Poesia. De Lee Chang. Coreà. «Ui, deu ser d’aquelles pel·lícules que no hi passa res, que tot és simbòlic i que cal pensar, oi?», brama-diu-observa míster-o-miss-mig-somriure-irònic-arrufanassos. Ja hi som. A veure, no hi ha persecucions automobilístiques entre traficants de drogues; no. Ni còpules estratosfèriques. No. Ni naus siderals ni onanismes mentals de quarta dimensió. Ni lliçonetes morals de pa sucat amb oli. A Poesia no hi ha senyors i senyores cirurgiats fins a les celles tan atractius i enginyosos que ajudin a acomplexar encara més els protagonistes de l’espectacle de realitat que ens trobem a la sala un cop s’encenen els llums o, si som a casa, quan ens veiem reflectits als fons negre del televisor.
Que no hi passa res? Fals: hi passa tot; el més important, l’actriu Yoon Jeong-hee. Simbolismes a dojo? No ho crec; en tot cas és qüestió de fixar-s’hi. Que cal pensar? Bé, alguns no ho podem evitar.
Ah, i per acabar-ho d’adobar, m’encanta coincidir amb els crítics de Cahiers du cinéma. Són gent que hi entén.
.jpg)
12 comentaris:
Tant aquesta com "Mother" són dues llacunes coreanes que m'agradaria dessecar. Tant de bon cinema per veure i acabo sempre amb actors operats fins l'ànima.
En prenc molt bona nota, David. M'encanta com ens ho expliques i el títol és preciós: Poesia. Que mès es pot demanar?
I a més a més cites, com aquell qui no diu res, Cahiers du Cinema...ça c'est trop!
Una abraçada!
No l'he vista però segur que està bé.
No tinc res a dir contra els gustos dels cahieristes -moltes vegades coincidim-, però si fessin alguna crítica intel·ligible fora d'agrair.
Això que tantíssima gent vulgui pel·lícules, i tantes altres coses, llibres inclosos!, que no la facin pensar... Ho diuen com si es passessin el dia fent-ho i a l'hora d'anar al cinema necessitessin esbarjo mental estricte. Sí fos així callaria, però, quanta gent ha de pensar, diguem-ne, activament, en la seva feina, com per no voler-ho fer al cinema o davant d'un llibre, inclús davant de la tele. Aquesta por al pensament deu ser com la por a la mort. I potser hi tenen alguna cosa a veure i tot.
Fa anys que no em gasto els quartos ni el temps en cinema, si no hi ha una recomanació previa de (molta) confiança. Com que literàriament sóm compatibles, provaré si també ho sóm cinematogràficament. Mira que si ens passa com amb la música... Espero que sigui una peli Welleriana. El poc cinema asiàtic que he vist sempre m'ha agradat:In the Mood for Love, Spring, Summer, Autumn, Winter... and Spring, ...
Tenim por a pensar, por a saber, por a morir...
No sobta llavors que triomfi Persecució en Ferrari conduint en tanga per Beverly Hills 13!
Salut i reflexió.
I visca els plans-seqüència. ;)
Ui, Allau, n'hi ha tant de bon cinema per veure que no ens l'acabarem mai. I, encara que sembli mentida, es pot estar operat fins a l'ànima i tenir una mansió escandalosament immensa a Beverly Hills i ser un bon actor.
Sí, el títol és prou engrescador, oi, Glòria? Encara que sembla que no es pugui dir gaire fort, els Cahiers són una publicació imprescindible si t'agrada el cinema.
Tens raó, Ricard, que, de vegades, algun crític dels Cahiers peca d'això que els anglosaxons en diuen highbrow, però cal agrair-los que fugin de tòpics i que dediquin tant d'espai a reflexionar sobre el cinema.
És cert, Lior, que se sent a dir molts cops que algú va al cinema a evadir-se i que, per tant, no té ganes de veure cap pel·lícula que faci pensar. No pretenc menystenir aquesta postura, però no l'entenc gaire. I espero que, si la veus, t'agradi, Poesia. No és la millor pel·lícula que he vist mai, però crec que val molt la pena.
Molt bon títol, Missatger! No m'estranyaria que existís! Si fos així, no em perdonaria mai no haver-la vist...
Salut!
No l'he vist, però si la recomanes es perquè deu ser una gran pel·lícula.
Caram, gràcies, Hasbarat, quina confiança! És la millor que he vist l'any 2010 (després de La cinta blanca), però, és clar, no les he vistes pas totes. Bon Sant Jordi!
Definitivament: la vull veure. Feliç Sant Jordi, David :)
Espero que, si la pots veure, t'agradi, Marta. Molt bon Sant Jordi!
La vaig veure ja fa uns mesos, i tinc una entrada al meu bloc, a mi aquestes pel.lícules m'agraden, connecto amb els ritmes lents tant els reals com els fílmics. Hi ha qui opina que no passa res, de visions n'hi ha infinites!
Salut, David.
Vaig llegir el comentari que en vas escriure al teu blog, Gemma. El ritme potser ens sembla lent perquè estem tan acostumats a la rapidesa de la majoria de pel·lícules que ens sembla que no hi ha cap altra manera d'explicar històries. Salut!
Publica un comentari a l'entrada