dijous, 27 de gener de 2011

27 de gener, 28, 29, tot l'any, i tota la vida

L'home de la fotografia és Moshé Manela. En Moshé va néixer a Kielce, Polónia, l'any 1908. Es va casar amb Bluma Citron i al 1937 van tenir una filla. Tots tres foren asassinats a Treblinka l'any 1942. Moshé tenia 34 anys; Bluma, 33, i Guta, cinc.
Jo també aixeco el meu fill així perquè rigui. I dir això no és fer demagògia.

15 comentaris:

F. Nogués ha dit...

Bravo.

J.Mateu ha dit...

No ho és pas.
Ningú no sap que ens portarà l'endemà, però sabem del cert que no ens podran treure l'avui.
Felicitats pel que heu tingut fins ara i esperança pel que ha d'esdevenir.
Elen sila lumenn'omentielmo! Un estel il·luminarà la vostra trobada ara i per sempre.

El missatger ha dit...

Terrible.
S’ha de lluitar contra els ous de serp que es coven a l’actualitat. Tant contra el poble d’Israel com contra els altres pobles.
I cap paraula que conté veritat és demagògica.
Salut i pau per a tothom!

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Quan vam visitar el Museu de l'Holocaust a Washington, a l'entrada ens van donar un passaport. El meu portava el nom de
Grietje Polak, nascuda a Amsterdam.
Moltes vegades m'he sentit Grietje, he sentit en mi la seva mort injusta.
A "Noviluni a Washington" hi ha un poema dedicat a Grietje.

Aris ha dit...

També hi ha una foto molt semblant de Nikola amb el seu fill, que van tancar a un camp de concentració a Bosnia i van acaba matant a ell i tota la familia fa vint anys. Es trist que tot es repeteix

novesflors ha dit...

Instants com el que es mostra a la fotografia haurien de ser eterns, i les guerres, maleïdes per sempre més.

GLÒRIA ha dit...

David,
El gest del malaurat home de la fotografia amb la seva filla, igualment malaurada, és antic com la vida i la seva bellesa ha de ser perdurable.
Jo també sento l'herència que em causa el dolor per l'holocaust. Ni aquell ni cap haurien de ser permesos pels que tenen poder per aturar-los.
Alça el teu fill i rieu tots dos!

Hasbarats ha dit...

Aquest gest d'amor i d'alegria és el que romandrà més enllà del pas dels segles. Serà el perfum, l'ombra, l'esperit, el vers que fa créixer el poema.

Alça el teu fill i fes que rigui! No hi ha oració més plaent. Tot l'any, tota la vida. Sempre.

Txals ha dit...

Bona reflexió, amb poques paraules em fas recórrer molts territoris al meu cap. Demà alçaré de nou al meu fill, com avui, però desitjant que el moment quedi gravat als nostres cors per sempre més.
Gràcies i salut!!!

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

La foto i el que escrius m'ha deixat clavat.

Em fa pensar en l'esdevenidor i la barbàrie que es va covant. No soc massa optimista amb el destí de tots els pobles oprimits i perseguits. Ja sigui el poble d'Israel, els pobles arabs sotmesos a les tiranies i al fonamentalisme dels seus governants, els nòmades, els que emigren per menjar i els exclosos dins d'un mateix país i, per què no dir-ho, el nostre, Catalunya, sotmès a un estat aliè i a un relat polític de perfil baix (que és el de la sobirania limitada, la democràcia de baixa intensitat i la preeminència del capital).

Però tornem a la fotografia i al fet de que et sentis projectat en ella. És una imatge portadora d'una esperança. Aquesta fotografia és un univers. És la llum en la fosca. La torno a mirar.

Presència i absència.

David ha dit...

Benvolguts,
Em reconforta que cap de vosaltres hagi fet servir el tòpic de "cal recordar per tal que no torni a passar". L'Holocaust va passar i han continuat passant barbaritats, com molt bé dieu. Sense anar més lluy, a Kielce, ciutat natal de Moshé Manela, l'any 1946 hi va haver un pogrom contra els jueus que havien tornat dels camps. Hi va haver 42 assassinats i cinquanta ferits. Havien sobreviscut els camps i en tornar a casa seva van ser assassinats.
En alçar el meu fill, l'ofereixo a la memòria del milió de nens que van morir en la Xoà i dels moltíssims altres que continuen patint en el món actual.
Salutacions i una abraçada a tots.

Miraculosa Miró ha dit...

David, alça el teu fill, fes-lo riure tant com puguis i... hi ha qui diu que no s'ha de fer, però, si li pots estalviar patiments, fes-ho.

David ha dit...

I és clar que cal estalviar patiments, Miraculosa. Jo intentaré estalviar-li'n tots el que podré, que prou que n'hi haurà en què no hi podré fer res.

Miraculosa Miró ha dit...

És que fa dies que dono molts tombs a aquest comentari que vaig fer aquí. Quan dic patiments, vull dir patiments de veritat. Ja veig que em vas entendre bé. Jo "patia" de no haver-me explicat adequadament.

David ha dit...

Et vas explicar molt bé, Miraculosa, no pateixis.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA