, en tot cas, parlem-ne pacienment.
El marxisme dels germans va de la mà de la poesia com la de molts "marxistes" marxians que, fora de l'ortodòxia que va "dogmatitzar" la feina d'en Karl, van oferir moltes mostres de poesia (i prosa, i assaig, i...) dissident i estimulant: Benjamin, Broch, Brecht, Lukacks, Rosa Luxemburg, Adorno...i els més notables representats del surrealisme i de l'expresionisme (breton, naville i companyia d'una banda o Georg Grosz, Tucholsky i tutti quanti, de l'altra).
És molt lògic veure oxomirons en la parella poesia-marxisme si entenen per "marxisme" la degeneració estaliniana del concepte. En canvi, és perfectament combinable el doble adjectiu aplicat al marxisme dels germans o al marxisme (més aviat "marxià") de l'avi Karl i dels que van treballar amb independència la seva obra i la van aparellar amb altres pensaments creant universos heterodoxes molt fecunds (perseguits per dogmatics, estalinistes, nazis i tirans).
Tornant al marxisme dels germans, coneguda és la condició de proscrit pel macartisme del gran Groucho, poeta marxista (de cognom) i acusat de "marxià" (sense ser-ho de manera explícita).
L'estampa poètica del Harpo, doncs, convoca les recurrents "afinitats electives" i, ja que s'ha parlat del surrealisme, de la poesia, dels marxismes i dels oximorons...recomano una visita als treballs d'investigació de Michael Löwy (un altre nom recurrent) on podreu trobar triples i quadruples afinitats electives entre marxisme(s), judaïsme, poesia, surrealisme i altres vectors del pensament i de l'acció dels anys de plom.
("la estrella de la mañana", "redención y utopía" o "juïfs heterodoxes").
Bona l'arpa del Harpo...ha desplegat un univers infinit d'encontres i desencontres.
De poesia i vida (aquesta podria ser la parella perfecta).
sempre genial en Harpo amb veu de botzina, mirada d'infant i mans de poeta. Mirant pel.lícules dels marx, és un no parar fins com tu dius, arriven aquets moments màgics de sensibilitat.
BRAVO MARX!
Caram, Àngel, el teu comentari donaria per escriure tant! Amb tot el respecte (i saps que te'n tinc molt) jo em mantinc ferm amb això de considerar un oxímoron l'expressió "poesia marxista". Allà on domina la ideologia, l'art hi té ben poc a fer.
Tot i això, em confesso lector -sovint embaladit- de Benjamin i Adorno (no conec Löwy, cosa que hauré de solucionar aviat). Tens tota la raó que l'estalinisme va pervertir la idea inicial marxista. Però -i aquí és on no estarem d'acord- jo crec que la idea inicial ja estava impregnada de dogmatismes perillosos. Tant Marx com Lenin com Trotsky no dubtaren a justificar l'assassinat per tal d'aconseguir allò que anomenaven la dictadura del proletariat, concepte que va tapar multitud de crims. Segur que has llegit molt més que jo sobre la doctrina marxista, però els fets històrics em sembla que han acabat demostrant que es tractava d'un messianisme extremadament violent. Tot això t'ho diu un que, precisament ha nascut i s'ha criat en un ambient que els marxistes anomenarien de classe baixa-treballadora-proletària.
Malgrat la dissensió, m'encanta poder parlar d'això amb tu. Salut!
Estem d'acord, Polaroid mental. Són pel·lícules que vessen d'ingenuïtat i enginy i amb moments, com tu dius, màgics inoblidables.
Salut!
m'agrada discrepar d'aquesta manera i al mateix temps discernir el bo i el millor de cada corrent d'opinió.
Sobre la violència -que detesto- es podria parlar abastament i en totes direccions.
El que si estic molt d'acord és amb la teva crítica a la "doctrina marxista", i és que el marxisme i els marxismes entesos com una doctrina constitueixen un oximoron en tota regla. És un tema molt llarg que he hagut de "patir" en forma d'invectives de tota mena procedents de marxistes-leninistes, de fonamentalistes del capitalisme i de doctrinaris de via estreta.
Entenc el caràcter pejoratiu que pugui suscitar això del marxisme, i és que el que s'ha fet en el seu nom literalment NO TÉ NOM... certament!
L'art de destriar el blat de la palla, reconec, no és fàcil.
Apliquem-ho a totes les categories ideològiques i a les seves respectives variants (nacionalismes, capitalismes, liberalismes, ismes, ismes, ismes),
segur que se'ns girarà molta feina.
Hi trobarem de tot, del bo i millor, del pitjor i de l'incert.
Tot un món el dels espigadors!
Estem d'acord, Àngel. Com menys "ismes", molt millor. Parlant d'espigar (tasca apassionant), m'has recordat una pel·lícula que vaig veure fa poc que, si no coneixes, estic segur que t'agradarà molt. És d'Agnès Varda i es diu Les glaneurs et la glaneuse (Els espigadors i l'espigadora). Salut!
i tant, la vaig anar a veure al cinema i després la vaig aconseguir en dvd, fantàstica!
demano disculpes (ja sé que pot semblar una mica formalista) per la meva insistència quasi monotemàtica amb tema del marxisme. Ai! hauria estat molt bé d'anomenar "marxià" a aquest corrent i ens hauriem estalviat el fatídic "isme".
Dit això, que quedi clar que només he intentat fer un triple salt mortal, complicat, pero necessari en relació a la màxima precisió sobre les llums i ombres de Marx i dels seus contradictoris seguidors. I, més difícil encara, però més imprescindible, el que intentava era fer compatible la denúncia del "sistema" de matriu soviètica amb una lectura i interpretació CRÍTICA dels marxismes, de les seves bifurcacions i de tot aquest laberint d'encontres i desencontres entre el pensament i l'acció.
Una espigada, vaja, que sempre va bé i es pot aplicar en tots els camps.
Bon dia i a gaudir del sol d'aquest diumenge lluminós.
No t'has de disculpar de res, Àngel. És molt gratificant poder enraonar sobre tot plegat i t'agraeixo molt la teva sinceritat. Comentaris i aportacions com les teves donen sentit a aquesta cosa tan difícil de definir que són els blogs. I entenc perfectament la diferència que cerques amb el terme "marxià". La llàstima és que no he llegit prou Marx com per poder anar gaire més enllà del que ja he comentat fins ara.
Publica un comentari a l'entrada