El s. XX fou tan brutal que va implicar, per força, que les ments més sensibles i honestes entenguessin la necessitat de replantejar els paràmetres segons els quals s’havia intentat explicar l’existència humana fins aleshores. Són, sobretot, els horrors de les dues Guerres Mundials els que fan que intel·lectuals com Franz Rosenzweig, Walter Benjamin, Theodor Adorno, Maurice Blanchot, Martin Buber, Jean-François Lyotard, Georges Bataille, Paul Ricoeur i Emmanuel Lévinas, entre d’altres, qüestionin tota la filosofia anterior. Les premisses logocèntriques tradicionals ja no serveixen per a explicar res del que ha passat i, segons els pensadors més radicalment crítics amb la filosofia clàssica, fins i tot han flirtejat amb les causes que han dut a la catàstrofe. Aquests crítics es fan una sèrie de preguntes cabdals: És vàlid continuar com si res? Hem de persistir centrant la filosofia en la reflexió sobre el Jo? Resumint: els pensaments de la totalitat són iguals als pensaments totalitaris?
Emmanuel Lévinas (1906-1995), un dels principals crítics de l’egoisme ontològic que impregna els vint-i-cinc segles d’especulació filosòfica anterior, resumeix tot el seu pensament en la màxima següent: «La filosofia no és l’amor a la saviesa, sinó la saviesa de l’amor.» Segons aquest filòsof d'origen lituà, cal treure la filosofia del seu reducte subjectiu del «jo puc» o del «jo penso», per situar-la en la passivitat del que pateix un esdeveniment inesperat: la trobada amb l’Altre. (Un exemple pràctic d’aquesta trobada és l’escriptura d’Edmond Jabès.) ¿Però aquest replantejament que les víctimes del s. XX han convertit en imperatiu categòric significa que tot el que grans pensadors clàssics han aportat al raonament humà s’hagi d’esborrar? No. Significa que cal preguntar-nos si abans de provar de desxifrar els misteris de l’ésser no caldria inclinar-nos per l’ètica basada en el deute permanent respecte a l’Altre. Ens hem de substituir per l’Altre.
Ja sé que no n’hi ha prou, però llegir i traduir (que és el mateix) són pràctiques indispensables per a assolir aquesta substitució.
Ja sé que no n’hi ha prou, però llegir i traduir (que és el mateix) són pràctiques indispensables per a assolir aquesta substitució.
.jpg)
24 comentaris:
Una bella defensa de la lectura des d'un angle inesperat. Contra la literatura del jo, la literatura del vosaltres.
Estimat David,
Destaques de Lévinas que sigui d'origen lituà; però, per mi el que el defineix és la seva judeitat i la seva vida. de fet el que destaques és profundament jueu: . Com també aquesta judeitat defineix la vida de Franz Rosenzweig i la seva obra "La Estrella de la redemció". De fet aquesta obra va marcar la meva adolescència i el seu "LLança't a cavalcar la causa de la veritat" del psalm/tehilim 45,5 , on la Torà és l'oposada al pensament heguelià d'esquerres i de dretes. La judeitat també defineix la vida i la mort , aquesta darrera sobretot, de Walter Benjamin en el seu intent de entroncar el marxisme i la mística jueva de Guershom Sholem. No va ser sionista però el mesianisme el va dur a la mort en la seva judeicitat. Martin Buber és l'home dels valors del diàleg de l'immanència de D'u. La seva col·laboració amb Franz Rosenzweig és fonamental. Tots són valors de la tradició humanista de pensament jueu.
Gràcies per recordar-los també.
Fa temps que es cou tota aquesta nova forma de veure-viure? Un apunt excel·lent, me'l deso per revisar-lo amb calma i fer recerca. Gràcies!
Sempre hi haurà qui digui que l'infern són els altres.
Ei David, gràcies per les teves sempre ben expressades aportacions, ets un sacsejador de ments.
Salut!
Jo crec que el que veritablement ens manca és l'ètica, i no parle de religions sinó d'una ètica personal sincera que, evidentment, ha de contemplar l'Altre; en cas contrari ja no seria ètica.
Gràcies, Allau. Des d’aquest angle hi ha molta cosa que passa per ser literatura que queda en evidència perquè no és res més que soroll comercial.
Tens tota la raó, Moré. La immensa majoria dels pensadors que cito són jueus i això no és casualitat. He llegit sovint la cita de Rosenzweig que apareix al teu blog i trobo apassionant la possible confrontació entre filosofia grega i filosofia o pensament jueu. És evident que la Xoà marca un abans i un després en la història del pensament, però autors com Rosenzweig o Walter Benjamin i, en menor mesura, Herman Cohen o Ernst Cassirer ja s’havien avançat alhora de denunciar les ambigüitats de la filosofia tradicional. Sense aquesta tradició humanista jueva que esmentes, la humanitat sencera estaria, sens dubte, molt pitjor del que està. Gràcies a tu!
Sí que fa temps, Clidice. Ara, curiosament als llibres de filosofia de batxillerat que he consultat no apareix ni una trista referència a cap dels autors que esmento. Gràcies a tu!
Sí, Salvador. I n’hi ha que no en tenen prou amb dir-ho, sinó que es proposen de crear-ne un per a eliminar els altres.
Gràcies a tu, Gemma! Mira que m’han dit coses a la vida, però això de “sacsejador de ments”, mai! Tant de bo ho aconseguís, sobretot a la feina!
Jo crec el mateix, Novesflors. Pot semblar pueril o ingenu, però estic convençut que sense tenir present l’Altre de manera constant, no hi ha res a fer. I l’Altre és qualsevol tret de nosaltres, és clar. Per Edmond Jabès, l’estranger és l’exemple més evident d’aquesta alteritat i hi estic d’acord.
Ufff, Edmond Jabés. David, que te'ls has repassat tots els autors jueus? És broma. Jabés té nombroses referències a la mística jueva a la seva obra recull com tots nosaltres el "recorda que tu també vas ser estranger a la terra d'Egipte", el "No neguis els drets dels estrangers", "No enganyaràs l'estranger i l'oprimiràs" etc. Mai la Torà es cansa d'avertir que cal donar drets als estrangers que viuen entre nosaltres; potser d'aquí aquesta referència al qui és diferent. Ell va ser foragitat d'Egipte
He trobat el teu escrit tan interessant com dens. ´Me'l tornaré a llegir i anotaré alguns noms per mi desconeguts. Per desgràcia no llegeixo filosofia. Al màxim que he arribat és als aforismes que d'una forma atractiva per breu em fan pensar i pensar.
Gràcies, David. I una abraçada!
Mare meva David, dintre de res et coloquen com un agitador cultural en un llibre de text i els alumnes et tindrán que estudiar.
Avui aquest post m'ha xocat i m'ha fet reflexionar, parlar així del segle XX, quin domini de la llengua!
A tots, no me'ls he repassat, encara, Moré, però tots els que he pogut, sí. D'en Jabès n'estic traduint (perquè em ve de gust), Le Livre de l'Hospitalité, que és una joia. Edmond Jabès forma part d'aquests refugiats que ningú no recorda i que en nombre de milers van haver de deixar casa seva -països com Egipte- després del naixement del modern estat d'Israel.
Jo, de filosofia, en llegeixo. Ara que de llegir-ne a entendre'n alguna cosa hi ha una bona distància. Em sembla que més que entendre-hi res, crec intuir-ne significats. Molt sovint em cal algú que interpreti per mi.
Una abraçada, Glòria!
Molt hàbil, estimat Penguin... I irònic... Sort que si algun dia això passa, tu ja estaràs ben lluny d'aquest pesat que tens de professor...
M'agrada el matis: llegir i traduir és el mateix. Un text fantàstic, una reflexió lucida.
L'Altre sembla que encara està per descobrir, però aquests pensadors han obert una porta que ja no es tornarà a tancar. Esperem.
A vuela pluma:
Anar a altres cultures per reflexionar el jo resulta molt interessant. Fer-ho a les de la Índia, amb una psicologia molt més desenvolupada que les hegemòniques a les nostres contrades, encara més. Difícilment el jo-logos arribarà a l'altre, ja que el jo és una construcció seva.
Un dels problemes del que podríem generalitzar com a occident (generalització injustissima, però ja que hi som...) és que ha intentat sistemàticament eliminar a l'altre. ´
Tindríem que recuperar a Pitàgoras.
Els filòsofs de cultura jueva del segle XX m'interessin moltíssim, ja ho saps, però encara m'interessen més els cabalistes medievals.
Tema tan sucós com tots els que presentes. Això s'anomena pensar de veritat la vida.
Felicitats
Bé, era una afirmació fàcil, perquè, de fet, tot és traduir: pensar, parlar, escoltar, llegir, escriure... I gràcies, Cristina. Tant de bo tinguis raó, però no veig gaire clar que la manera de veure el món d’aquests pensadors aconsegueixi imposar-se sobre d’altres que es veu que tenen més acceptació.
No conec gaire la cultura Índia –bé, “gens” seria més acurat- i no tinc gaire clar si el món seria millor si occident no s’hagués dedicat a fer barbaritats arreu. Tinc la sospita que algú altre les hauria fet.
Comparteixo el teu interès pels cabalistes. És trist que Catalunya no hagi reivindicat mai la Girona cabalística medieval (em refereixo a alguna cosa més que a visites turístiques pel Call de Girona).
I moltes gràcies, Missatger. El teu bloc és una font constant d’estímuls a aprendre i a pensar. Si de vegades no hi comento res és perquè desconec del tot els temes de què parles.
Totalment d'acord, o el pensament es posa al servei de la comprensió, l'empatia i la construcció d'un món ni etnocèntric, ni eurocèntric ni imperialista o la reflexió no transcendeix res.
Martin Buber parla de la paraula primordial Jo-Tu, és a dir, en diàleg, jo-tu, jo-l'altre... No hi ha consciència de jo sense l'altre!
Estem d'acord, doncs, Trobadora. Per bé que de projectes imperialistes no només n'hem generat els europeus i l'etnocentrime és una malaltia universal.
Sembla tan evident, oi, Teresa? I en canvi...
En aquest sentit l'obra de Buber és primordial.
referències
Sí, tot són referències. Mateu, el lacònic.
Poc es pot afegir quan la font de l'article d'en David passa per pensadors com Ricoeur, Benjamin, Levinas, Blanchot, Rosenzweig (la memòria, la presència, l'absència, la complexa dialèctica del jo/nosaltres...).
Com la Trobadora, evidenment que cal defugir els esmentats "ismes" que recorren un pensament majoritari marcat per una etnocèntria evident i que, com afegeix en David, s'ha d'entendre en termes universals (els imperialismes no són patrimoni exclusiu d'Europa ni d'Occident i l'etnocentrisme és universal a totes llums).
Important, també, destacar la procedència jueva de la majoria dels pensadors ressenyats (amb tota la pluralitat que comporta aquesta característica) sense que això els hi atorgui una homogeneïtat o una adscripció política o filosòfica única (tots ells practicaven les afinitats electives obertes que els permetien enllaçar i destriar les llums i les ombres del marxisme heterodox, del messianisme, de les tradicions ocultes, dels mites del progrés, de la fenomenologia dels orígens, etc...).
En aquesta línia podriem afegir el cas d'un Ernest Bloch -un altre pensador d'origen jueu- que va "profanar" el dogma pseudomarxista antiromantic, justament quan la seva obra intentava cercar les interseccions entre el romanticisme, un cert idealisme hegelià, el materialisme diàlectic, les cultures populars, el que denominava "corrent càlid del marxisme", la religió (avançant un debat sobre el que ell anomenava com "l'ateïsme religiós i la religió atea"), el messianisme jueu, el catolicisme sense esglesia, les utopies, etc.
Per descomptat: "El principi esperança" (ed. Trotta)....un plaer!
Què més dir? Doncs que em sento molt a gust quan puc llegir les obres d'aquests grans pensadors i dir-vos que, enllaçant amb el que dieu de Buber, anirà molt bé reivindicar a Maurice Blanchot...el seu llibre "la conversación infinita" (Ed Trotta) entra de ple en els temes del jo/tú/l'altre, el caràcter creatiu de la conversa de la traducció (!!!), el cas Kafka, Benjamin (sempre Benjamin), el jove Marx, la qüestió jueva, la nit, el text, el cant...).
Bon post!
Moltes gràcies pel comentari, Àngel. És extraordinari. I continuo amb l'assignatura pendent d'en Bloch de qui sempre parles tan bé. Quin luxe poder compartir converses d'aquesta mena, encara que hagi de ser a través del ciberespai... Salut!
Dius: Ens hem de substituir per l’Altre. Canetti ho diu aixì: Para atenció al batec del cor dels altres. És tan lluny. Fa pocs dies et comentaba Afinidades vienesas, d'on he tret l'axioma-vers de Canetti. Aquella Viena -l'imperi Austro-Hongarès-, va generar canvis que van deixar l'hort del pensament ben regat i adobat, en principi, pel SXX. És clar que les dimensions de la I i II GM, i, al capdavant, la pròpia Xoà, que van trencar els fils, van superar-los. Però, desenfangat aquest hort de l'horror que el van enfagar, retrovem un fil no trencat. O, en tot cas, recuperat.
I, ves per on, aquest fil, del qual us heu afartat de donar-ne referències, tan en el teu post com en els comentaris, és, t'ho miris per on t'ho miris, jueu. I, tenint aquest fil davant dels narius, aquesta experiència mil·lenària d'estudi i de pràctica, sembla que tornem o seguim per les sendes del fangar. I no n'hi ha prou amb llegir-lo, no. N'hem d'escoltar el seu batec, com hem d'escoltar el batec del cor dels Altres.
Hauria d'haver afegit en Canetti a la llista, tens tota la raó. La catàstrofe del s.XX va destrossar una generació d'intel·lectuals brillants. D'alguna manera em recorda el que la dictadura va fer a Catalunya amb les nostres millors ments.
No podria estar més d'acord amb el que dius al comentari, Lior (especialment al segon paràgraf).
Publica un comentari a l'entrada