Samarretes, pòsters, tasses, termos, enganxines per al cotxe, xapes, davantals i guants de cuina, gerres de cervesa, bosses, imans per a la nevera, roba per a gossos, roba interior, roba per a nadons, llençols, coixins, màscares. Sí. Potser alguns creuen que això és popularitzar l’art. Però, en realitat, amb aquestes ofertes la niciesa mercantilista ―un altre tipus de censura― s’encarrega de banalitzar i menystenir l’obra original. No es tracta de sacralitzar res, evidentment; n’hi hauria prou de no ofegar El crit en un davantal o uns calçotets.
Edvard Munch (1863-1944) volia aconseguir que el cel de Skrik (1893) s’assemblés tant com fos possible a la sang. Només amb aquesta dada n’hi hauria prou per fer avergonyir els explotadors de la seva obra. Cent divuit anys després, la força del seu quadre continua esborronant qui sigui capaç d’oblidar el davantal i el termo. Cal fer un esforç, doncs, per, malgrat tot, contemplar El crit (paradoxa: en alguna reproducció, si no ens podem desplaçar a Oslo i si no l’han robat) com si fos la primera vegada que el veiéssim. I no hem parlat de l’aura...
.jpg)
25 comentaris:
Hi han obres que, més o menys descontextualitzades, potser s'hi presten (no per voluntat de l'autor) a aquesta banalització. La Mona Lisa que el capità te penjada al seu bloc, per exemple, s'hi presta i no em sembla pas una banalització pròpiament, o una banalització greu -no sé que en diria en da Vinci-. Al Guernica de Picasso també l'hi ha tocat el rebre, i aquí si que m'ho sembla. Amb tot, el que em toca la moral de debò, és que la percepció d'una obra em quedi mediatizada (no sé si és la paraula correcta) pel seu ús repetitivament frívol. Per exemple, Les quatre estacions de Vivaldi no les puc sentir amb la mateixa actitud que, per exemple, aquest Larghetto del Concert n° 13 de Händel
No, si a mi els jocs dadaistes, per exemple, em convencin o no, em semblen del tot legítims. Però d’aquí a comercialitzar un vestit de gos amb una reproducció de El crit o de qualsevol altra obra, hi ha una certa diferència. I, mira, mentre escrivia el post no havia pensat en la música, però encetes un aspecte del tema que m’irrita molt. Això de sentir aquella cançó tan especial fent de fons d’un anunci qualsevol és un xoc mental difícil de suportar. I gràcies per l’enllaç, musical, Lior. T’he de confessar que m’ha agradat.
Mentre escolto la música enllaçada pel Lior penso...
penso en això de la "democratització" de les obres d'art... teniu tota la raó... ara bé, hi ha qui no sabria res de tot el que comenteu si no fos...
Torno a escoltar la música i penso que si aquest tema el fem extensiu a d'altres camps... és un tema punxegut!
La reproducció d'icones fins a la sacietat...reproduir el crit ens fa acostumar-nos a l'horror que Munch expressava en el seu quadre, com veure mil imatges de guerra ens acostuma a la violència i l'assumim. És cert que la repetició i el consum li treuen sentit (de vegades perillosament), de la mateixa manera que n'aporten a d'altres obres que no en tenen gaire o cap en absolut. A mi el quadre em continua horroritzant, és veritablement pertorbador.
Aquest crit sempre m'ha impactat.
Si poguéssem agranar la banalitat, el mercantilisme (i unes quantes coses més) la societat milloraria de ben segur.
Malgrat tot el trobo molt apropiat per decorar els gots d'alguns restaurants de menjar ràpid.
És on som: en l'era de la banalització. No obstant això, i com el riu Guadiana, el més sagrat es manté.
Vols veure-sentir el meu "crit" ?
http://jakajaka.blogspot.com/2006/02/trencadissa_27.html
;)
Jo estic d'acord amb tu. Fa temps en els trens es podia escoltar Vivaldi i a mi em sabia greu que el vell capellà servís-suposadament- per fer més distrets els viatges. Potser estaria d'acord en que s'emprés la música i la imatge a la televisió sempre i quan sortís escrit l'autor de l'obra d'art i el títol. Podria semblar didactisme però, en realitat, seria fer justícia i evitar que la gent anés als grans magatzems -secció de cedés- a demanar la cançó de "Seguros El Ocaso".
Declaro que tinc un lateral de la nevera ple de màgnets procedents de museus diversos. La meva mirada no els pot trivialitzar encara que l'humor em porti a pensar si el gran Dhürer era tan atractiu com ens fa creure en els seus autoretrats.
Salut i una abraçada, David!
El misteri d'aquesta obra potser explica que sigui el quadre robat més cops de la història. Jo el vaig copiar als vint anys i sentia una vibració estranya, ho juro.
És molt punxegut, Miraculosa. Perquè tant sacralitzar com banalitzar són un error. Tanmateix es podria trobar un via en què, per popularitzar, no calgués explotar econòmicament.
És exactament com tu ho dius, Trobadora; no hi puc afegir res més. Si la repetició no es contextualitza i si no es basa en el respecte es converteix en espectacle.
És molt impactant, sí. Sembla com si encapsulés tot l’horror que havia de venir al s. XX. Salutacions, Novesflors.
No els donis gaires idees més d’aquestes, Salvador, que encara faran un parc temàtic sobre Munch i l’existencialisme amb tot de McDonald’s per allà.
És clar, Teresa. La banalització tan sols és soroll, res més. L’essència de l’obra d’art sempre és allà per qui la vulgui fer seva.
Caram, Jaka! M’he espantat i tot!
Sí, Glòria, això de la música és molt irritant. Són capaços de posar-ne per tot arreu i encara no he entès per què. D’imans de nevera també en tenim a casa, ara, de moment, encara no n’hi ha cap de El crit. Sobre els retrats de Dhürer, què vols que et digui... l’objectiu –com ara- era aparèixer-hi molt millor del que el personatge era en realitat (i, si no, que els ho preguntin als reis espanyols, que haurien d'haver dedicat tot de monuments als seus pintors). Una abraçada!
M’ho crec, Lluís. El fet de copiar-lo devia ser com submergir-s’hi. Es fa difícil mirar-se’l una bona estona sense angoixar-se.
El problema real és la societat basada en l'economia. Si la gent no hagués de guanyar calés, seguramente aquestes coses no es farien (comercialització de l'art), però segurament tampoc hi hauria la quantitat d'obres d'art que hi ha.
Estic d'acord que "El Crit" impressiona en directe, a mi em va produir una mena d'angúnia a l'estómac que encara recordo quan veig fotografies del quadre.
I tens raó, comercialitzar "El Crit" fa angúnia...
Fa un segle, gran part de la població no veia un quadre en sa vida, tret dels retaules de l'església del seu poble, on sovint s'hi mostraven les tortures que havia patit la santa patrona amb una forta tendència pre-Sade.
Crec que actualment, malgrat la banalització, hi sortim guanyant. Tampoc no està de més recordar que fa 70 anys els quadres de Munch van ser titllats "d'art degenerat" pels nazis i que a l'URSS l'haurien enviat al gulag per burgès. Així les coses, m'estimo més no comprar una tassa de cafè amb El Crit o insultar el televisor si veig que han profanat Bach en un anunci de compreses que caure en temptacions sacralitzadores.
Crec que l'humor aplicat a l'art és sa. El crit amb la cara d'Homer Simpson és una carallotada però també una paradoxa força interessant. I, d'altra banda, Munch va fer quatre versions d'aquest quadre, i això em du a fer alguna pregunta. Si El Crit és fruit d'un estat d'angoixa infinita sentida un capvespre mentre passejava, ¿com pots fer més d'una versió? ¿Versionar la teva angoixa és un acte de creació? ¿Munch no va devaluar aquella experiència explotant-la repetitivament?
Poc puc afegir al tema recurrent i ineludible de la mercantilització cultural. Aplicat en el cas del Crit, què millor que practicar un exercici d'abstracció, interioritzar el quadre i, com en la majoria d'obres d'art sonora, visual o textual, entrar a fons. Què hi farem doncs amb un mercat que devora qualsevol espai d'esperança!
El crit, aquest crit, sempre serà el que va pintar l'autor. És obvi però és el que hi ha.
A cada pas possiblement haurem de ser cada vegada més "espigadors" del blat i la palla.
Quan feia anuncis per una agència de publicitat, molts cops et demanaven que posessis quadres famosos, però al demanar permís, molts cops et trobaves que tel negaven. Amb Picasso, els hereus, mai ens donàven permis i el Joan Miró tampoc. Vull dir que en aquest cas, els hereus de Munch tenen molt a dir aqui...
Segurament tens raó, Cristina. La meva queixa, com quasi sempre, és molt ingènua.
Jo no he pogut veure aquest quadre, però si em reproduccions ja m’angoixa, m’imagino que en directe ho ha de fer molt més. Salut!
És cert, Hasbarat, que molta més gent té accés a l’art, cosa que abans només estava en mans d’uns quants privilegiats. Però aquesta és la paradoxa de sempre: la popularització és bona, però comporta, fàcilment, vulgarització. Què preferim? Doncs no ho sé. M’agradaria que hi hagués una via alternativa.
Sobre les còpies que dius que va fer en Munch, és cert que revelen un aspecte potser exhibicionista. No conec prou la seva obra per a fer-ne una valoració, però.
Estem forçats a espigar el gra de la palla, Àngel. De passada, anomenes una pel•lícula que em va agradar: “Els espigadors i l’espigadora”.
Sí, això dels drets d’autor tinc entès que és un món ben complex, Aris. I al final algú devia cedir en el cas de Picasso, perquè hi ha un Citroën que es diu així. Ara només falta que un dia aparegui un Volvo Munch i apa!
Es veu que els senyors de Blogger han hagut d'esborrar tots els comentaris publicats des de dimecres passat. Per sort, els tenia guardats. Són aquests:
Hasbarats:
Fa un segle, gran part de la població no veia un quadre en sa vida, tret dels retaules de l'església del seu poble, on sovint s'hi mostraven les tortures que havia patit la santa patrona amb una forta tendència pre-Sade.
Crec que actualment, malgrat la banalització, hi sortim guanyant. Tampoc no està de més recordar que fa 70 anys els quadres de Munch van ser titllats "d'art degenerat" pels nazis i que a l'URSS l'haurien enviat al gulag per burgès. Així les coses, m'estimo més no comprar una tassa de cafè amb El Crit o insultar el televisor si veig que han profanat Bach en un anunci de compreses que caure en temptacions sacralitzadores.
Crec que l'humor aplicat a l'art és sa. El crit amb la cara d'Homer Simpson és una carallotada però també una paradoxa força interessant. I, d'altra banda, Munch va fer quatre versions d'aquest quadre, i això em du a fer alguna pregunta. Si El Crit és fruit d'un estat d'angoixa infinita sentida un capvespre mentre passejava, ¿com pots fer més d'una versió? ¿Versionar la teva angoixa és un acte de creació? ¿Munch no va devaluar aquella experiència explotant-la repetitivament?
Àngel Pagès:
Poc puc afegir al tema recurrent i ineludible de la mercantilització cultural. Aplicat en el cas del Crit, què millor que practicar un exercici d'abstracció, interioritzar el quadre i, com en la majoria d'obres d'art sonora, visual o textual, entrar a fons. Què hi farem doncs amb un mercat que devora qualsevol espai d'esperança!
El crit, aquest crit, sempre serà el que va pintar l'autor. És obvi però és el que hi ha.
A cada pas possiblement haurem de ser cada vegada més "espigadors" del blat i la palla.
Aris:
Quan feia anuncis per una agència de publicitat, molts cops et demanaven que posessis quadres famosos, però al demanar permís, molts cops et trobaves que tel negaven. Amb Picasso, els hereus, mai ens donàven permis i el Joan Miró tampoc. Vull dir que en aquest cas, els hereus de Munch tenen molt a dir aqui...
Hasbarat:
Ostres, havia escrit un comentari! S'ha esborrat o l'has eliminat?
Segurament tens raó, Cristina. La meva queixa, com quasi sempre, és molt ingènua.
Jo no he pogut veure aquesta obra, però si em reproduccions ja m’angoixa, m’imagino que en directe ho ha de fer molt més. Salut!
Sí, Hasbarat. És l'eterna paradoxa: popularitzar és vulgaritzar, però evita que l'art estigui en mans d'uns quants privilegiats. Sobre les diferents versions d'aquest quadre, suposo que resten una mica de credibilitat a l'angoixa que pretén representar. Tot i així, com que no sóc un expert en Munch, no gosaria afirmar-ho.
Com qui no vol la cosa, esmentes una pel·lícula que em va agradar: Els espigadors i les espigadores. Val molt la pena. Salut, Angel!
Tinc entès que això dels drets d'autor és tot un món, Aris. I els hereus de Picasso devien cedir perquè hi ha un Citroen Picasso, oi? Espero no haver de veure mai un Volvo Munch.
Tot solucionat, Hasbarat. Coses de Blogger. I el dia que elimini un comentari vostre, serà com si m'oblidés de la meva mà dreta...
No oblidis que tenir mà esquerra és una gran virtut.
Això diuen, Hasbarat... A mi me'n manca una mica de mà esquerra ben sovint...
Publica un comentari a l'entrada