Tema: La felicitat. Existeix. És mutant. Vull dir que és capaç de presentar-se de diverses formes.
Al gra: El cas és que, darrerament, a casa, la felicitat ha pres forma d’uns pares que ballen amb el seu fill al mig del menjador. No sé si moments com aquests compensen els problemes que tothom assegura que vindran més endavant. De moment, ara ballem.
Reacció lògica d’un lector model: Molt bé. I què?
Resposta del ballarí feliç: Res, només volia dir-ho perquè en quedés constància.
Reacció lògica d’un lector model: I tenies una gran necessitat que en quedés constància?
Resposta del ballarí feliç: No. Però com que el blog és meu...
Reacció lògica d’un lector model: Ja, però els altres no en tenim cap culpa, d’això.
Resposta del ballarí feliç: Cert. Provaré que no torni a passar.
Reacció lògica d’un lector model: Gràcies. I no et pensis que gracietes en forma de diàleg com aquesta dilueixen l’embafament de la família feliç.
Resposta del ballarí feliç: Veig que ets un lector model molt perspicaç. Te'n felicito. I ara la cançó.
Reacció lògica d’un lector model: Ara? Si no hi ha més remei...
Resposta del ballarí feliç: No, no n’hi ha. Ballem?
.jpg)
14 comentaris:
Sí, parlo amb tu. Balleu, balleu.
(Aquests dels problemes que vindran bé podrien callar, no trobes? Són com el pugó!)
I que no pari el ball...
Una abraçada!
SU
Quantes vegades ballo sola i evito explicar-ho per no agafar fama de lirona.
Ballo amb el que recordo y ya no hi és. Però jo ballo i no el vull trobar a faltar.
De la cuina al bany, quan ja cau la vesprada i se senten els sorolls urbans dels que tornen a casa, jo penso en Buenos Aires i em tres passos el bandoneón em fa saltar talment una baldufa. De vegades em demano que cuàntes vides són en mi i a quina em quedaré...de moment em sento privilegiadament obeïnt el que em diu Primavera Porteña.
Si aquesta alienació no em va més tinc ball per molta estona. Tots hi cabeu!
Només faltaria que un "lector model" et discuteixi què pots escriure al teu blog o que es tensi per saber que et sents feliç ballant amb la teva dona i el teu fill o fent l'indio! En tot cas seria un "lector model de males puces".
Per molts anys pugueu ballar i que el menut, d'alguna manera, ho recordi amb alegria.
(Nota: també podries afegir quina mena de música balleu, ¿no, ja posats?)
La felicitat existeix i és mutant com el lector model, el lector no modèlic i l’escriptor/ballarí feliç, només cal saber aprofitar-la al màxim quan es presenta. (llàstima que massa vegades ho espatllem).
Fins aviat i que no pari la música.
Alegra saber que encara podem experimentar goig de viure, un ordre en el bon sentit i una promesa de felicitat -per a mi aquesta té un sentit còsmic, és un terme absolut, no així el goig de viure.
En aquest temps en que hi ha forces que intenten fer-nos caure en el pessimisme, el goig de viure és absolutament crucial i una eina de contestació.
Així doncs: Visca el goig de viure i la felicitat!
Jo, com que és el teu bloc no dic res. Em comformo amb que no torni a passar i si hi tornes... Bé, hauré de tenir a punt una barreja d'herbes per l'embafament com la que ara em vaig a fer. I, au! a ballar, a veure si em desenbafo...
A passar-ho bé, i quina sort que té aquest petit!
M'alegra, familia feliç.
Salut i festa.
Lector model? Tot allò que porta l'adjectiu de modèlic em fa una mica de nosa.
Crec que no hi ha moments de felicitat millors que aquells que consisteixen a compartir alguna cosa (en aquest cas, el ball) amb els fills.
Digues que sí! Cal ballar i com més millor, sense vergonya de fer-ho o d'explicar-ho al bloc, només faltaria!
Gràcies, Miraculosa. Ja ballem, ja, i la ballem , també. (Aquests del problemes són els que, suposo que amb bona intenció, a cada pas nou que fas a la vida, t’avisen de les conseqüències negatives que tindrà. El més curiós és que ho fan sense que els hagis preguntat res.)
No pararà, em sembla. Ja fa molt que dura, SU. Et torno l’abraçada!
Caram, Glòria! Quina oda al ball més meravellosa que t’ha sortit! Mira, Buenos Aires és un altre lloc que m’agradaria molt veure algun dia. Si hi vaig, hi ballaré un tango a la teva salut! I de lirona res!
Gràcies per la solidaritat amb el Ballarí feliç, Hasbarat. El lector model és una veueta que sento sempre que escric qualsevol cosa. És molt crític, una mica pedant, però bona persona. (Sobre la música que ballem, ha de passar prèviament la censura d’un servidor. La cançó que hi ha al final de l’escrit n’és una bona mostra.)
Sí que existeix, sí, Quadern de mots. I és totalment cert que, sovint, som nosaltres mateixos els qui triem no ser feliços. Hi ha qui és addicte a l’autocompassió i, així, no es pot ser feliç mai. Fins aviat! (I disculpa que no comenti al teu blog, però és que parles de llibres sobre els quals no sé què dir perquè no els conec.)
Caram, Missatger, no sé com t’ho fas però tot ho acabes portant al terreny de la rebel·lió (ja m’agrada). En boca teva, fins i tot el ball sembla un acte de rebuig al pensament únic que els mitjans ens volen inculcar. I ara que hi penso, potser sí que ho és. Visca!
Gràcies per la comprensió, Lior. Com he promès al lector model, provaré de no endolcir tant aquest blog, que, de vegades, potser sembla un núvol de sucre (ara m’he deixat portar per la seva veueta, no descansa mai, aquest paio...)
Moltes gràcies, Gemma. La sort la tenim nosaltres amb ell. Salut!
Ho entenc, Novesflors. És un terme que he pispat a Umberto Eco. I, sí, aquesta forma de felicitat segurament supera totes les altres mutacions que conec. Una abraçada!
Gràcies, Ricard. Tot el que sigui privat em fa certa recança d'explicar, però, mira, de tant en tant, apareix alguna cosa per aquí.
Ui, no et preocupis, jo no et comento perquè educadament tu em comentis. Vaig entrar al teu blog de retruc. Em va agradar com era i sobretot una foto d’en Van Gogh què hi tenies penjada. A parir del quadre et vaig anar llegint.
Hi ha cops que comento (sempre tímidament) i hi ha cops que no (l’escrit em sobrepassa o penso radicalment diferent i prefereixo no opinar).
De tota manera, gràcies per escoltar i contestar. :D
Ja sé que som molt diferents, espero però, poder coincidir algun dia en alguna lectura. :DD
Em descuidava, la música OK
Fins aviat.
T'agraeixo molt la sinceritat, Quadern de mots. Jo tampoc no acostumo a comentar quan algú publica alguna cosa amb la qual no estic d'acord, però si algun cop et ve de gust, no te'n retinguis: estic acostumat a discutir (sempre amb el mateix grau d'apassionament que de correcció i respecte) i hi ha poques coses que m'agradin més que intercanviar diferents punts de vista. Segur que algun dia coincidirem (si la música et sembla OK, ja hem coincidit i no em pasa gaire sovint!).
Fins aviat.
Publica un comentari a l'entrada