Convindreu amb mi (espero) que apropiar-se les coses és molt lleig, especialment quan no són teves. Hi ha apropiacions grolleres (béns, països...) i d’altres de més subtils. Imaginem-nos que professo una ideologia en concret, per exemple. Doncs m’apropio qualsevol autor que sembli que d’alguna manera digui el que jo vull que digui i que lligui amb el que jo vull que lligui. I això es fa obviant ambigüitats, contradiccions i el que sigui. Cal tenir en compte, a més a més, que apropiar-se és reduir. Com que aquí no gosem apropiar-nos res (i menys paraules que respectem tant com, ben sovint, no comprenem), optarem pel millor en aquests casos: citar. (Som conscients que citar conté un component d’apropiació, però farem veure que no ens n’hem adonat.) Citarem, doncs, Walter Benjamin.
«Hi ha un quadre de Klee que es diu Angelus Novus. S’hi veu representat un àngel que sembla com si s’apartés d’alguna cosa que mira fixament. Els ulls esbatanats, la boca oberta, les ales desplegades. L’àngel de la història ha de ser ben bé així. Té la cara girada cap al passat. En allò que a nosaltres ens sembla una cadena d’esdeveniments, ell hi veu una sola catàstrofe, que acumula més i més ruïnes i les llença als seus peus. A ell li agradaria aturar-se, despertar els morts i recompondre les destrosses. Però ve una tempesta del paradís que se li enxarxa a les ales i l’àngel no les pot plegar. Aquesta tempesta l’arrossega irremissiblement cap al futur, al qual dóna l’esquena, mentre que, davant seu, el munt de ruïnes puja cap al cel. Aquesta tempesta és això que anomenem progrés.»
20 comentaris:
"el munt de ruïnes puja cap al cel"
mare meva
s'agraeix l'apropiació...
Waw Who'sthere! I waw pel Walter Benjamin!
què més dir quan quin ho diu és Benjamin i qui ho ressenya és en David?
doncs així, tesi per tesi, aquestes són les enigmàtiques, virtuoses i necessàries, tesis de la filosofia de la història. I ell, el mestre, Benjamin, explicant -com Bloch i la resta de càlids heterodoxes- els paranys i les ambivalències del concepte de "progrés".
El profeta messiànic, el poeta romàntic alemany i el filòsof del mosaic trencat, tot unit en un dels grans textos del segle XX.
Pel que fa a la reflexió, hi ha moltes apropiacions que són estafes, però també es poden fer apropiacions molt interessants, per exemple per subvertir la idea d’autoria o per ironitzar amb el discurs copiat, reflexió aquesta que, de fet, és una apropiació (o derivació) del pensament del propi Benjamin.
Vaja, que l’apropiació obre un camp de possibilitats enormes.
Salut i reflexió!
Bé, ja ho sabem que no hi ha res més efectiu, o efectista, que prendre la part pel tot. Tanmateix, això és una apropiació d'una apropiació? Tu cites Benjamin que interpreta Klee. Quina era la idea primera? Ja m'he perdut ;)
Parlant apropiadament únicament pots apropiar-te coses que no són teves ;-)
I de què s'apropiava Klee? Tots ens alimentem els uns dels altres però, obvi, cal fer-ho de manera honesta. Citar també és honorar la persona que ha dit o escrit alguna cosa que ens agrada o, si el pensament expressat per la cita és negatiu, també és just que sapiguem el nom del creador de la parida -si em permets-.
La transcripció del text de Benjamin m'ha agradat molt i també el que has escrit tu.
Aprofito l'avinentesa per dir-te, David, que he llegit els teus articles que, excel·lents, donarien per fer-la petar dies. M'ha agrdat especialment el que parla de Traduir. Una vegada, un profesor va dir que si en el món es parles un sol idioma, amb el temps se'n parlarien milers. Cada comunitat territorial personalitzaria l'idioma únic i, així com el llatí ha donat llengües diverses, llengües diverses obtindríem. Els localismes, els accents propis de zones, de pobles i pobles, són l'intent incipient i inconscient de crear un idioma fill de l'altra...ui, ja veus com em convides a pensar i escriure!
Gràcies, david i una abraçada!
Si tenim el terme apropiació indeguda, deu ser que n'hi ha de deguda, oi? Jo no he acabat d'entendre mai quina podia ser la deguda, però ara hi veig una mica de llum; Quan llegeixes un texte, com ara aquest de Benjamin, és molt dificil no fer-lo teu, perquè t'entra directament a la vena. És més aviat com si el texte -el pensament- s'apropiés (degudament o no) de tu i no a l'inrevés. Et comforma. De fet, debem estar fets d'apropiacions degudes.
Aquesta cita de Benjamin sobre el passat, que no el tenim darrere sinó davant, i el futur darrere, quantes vegades no l'hauré llegida amb la mateixa emoció?
En les apropiacions, com en tantes altres coses (en totes diria jo) ha d'haver-hi una ètica personal de qui se n'apropia. No pots prendre, per exemple, un text d'altre i fer-lo passar per teu, no cal ni dir-ho, això és evident, però la intertextualitat m'agrada i les relacions entre diferents elements artístics, també. No escrivim (ni fem art, en general) dintre d'una bombolla aïllada de tot i, per tant, les interinfluències són inevitables i, per què no? desitjables.
Caram! Com que sovint he fet meves les paraules d'altres, sóc aquí. Ja ho sabeu, hi ha qui sembra i hi ha qui cull. No tots som genis.
De virtuts sí que en tenim tots. Una de les millors és saber triar les lectures. Gràcies de nou, David, per triar per mi. També al Lior, que amb el petit David em vaig "apropiar degudament" del concepte de son.
Glòria, m'agrada molt el teu comentari.
Lior, apropiació indeguda deu ser "robar", no? :-))) David, la primara part del text sembla tota ella un eufemisme.
Salut hi hagi, amics tots!
És un text que fa mal de tan lúcid com és. Què hauria escrit en Benjamin si hagués viscut fins al final de la II Guerra Mundial? Salutacions, Epolenep!
Gràcies per ser tan expressiva, Apanona! :) Una salutació!
Els paranys del progrés, aquesta és la qüestió. I no oblidar els qui la història oficial ha bandejat. Salut, Àngel!
Tens tota la raó, Missatger. Hi ha apropiacions que són homenatges ben sincers i d'altres que juguen amb la idea d'autoria. Jo rebutjo l'apropiació quan redueix una idea aliena a un simple mecanisme per refermar les tesis que un pretenem exposar.
La cadena d'apropiacions és tan llarga com la història de la cultura, em sembla, Clidice. N'hi ha de legítimes i d'immorals. Tens raó que Benjamin aprofita el quadre de Klee per abocar-hi tot el que ell hi veu (que no ha de ser necessàriament el que en Klee volia transmetre amb la seva obra). Jo, en aquest cas, parlaria més d'interpretació que d'apropiació, encara que són termes tan semblants.. quin embolic!
Deu ser així, Salvador. Però cal fer-ho sent conscient d'aquesta apropiació i fent-la pública o, si més no, provant de no manipular excessivament allò que ens apropiem.
Totalment d'acord, Glòria. Podem parlar d'influència i d'intercanvi d'idees, però el tipus d'apropiació a què em refereixo és el que intenta utilitzar el prestigi d'algun autor per a reforçar un discurs simplificat i demagògic.
I moltes gràcies pel que dius dels meus textos que has llegit. Reflexionar sobre què significa traduir té la virtud de fer-nos pensar en allò que tenim de més íntim, és a dir el llenguatge. I el que et va dir el teu professor (jo no hi havia pensat mai) és molt lògic, segurament passaria exactament el que ell va dir. Gràcies a tu i una altra abraçada!
Les apropiacions degudes deuen ser les que s'imposen per si soles, com molt bé insinues, Lior. Les que forcem a entrar al nostre discurs són les que trobo que ens hauríem d'estalviar.
És la virtud que tenen els textos tan reveladors com aquest, oi Teresa? Tan se val els cops que els llegim, mai no perden la seva força.
Parlant de Benjamin, és molt apropiat esmentar la idea d'intertextualitat. Un dels seus somnis era escriure un llibre només amb cites d'altres autors. I, de fet, en algunes de les seves obres, les cites són constants. En el seu cas, però, la cita, a banda de qüestionar el concepte d'autoria, serveix per donar un to polifònic absolutament modern als seus textos. Salut, Novesflors!
Bé, Miraculosa, tu et refereixes a compartir i els blogs són ideals per a això. Sembla com si el fet de descobrir un autor o una obra que ens enlluerni, comporti necessàriament que vulguem que més gent pugui gaudir-ne. En alguns casos pot semblar egolatria ("jo recomano"), però crec que en la majoria de casos és generositat.
I l'eufemisme que detectes va dirigit contra allò que no suporto: la ideologia totalitària. Salut, Miraculosa!
Curiosament, el Hessel d'Indigneu-vos encapçala el seu al·legat amb aquest quadre de Klee i aquesta cita de Benjamin. Una apropiació més dins de la cadena.
Miraculosa, ja m'ho semblaba que la indeguda anava per aquí...
Bon enllaç, el de "robar", el de "indeguda deu ser" és un altre enllaç? xq no m'enllaça.
Que no t'ho vaig dir que no et deixaria, el petit David...?
David -el gran-, això de:...Les que forcem a entrar al nostre discurs... Ja tens tema per un altre post. Com et coundeixen les crisis! Últimament vas acceleradot. Això del texte meu... Senyor, quina paciència que s'ha de tenir amb un mateix!
Doncs sí, Allau, una altra apropiació, en aquest cas (el de Hessel), espero, que tan honesta com sigui possible.
Sí, que vaig accelerat, oi? Mira, això va com va, Lior. Sobre el "texte", qui estigui lliure de culpa...
Citar no és una forma d'apropiar-se sinó d'apropar-se. Vol dir que has llegit algú, que hi has parat atenció, que creus que cal donar-li veu i, en aquest cas, unir-te al seu pensament.
De fet, citem constantment (podríem dir que "de pensament, paraula i obra") quan ens inspirem en un escrit, en un fet o en una persona. I citem sense voler els nostres mestres, ¿ens apropiem de part del seu llegat o són ells que s'han apropiat de la nostra ànima?
Aquest text que cites és pertorbador. Tant, que sentim que l'Angelus Novus és Benjamin i que no citar-lo és arrencar-lo del futur.
Si quan repreoduïm les paraules d'algú altre ho fem amb una intenció neta, aleshores, Hasbarat, estic del tot d'acord amb tu. Encara que em fa la sensació que, tot i així, quan citem, estem reduint, vulguem o no.
Tanmateix, trobo que has escrit un comentari preciós. Moltes gràcies!
Així va començar una de les millors assignatures d'Història que he cursat, amb l'Angelus Novus i les paraules de Walter Benjamin. La seva crítica del concepte de progrés, fins aleshores sagrat i positiu en la majoria dels casos, està feta per apropiar-se'n ;)
Bon començament, doncs, oi? Ara, que ja no sé què més es pot dir si comences amb aquestes paraules. Suposo que la resta del curs es tracta de donar exemples que certifiquin la feridora lucidesa d'aquestes paraules.
Salut, Trobadora!
Publica un comentari a l'entrada