dimecres, 26 de gener de 2011

Escandinaus osmòtics

Ni tan sols el pas del temps és capaç de suavitzar la sensació de vergonya aliena que sentim quan repassem les llistes d’èxits musicals dels anys vuitanta. No direm noms per no ofendre ningú, però només cal fer una breu visita a llocs com aquest per a comprovar-ho. Però vet aquí que durant aquells anys no tot va ser mediocritat, màrqueting i integritat flàcida... Sort d’alguns jovencells australians i britànics d’entre els quals avui volem destacar uns tals Smiths.
I és que sense tenir en compte els Smiths no es pot entendre això que hom anomena música indie i que no sempre vol dir ei-mireu-que-alternatiu-que-sóc. En Morrissey i en Marr van influenciar centenars de grups que van provar de seguir l’estela d’una gent que, sobretot, sabia fer cançons. I l’estela arriba fins als nostres dies.
Els Northern Portrait són danesos. Només cal sentir-los uns segons per comprovar que més que d’osmosi estem parlant, quasi, de clonació. És legítima tanta proximitat a l’original? Honestament, si l’original són els Smiths, cap problema.




Les semblances són físiques, també:



I per acabar amb aquest festival de veuetes inconfusibles, molt sensibles, amb galls inclosos, i d'arpegis i acords omnipresents, uns finlandesos que tampoc no dissimulen gaire la seva ascendència smithsiana i que un dia ja van passar per aquí.

8 comentaris:

El missatger ha dit...

Bon dia, David.
Aquests escandinaus són una mica massa mimètics amb l'original pel meu gust.

Jordi Solà Coll ha dit...

Ja se sap: l'angoixa de la influència en art pot ser,
ben bé, un vici...

David ha dit...

Bon vespre, Missatger. A mi m'agraden més els Cats on Fire que els Northern Portrait i tampoc no sóc gaire seguidor dels Smiths, però és cert que la semblança pot arribar a semblar excessiva.

"L'angoixa de la influència", això és un llibre del Harold Bloom, oi? Salut, Jordi!

Lior ha dit...

Els homes ens volem assemblar als nostres (petits) déus,volem fer nostre aquesta estela de la que parles o,directament,formar-ne part.Si fossis poeta,posem per cas,però no fossis en Vinyoli,per dir un nom, voldries ser,a part d'absolutament original,únic i irrepetible(ja ho sé...),talment una sel·lecció dels teus poetes de capcelera,però de nom David Xamfrà,oi?
A mi,si l'osmosi és d'aquesta qualitat,també em va bé.Gràcies per no aprofundir en el tema-dolorosíssim-de la mediocritat dels 80's.I,gràcies...

David ha dit...

Suposo que tens raó, Lior. Trobo que, amb mesura, aquest desig d'assemblar-nos als qui admirem pot ser fins i tot positiu perquè, a la llarga, pot acabar significant la consecució d'un estil propi.
I, de res... :)
(I per trencar una miqueta aquest consens tant empalagós, he de confessar que m'agraden més els Cats On Fire que els Smiths, tot i sabent que sense els segons els primers no existirien.)

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

fa poc que vaig entrar en un web que recull rareses musicals dels anys setanta a Catalunya. Em va cridar l'atenció un hit-parade de supervendes a on, enmig dels comercials més infumables, hi havien discos de Brian Auger, Traffic, Sly & the Family Stone, Procol Harum, Booker T. & the Mg`s... i allò passava a la fase final del franquisme. No deixa de ser curiós, un top-40 així, ara que parles de llistes de vendes.

Molt bé per aquells que s'inspiren en els Smiths, al cap i a la fí, la banda de Manchester va ser una bona notícia d'aquells anys vuitanta i els enyoro encara. Aquella sensació de punxar el primer LP dels Smiths, ai!!!! em sembla que aniré a l'estudi a destapar el tresor, fa temps que l'agulla no experimenta el plaer de punxar-lo.

David ha dit...

Les llistes dels anys 60 i 70 contenen sorpreses molt agradables. Les sorpreses agradables de les llistes dels 80 es poden comptar amb els dits d'una mà: Jam , Housemartins, Smiths, Dexys... i no se me n'acuden gaires més...
Salut, Àngel!

Lior ha dit...

I aquells senzills!! Amb aquelles covertes,la Yootha Joyce,... Amb quina veneració escoltavem la música,era un acte quasi religios desenfundar els discos i posar-los al tocadiscos. Avui premem les pantalles tàctils de l'ipod, ziz-zas i au!. Alguna cosa si que hem perdut pel camí, si...
(No us perdeu el flirteig de don Sancho Rodriguez Diez de Barcelona amb la Yootha.Un petit record per la gran Yootha Joyce)

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA