Al principi d’una setmana de dracs lectors, princeses llibreteres, sants agressius, recomanacions periodístiques imperdonables i egos autografiats, recordo (l’hauríem de recordar cada dia) un home als hereus del qual els nostres autors més venuts haurien de donar la meitat (o més) dels seus guanys. I és que Salses a Guardamar i de Fraga a Maó (i l’Alguer) caldria erigir un monument a cada poble (si pot ser una mica més evident que el que hi ha a Barcelona) dedicat al «català més important del nostre temps» (així el descriu Pla l’any 1962; quaranta-nou anys després, la valoració no ha quedat pas obsoleta).
I si no ho dic rebento: es veu que un dia en Fabra ―el fet, a casa, ha adoptat la consistència boirosa d'una llegenda― va fer una classe de gramàtica a la meva àvia quan era ben joveneta. Mitja hora que ella va recordar fins al dia de la seva mort: «I que elegant que era! I que bé que parlava! I ens va desitjar bon dia a totes quan va marxar de la classe! Tot un senyor!».
Res, que volia escriure quatre coses inconnexes (pel que veig, me n'he sortit) sobre Pompeu Fabra, el català que més admiro. Cada dia és Sant Jordi, o Sant Fabra; com vulgueu.
.jpg)
14 comentaris:
Va realitzar una tasca importantíssima: normativitzar la llengua. Bé està, doncs, que el recordem.
Fantàstic, David. Jo, per sant Jordi, al bloc també parlaré d'en Fabra. I d'en Pla. I en Pla parlarà d'en Fabra. Perquè som molts qui l'admirem.
¿Com va anar aquesta classe? ¿Saps on i quan va ser?
Jo inclino suaument el cap quan llegeixo el seu nom que és molt sovint ja que la parada de metro que tinc més a prop de casa s'anomena Pompeu Fabra, un homenatge merescut en un àmbit nou de trinca on un cartell ens explica la seva integració i posterior víncul amb la ciutat.
Genuflexió, mestre a qui tant us debem.
Una abraçada, David, per recordar-lo i recordar que cal pensar en ell cada dia.
Sant Pompeu Fabra, sí, el normalitzador de la nostra llengua mare, i, per tant, universal, perquè en l'univers tot hi és contingut, des del sol fins a les formigues.
És el nostre deure ser agraïts amb els mestres.
Si volem tenir-lo present i honorar-lo com cal, hauriem de fer-ho amb la corresponent celebració, litúrgia inclosa, regular i regulada. La resta, foc d'encenalls. Potser sí que l'hauriem de fer sant...
Ara que hi penso, aquest Sant Jordi serà el primer sense la llibreria Ona. Un record des d'aquí.
Molts li van posar pals a les rodes, però afortunadament se’n va sortir. Salut, Novesflors!
Una ullada al teu blog és una bona mostra d’aquesta admiració més que justificada que alguns sentim per en Fabra, Puigmalet. Mira, els detalls de la classe en qüestió, com en qualsevol bona llegenda, són molt borrosos i fins i tot contradictoris. Quan la meva àvia explicava aquesta classe jo era molt petit i no sabia qui era aquell senyor de qui ella parlava amb tanta admiració.
Una abraçada, Glòria. Parada de metro a banda, em sembla que en Fabra es mereix formar part d’això que en diuen imaginari col·lectiu i em temo que d’altres personatges molt menys rellevants li han pres el lloc.
Exacte, Teresa: universal. Perquè la seva tasca a partir d’allò local, s’extén a allò universal.
Aquests malgovernants que tenim no faran gaires passes per reconèixer la importància cabdal d’un patriota de pedra picada: quedarien en evidència. I fas bé de recordar la llibreria Ona, Lior.
La teva àvia feia reflexions com la meva, sempre tan mones les iaies. Sembla que aleshores sí que es respectava la saviesa!!!
Jo no dic que s'hagi de fer des de les institucions. De fet, s'hauria de fer des d'això que en diuen societat civil.
Sí, moltes tenen la qualitat d'elevar les anècdotes la categoria de fets incontestables. I el més curiós és que molt sovint tenen raó. Salut, Cristina!
Ai, la societat civil, Lior... deu estar esperant alguna subvenció per posar-s'hi.
M'agrada la teva àvia. N'hi havia per no acabar-s'ho.
Lior, un dia parlarem, vaja, escriurem sobre aquesta mena de nou invent que anomeneu "societat civil". Veig que t'has apuntat al carro.
Sant Jordi és demà i ara me n'acablo d'adonar.
Sí, sí... ella no se'n va saber avenir mai del tot i no m'estranya.
A veure, no pretenc encetar un nou punt de dissensió amb en Lior, però estic d'acord amb tu, Miraculosa, que això de societat civil s'hauria de definir perquè jo no la veig enlloc.
Que tinguis una molta bona diada de Sant Jordi, Miraculosa!
Això que en llenguatge politicament correcte se'n diu societat civil, vol dir aquesta part de la societat que, independentment del seu estat qualitatiu i quantitatiu, i sense intermediació governamental o a pesar o en contra del govern de torn, s'organitza per fer, posem pel cas, referèndums. I si la societat civil no la veieu per enlloc després d'aquest referèndum, o del 10-j, o de tantes i tantes coses que han mantigut (i van mantenir) viu el país fins avui...
Segur que la Miraculosa tindrà una bona diada; és a Israel!
Miraculosa, els podries fer una paradeta de llibres i roses. Mira, si mai sóc a Israel un Sant Jordi ja sé què faré!
Certament és un exemple, Va ser un home admirable. De vegades m'agradaria tenir-lo aprop, encara que em sembla que em clavaria més d'una bronca.
Fabra era químic, tenia una formació científica, i aquesta faceta va ser essencial per la tasca que va emprendre. També cal dir que va tenir la fortuna de coincidir en el temps amb Prat de la Riba, que va confiar en ell. Quin dia ens adonarem de fins a quin punt va ser important la Mancominitat!
En resum, Fabra que no era filòleg o lingüista de formació és el pare del català modern i de la normativa unificada. I és que com diu un acudit "recordeu que l'arca de Noé va ser feta per aficionats i el Titànic per professionals"!
D'acord, amb la qüestió del referèndum t'he de donar la raó, Lior. No sé si "societat civil" és el que abans se'n deia "poble", però és cert que, malgrat els esforços ingents per anestesiar-la, existeix. I la Miraculosa torna a ser a Israel? Com s'ho fa per anar-hi tant sovint? Jo, 38 anys i res de res...
La quantitat d'intel·lectuals que, partint d'una formació científica, van dedicar la seva vida a qüestions "de lletres" és enorme. I tots ho van fer amb una rigorositat admirable. I trobo molt oportuna la referència que fas a la Mancomunitat, Hasbarat. Amb els pocs mitjans que tenien van fer una tasca pel país que hauria de fer avergonyir tots els presidents de la Generalitat que hem tingut des d'aleshores (llàstima que la majoria no en tinguin, de vergonya).
Publica un comentari a l'entrada