En Nick Lowe és un home elegant que fa música elegant. No sempre ha estat així; però ara sí, i això és el que compta. Els seus dos darrers discos, The Convincer (2001) i At My Age (2007), són una meravellosa barreja de ryhthm’n’blues, soul i pop amb gotetes de country (no es pot haver estat el gendre d’en Johnny Cash i no afegir gotetes de country als teus discos). Lowe s’ha convertit en aquella mena d’artistes (com Georgie Fame o Mose Allison) que entren més bé si qui se’ls escolta du les sabates ben polides i el nus de la corbata perfectament ajustat.
I aquí el tenim, passant-s'ho bé amb el gran Chris Barber:
.jpg)
11 comentaris:
Ep! S'aixeca el teló. Mister Lowe! Caram que bé! Aquí el tenim en plena forma. Quin estil! El teu article és tot un manifest. On s'ha de signar?
Keep the Faith!
Encara hi ha vida al planeta sonor!
Per molts anys!
Sí que n'hi ha de vida, sí. S'ha garbellar molt, però n'hi ha. I en Lowe, com més gran es fa, més m'agrada. Amb gent com ell, la meva anglofília s'engreixa fins a límits insospitats.
No tenia el gust de coneixer aquest farmer. Dius que amb el temps ha millorat?
Alguns amb el temps han desaparegut, o quasi, però van deixar una estela de cançons immpagables. Bé, de fet, un àlbum i mig a tot estirar...
Veig que ja has sortit de la crisis blogaire, i de quina manera! Encara m'estic recuperant dels fils trencats. En companyia d'en Jabés, o sigui que va per llarg...
Hi ha rastres de silenci damunt la sorra que l'home esborra.
Un dia, la poesia donarà als homes el seu rostre
Fins i tot té un regust de calypso... Gràcies, aquesta peça m'ha encantat!!!
Sí, Lior, per mi, els seus darrers discos tenen una elegància que abans no tenia. T'agrada en Terence Trent d'Arby? Bona veu.
La crisi sembla superada, de moment... I sobre en Jabès, només puc dir que és addictiu.
Gràcies a tu Cristina! Tens raó amb això del regust calypso. És una bona cançó, oi?
Mira, David, no crec que l'hagués escoltat mai però em sona com si fos un estimat familiar que ens cantés una mica havent sopat.
Un plaer.
I una abraçada!
Em sembla que aquesta comparació li faria gràcia al senyor Lowe, que és el més allunyat a una músic amb ínfules que hi pot haver.
Salutacions, Glòria! (i una abraçada)
Deliciós, moltes gràcies! I és meravellós poder vure també Chris Barber, una llegenda.
save our blogs
M'alegra que t'agradi, Ferran! 80 anys, té en Barber i encara llueix com si res. Salut!
És que sense els comentaris, és ben cert que això dels blogs -aquest, si més no- seria ben avorrit. Gràcies, Lior!
Consti que això del save our blogs ho vaig penjar per si us podia interessar... hi per si entenieu de què anava, perquè jo, que no tinc bloc, ni fava.
Publica un comentari a l'entrada